El “Pacte de Progrés” és com es va convenir a denominar a la coalició de govern existent a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB) entre 1999 i 2003. Així, durant aquests anys, la socialdemocràcia, l’ecologisme, l’esquerra alternativa i postcomunista i el nacionalisme progressista, amb el suport extern de la dreta regionalista, es van conjugar per impulsar el primer executiu de centreesquerra de la història de les Balears. Aquesta coalició d’ampli espectre, en la qual el PSOE només disposava de 16 diputats, es va caracteritzar pel foment del transport públic (creació de la xarxa Transports de les Illes Balears, reobertura de la línia de tren Inca-Manacor) i la presa de mesures de protecció i foment de la llengua catalana (creació de la ràdio Somràdio, integració en l’Institut Ramon Llull. Així mateix, també es va promocionar una descentralització administrativa en favor dels Consells Insulars i es va intentar impulsar un altre model de creixement turístic, més respectuós amb el medi ambient (impuls de l’ecotaxa, moratòria urbanística de noves urbanitzacions, protecció de certes àrees naturals). Finalment, cal destacar que es va apostar també pel petit comerç i el teixit productiu (creació de la marca Producte Balear, aprovació de llei d’activitat comercial).
No obstant això, l’obra reformista no va convèncer a l’electorat. Això, unit a un alentiment de l’economia balear (11-S, pujada del preu del petroli, recessió de l’economia alemanya …) va propiciar que el 2003 els progressistes perdessin la majoria parlamentària davant de Jaume Matas, que arribava de ser ministre de Medi Ambient a Madrid.En l’àmbit local a més, Unió Mallorquina es va decantar aquesta vegada per pactar amb els populars -el seu aliat “natural” – a canvi del control absolut del Consell Insular de Mallorca. Menorca a canvi, va seguir presidida pel PSOE i el PSM, convertint-se en el referent progressista de tot l’arxipèlag (com la ciutat d’Eivissa).
Una de les conseqüències més significatives de la derrota del centre-esquerr va ser l’extensió entre les mateixes files d’una visió negativa de la gestió realitzada. Creien que s’havia anat “massa lluny” (o “massa ràpid”) en algunes de les polítiques, especialment en aquelles relacionades a la protecció del territori i la normalització lingüística. Emperò, malgrat la presència dins l’imaginari col·lectiu de l’esquerra d’aquesta experiència de govern, poc s’ha aprofundit sobre la importància d’aquesta experiència.
En primer lloc, és un cas singular a Europa Occidental posterior a la caiguda del Mur de Berlín. El 1999 set forces polítiques d’ideologia dispar es van unir per desplaçar del poder regional al centredreta encarnat pel Partit Popular (PP), que era la força més votada. S’establia així un cordó sanitari molt poc comú que només té parangó a escala estatal amb les experiències fallides de Fernando Ignacio González Laxe (PSOE-CG–PNG, entre 1987-1990) a Galícia i Javier Otano(PSOE-CDN–EA, entre 1995-1996) a Navarra.
En segon lloc, és una de les primeres experiències de govern –més enllà dels ajuntaments- d’Izquierda Unida i Els Verds (!) en l’àmbit espanyol. A més, és la primera vegada que el nacionalisme progressista representat pel PSM arriba al poder autonòmic. En paral·lel, a Eivissa i Formentera, es posà en marxa una fórmula de relatiu èxit, el Pacte d’Eivissa, que no era altra cosa que un Front Popular del segle XXI. Experiència única a Espanya!
En tercer lloc, suposà el primer govern “post-canyellisme”. Així el Pacte de Progrés és una ruptura amb l’escala de valors, formes i prioritats dels governs populars que, en haver gestionat l’autonomia des dels seus inicis, havien construït una administració i una legalitat a la seva mesura que era molt difícil de rebatre “les coses sempre s’havien fet així”. Partit, govern, país i Cañelles era l’any 1999 una mixtura que es presentava com l’expressió més genuïna del que era ser de Mallorca i l’autonomia a les Illes Balears. El govern de centreesquerra, havia d’enfrontar-se a aquest discurs hegemònic, fortament arrelat.
