El nostre model econòmic, la balearització, basat en el contínuum creixement del monocultiu turístic a costa d’altres sectors econòmics (fusta, sabata, agricultura, etc.), en el consum desmesurat de territori i el constant atac al medi ambient i que a més,no garanteix una justa distribució de la riquesa és obvi que està esgotat i no respon a les necessitats de la ciutadania de les nostres illes.
Per alguns, entre altres el que escriu, fa anys que calia canviar aquest model econòmic. Fins i tot quan les suposades bondats del mateix eren pràcticament un dogma de fe i els que el criticàvem érem considerats un somiatruites o voler una Mallorca d’espardenya i somereta.
Avui en dia les coses han canviat. A pesar que encara hi ha gent que defensa el model econòmic tal com està, són majoria els que creuen que requereix fer canvis. Òbviament no tots pensen amb els mateixos canvis. Però m’atreveixo a dir que el debat central ara mateix ja no és si cal o no canviar el model econòmic sinó quins deuen ésser els canvis i sobretot com dur-los a bon port.
A unes jornades de debat sobre el nou model econòmic que organitzàrem Fundacions Darder Mascaró tres persones d’espais i sensibilitats diferents com Imma de Benito aleshores Presidenta de la Federació d’Hoteleria, Biel Barceló Vicepresident del Govern i Margalida Ramis portaveu del GOB deixaren clar que apostaven per un canvi de model econòmic.
Doncs bé, copiant el títol de l‘Altra Mirada extraordinària del maig del 2016, «Canvi de model econòmic a les Illes, ens hi posam?», m’agradaria aportar la meva modesta opinió sobre aquest tema fonamental per la nostra ciutadania.
La primera premissa que hauria de quedar clara per una majoria de la nostra societat és que si volem preservar i incrementar el benestar social, conservar el nostre territori i medi ambient i mantenir un nivell econòmic necessari cal canviar de model econòmic. Aquest model que ha suposat desenvolupament i millor nivell de vida per a moltes persones, amb les seves contradiccions i mancances ja no ens serveix per garantir una vida digna i igualitària a les generacions futures.
Cal una economia diversificada, a on el turisme jugui un paper important però no exclusiu, cal preservar radicalment el medi ambient i el territori i cal equitat social. Tot això comporta que parlem d’un projecte estratègic, ple de contradiccions i de dificultats, d’un procés a mitjà i llarg termini. Per això quan alguns es demanen si les institucions progressistes de les Illes han fet o no un canvi de model en aquesta legislatura sona com si fos broma.
Soc dels que creuen qui hi ha un consens bastant ampli, sobre quin és el model que voldríem en el futur, sobretot entre allò que podríem anomenar amb criteris molt amplis l’esquerra política i social del País. Si parlem de polítiques socials i laborals, de canvi energètic, de mobilitat, de conservació del territori i del medi ambient, de diversificació econòmica i d’un llarg etcètera.
Podríem posar molts d’exemples, però em referiré tan sols al model energètic. Els punts de desacord no se situen en si hem de passar de les energies actuals a les energies renovables, sinó més aviat en quin impacte ambiental i consum de territori ens podem permetre per implementar les energies renovables.
És clar que si volem afrontar un canvi, d’aquesta envergadura hem de tenir clar quina és la darrera estació, però estic absolutament convençut que ara el problema més greu que hem de solucionar és com avancem a les estacions intermèdies. Necessitem definir un pla de transició. Quines són les passes que cal donar i com es poden donar.
És clar que cal aturar el creixement del turisme i iniciar un decreixement. Però això s’ha de fer sense afectar negativament als llocs de feina i construint unes polítiques socials que actuïn de xarxa protectora. Cal anar primer desestacionalitzant el turisme i després iniciar un decreixement alhora que s’impulsen altres sectors econòmics, especialment vinculats a Recerca+Desenvolupament, per mantenir l’equilibre econòmic. No es pot fer un canvi de model energètic sense gens d’impacte ambiental i de consum del territori. El mateix es podria dir de la política d’habitatge i de tantes altres.
Aquest és el debat que cal posar sobre la taula i en el que cal implicar a tota la societat, per què un projecte de transició d’aquesta envergadura no es pot fer sense contemplar-lo globalment. Cal una visió global i un grau molt alt de planificació a curt i llarg termini. No es pot entrar en una fase de transició enfrontant uns sectors a altres, prioritzant canvis a determinats sectors en perjudici d’altres.
És per això que si volem fer una avaluació rigorosa de les polítiques aplicades pels distints governs de canvi, aquesta legislatura hauríem de tenir una visió global i valorar si s’ha iniciat aquest procés de transició cap a un nou model.
