6.1    DESOBEDIÈNCIA

Poca gent recorda, el que és per a mi, el fet més trencador del 15M (un producte 100% madrileny, i per tant, mainstream). Un producte d’unes classes mitjanes sense futur que posava en dubte la història d’una Transició modèlica. No foren les places, ni els debats, ni la frustració de la vella esquerra en veure que no podia capitalitzar tot el malestar social, ni el (re) descobriment de la política per part d’uns joves sense memòria, no. Fou la desobediència.

Ocupar les places, en període preelectoral, està prohibit. I és el que es va fer. D-E-S-O-B-E-D-I-È-N-C-I-A. En aquest cas, el PSOE va callar, conscient de les limitacions del seu poder. I poble va desobeir, davant un poder que callava i deixava fer. Era l’evidència –potser per a uns pocs- d’un principi de realitat. El govern governa perquè els governats li deixen. El govern és, doncs,(també) un estat mental.

Emperò, no podem perdre el focus. La Spanish Revolution fou alguna cosa més que un eslògan, i un element desproblematitzador dels conflictes interns del règim del 78. Ha estat un punt d’inflexió dins la Cultura de la Transició, marcant un abans i un després en diverses generacions marcades per la Gran Recessió, malgrat Podem(os).

I així arribam al judici al Procés. Una altra expressió del malestar d’aquestes classes mitjanes –en aquest cas, catalanes- que, en veure els seus somnis –petitburgesos i capitalistes- parcialment frustrats, compraren el discurs dels líders independentistes (que no són els polítics, necessàriament). Un discurs basat en problemes uns greuges estructurals, un fet diferencial cultural i una història de repressió del centre cap a la perifèria (social i política) de l’Estat.

No s’ha condemnat tal o qual fet de l’octubre del 2017. Es condemna la desobediència d’un poble. Es jutja que algú va cridar “el rei està nuu” i el poder va quedar en evidència. Espanya va poder (ni podia) aturar un referèndum si el poble català volia fer-ho. I guanyaren. Potser, la primera victòria de les classes subalternes des del 1982. El Règim no trontolla, però està en crisi. Quatre eleccions en quatre anys.

La Primera Restauració borbònica durà 57 anys. Fou, fins aquell moment, el període de més llarg de llibertat i prosperitat –en termes liberals actuals- del Regne d’Espanya. Us sona el cantet? La primera Restauració fou la resposta de l’ordre establert a la democràcia més moderna, social i democràtica de l’Europa del moment, la Primera República (filla del sexenni democràtic). Sofrí diverses crisis: la del 1898, la del 1909, la del 1917… la dictadura de Primo de Rivera i només, quan estava corcat, va caure. Malgrat els Reformistes espanyols.

Ara, la Cultura de la Transició es repensa. El Règim es tanca en si mateix, però no cau. Els reformistes –que no reformen, més ben dit, apuntalen- sorgeixen: Podemos a l’esquerra, Ciutadans a la dreta. Vox com a element que centralitza a la dreta espanyolista. El règim ha trontollat, i almanco com s’entén fins ara, caurà (més tard o d’hora). La història marca el camí.