Per últim, suposà l’entrada al Govern Balear de noves formes de fer polítiques, algunes d’elles vinculades a la mobilització social, molt còmodes en la cultura política d’oposició. D’aquesta forma, fruit de diverses caramboles, arribaren a llocs de certa responsabilitat algunes –i recalc aquest algunes- persones que realment volien transformar el país d’arrel, posant en dubte el model de creixement econòmic i la Cultura de la Transició imperant. Era l’època on es creien en les sinergies entre moviments socials i política institucional podien funcionar, per exemple. Aquest fet, més que una virtut, fou percebut com una feblesa per molts. Un discurs que fou adobat per la pressió mediàtica que considerava, al cap i a la fi, que el Pacte era un guirigall perquè “bajo la presidencia socialista” hi havia “un comunista que era consejero de Trabajo, una político verde controlaba Medio Ambiente, un poeta catalanista dirigía cultura y una farmacéutica de una ONG tenía la responsabilidad en Sanidad“. Tot això suposà un greuge per als poders fàctics, massa acostumats a creure que el Consolat del Mar era el seu cortijo, i s’alçaren: tractorades, manifestacions, pressió mediàtica i calúmnies foren algunes de les coses que hagueren de suportar els membres d’aquest executiu.
El resultat del govern 1999-2003 per a l’esquerra del PSOE no va ser bo. L’esquerra alternativa no augmentà significativament els seus suports, i a Menorca i Eivissa (p.e. Els Verds d’Eivissa i Esquerra de Menorca), on havien marcat una agenda política amb vocació transformadora, varen desaparèixer del Parlament. El PSM, amb els consellers més ben valorats del govern, perderen un terç dels suports…
Però aquest fracàs electoral no vol dir que s’equivoquessin, i crec que les lectures polítiques per part de l’esquerra del període 1999-2003 no foren acurades. Recordem que el PP era un partit dins un cicle de creixement electoral a escala espanyola, a més les eleccions no només vénen decidides per l’acció de govern, i el desgast de les forces a l’esquerra de la socialdemocràcia quan governen amb ella és un fenomen d’abast Europeu molt ben estudiat.
Sigui com sigui, vull terminar amb unes paraules de Joaquín Valdivielso, escrites l’any 2014 sobre els governs de centreesquerra a Balears: “En diferents ajuntaments, en els Consells Insulars, i al Govern, el gir progressista ha reflectit i reflecteix l’existència d’una sòlida cultura democràtica. Tot i així, cal tenir en compte que en el conjunt de la societat balear, la victòria política progressista ha estat possible únicament en circumstàncies particulars. D’una banda, l’esquerra sempre va governar amb el suport de la dreta nacionalista (UM). De l’altra, la majoria progressista en l’opinió pública es va forjar en una confluència històrica concreta. Es va tractar d’una aliança del progressisme articulat en la Transició i l’antifranquisme, amb les aspiracions benestaristes de les noves classes mitjanes il·lustrades, i el que és més important, amb els -llavors nous- moviments socials, particularment l’ecologisme. Així, societat civil i política, opinió pública i mitjans de comunicació s’han conjurat diverses vegades gràcies a l’impuls d’una sèrie de cossos socials i un circuit comunicatiu format amb els materials d’aquella època de transició. Pel que fa al primer, organitzacions civils de referència com l’Obra Cultural Balear o el Grup d’Ornitologia i Defensa de la Natura de Balears han arribat a marcar l’agenda als partits. Pel que fa al segon, entre els mitjans de comunicació de masses, públics i privats, s’ha pogut catalitzar el que estava fermentant en la societat civil, un nou sentit comú més democràtic i progressista. L’aglutinant ha estat un mix de saturació contra la corrupció, les actituds totalitàries, l’anticatalanisme i el creixement urbanístic.“
Estic orgullós de ser hereu d’aquestes experiències, tot i les seves limitacions i falles.