La pretensió d’aquest article no és fer aquesta avaluació però no em puc estar de posar negre sobre blanc tot un seguit de polítiques desenvolupades, sense ànim d’ésser exhaustiu: Impost turístic, establir un sostre d’estances turístiques, increment de la desestacionalització, increment de polítiques per impulsar R+D, llei de canvi climàtic, llei de residus, pla de canvi energètic, pla de mobilitat, decret de posidònia, increment de la lluita per la disciplina urbanística, llei de renda social, increment substancial dels serveis socials, increment de la vigilància contra els abusos laborals…
Per mi queda prou clar que el procés de transició ha començat i amb força, sense negar contradiccions i possibles passes enrere en alguns aspectes. Si he de fer una crítica a les polítiques aplicades aquesta legislatura la resumiria en dues paraules: falta de coordinació i de planificació. El govern té aprovats 29 plans estratègics sense coordinar-se entre ells. I la manca d’una institució depenent del Govern i dedicada a la planificació del procés de canvi és molt greu.
Dit tot això crec que també seria necessari que l’esquerra transformadora i sobiranista, tant social com política, tingués clar les greus mancances que té la nostra societat per afrontar un canvi tan profund i permeteu-me dir tan revolucionari com el que pretenen fer. No per excusar-nos amb les dificultats, però si per tenir-les en compta a l’hora d’establir tàctiques i estratègies.
Hem de ser conscients que tenim un empresariat poc donat als canvis, per dir-ho suaument. Amb molt poca visió de futur. Si les institucions no han sabut conjugar el verb planificar, l’empresariat ni el coneix.
Tampoc tenim una societat civil massa forta i amb capacitat de passar de la necessària crítica i lluita contra les coses que funcionen malament a l’elaboració de proposta i molt manco a la construcció de projectes de futur col·lectius. Basta veure la debilitat de l’economia social i solidària al nostre País.
I si mirem l’Administració Pública , ens trobem amb unes institucions autonòmiques amb un poder molt minso i amb un pèssim finançament. Les nostres institucions no tenen pràcticament capacitat de prendre decisions potents que puguin influir en l’economia, no tenen control dels ports i aeroports, no poden influir en les polítiques laborals, no controlen les costes. És un fet que la nostra autonomia que tan positiva fou a les primeres dècades de la democràcia ara és un greu corsé per dur endavant les polítiques necessàries per impulsar un canvi de model. Convé recordar a més que les institucions tenen el govern però no el poder.
I òbviament amb l’actual finançament és absolutament impossible implementar un pla de transició cap a un nou model econòmic. Sense un increment substancial del nostre finançament no es pot dur endavant el pla d’energies renovables o el pla de mobilitat , tren, tramvia… per posar tan sols dos exemples.
Per dur endavant un procés de canvi tan profund com el que volem fer cal més Sobirania Política i Econòmica. I és molt lamentable que hi hagi molts sectors socials i polítics de la nostra societat que encara no ho comprenguin.
Però també cal tenir molt clar que el canvi de model econòmic no el poden fer les institucions totes soles. Hi ha de participar tota la societat. Ens cal una ciutadania empoderada disposta a treballar braç a braç amb les institucions per aconseguir la fita que ens proposem.
I això ens du a una altra reflexió que moltes vegades ignora l’esquerra política i social. Un canvi de model no es pot imposar, no es pot fer per decret. Un canvi de model no es pot fer enfrontant a una part de la societat a una altra. Ens agradi o no ens agrada s’ha de fer per consens. Si no s’aconsegueix una majoria social pel canvi, no hi ha res a fer.
I a més vivim a una societat molt complexa i plural i no podem solucionar els molts conflictes i contradiccions que tenim enfrontant una part contra una altra. Penso amb el tema dels habitatges vacacionals, els cotxes i el transport públic, els que defensen els llocs de feina i els que lluiten per la protecció de la natura i així un llarg etcètera.
El debat i el consens haurien d’ésser les paraules de moda. Per què la meva llarga experiència em diu que és la forma més humana de resoldre les contradiccions, però sobretot per què si no es té la força suficient, no es pot avançar. Des de l’esquerra política. Algú dubte que el PSIB, MÉS i Podemos poden tirar endavant sense posar-se d’acord. Però tampoc pot tirar endavant un acord d’aquestes tres forces sense un acord amb sindicats, ecologistes, organitzacions culturals, del tercer sector i altres.
I suposant que ens posem d’acord tots els subjectes que acabo d’anomenar, sincerament creiem que ho podem imposar a tota la dreta política i sobretot econòmica d’aquest País nostre sense negociar. Jo crec que no….
Per això també estic molt content que aquest Govern nostre ha recuperat el Consell Econòmic Social, el CES, que el Sr. Bauçà va tancar, per què ha d’ésser un instrument fonamental per potenciar el debat i el consens.
