El Diccionari
Gonçal López Nadal
A la tardor de l’any 1991, amb el professor Pep Servera, vaig viatjar a Nova Delhi per a participar al Encuentro Indo-Hispánico en el siglo XXI. Aquest tenia lloc al Centre of Spanish, Portuguese, Italian and Latin American Studies de la Jawaharlal Nehru University (JNU) . És, aqueixa, una Universitat jove -l’abril del 2019 va celebrar el seu 50è aniversari- ubicada al centre-sud de la capital índia; no supera els deu mil estudiants, ja que allà s’investiga i s’estudien, només, les llengües.
El centre d’estudis hispànics fou creat, l’any 1970, per l’hispanista bengalí Susnigdha Dey i pel sanscritista felanitxer Antoni Binimelis Sagrera. A les sessions acadèmiques del Simposi s’hi afegí una recepció del primer Ministre de l’Índia Narashima Rao. No endebades, el cap de Govern havia après l’espanyol amb el mestre Binimelis. Fou en aquella ocasió quan vaig conèixer Òscar Pujol.
Sis mesos després, aquest jove català, estudiant de doctorat a la Banaras Hindu University (BHU), es desplaçava a Delhi per a trobar i afegir-se la delegació de la Universitat de les Illes Balears (UIB), presidida pel seu Rector, el Dr. Nadal Batle. Aquella visita va suposar un triple èxit: reivindicar Antoni Binimelis mitjançant sengles actes d’homenatge a la JNU i a la UIB; signar el primer conveni d’intercanvi acadèmic, científic i tècnic entre una universitat espanyola i una d’índia i, a iniciativa del professor Climent Picornell, proposar a Òscar Pujol l’elaboració del primer diccionari sànscrit català.
Puc dir amb satisfacció que tots els objectius es compliren a la perfecció. A l’abril del 93 fou doblement presentat a Nova Delhi i al Casal de Cultura de Felanitx el volum primer del Memorial Antoni Binimelis. De llavors ençà, han estat nombrosos els intercanvis de professors entre la UIB i la JNU i els diversos cursos organitzats a la UIB sobre el món indi. I, last but not the least, el Diccionari Pujol, publicat per l’Enciclopèdia Catalana, va sortir al carrer l’any 2005.
Parlem de la darrera fita, la de major abast. En esdevenir jo, des dels mateixos inicis, l’enllaç personal entre Varanasi i Mallorca, voldria assenyalar alguns dels avatars que conegué l’evolució d’una tasca d’immenses dimensions duta a terme en circumstàncies difícils i amb uns mitjans econòmics certament esquifits. La Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear va signar un contracte amb la UIB que pressuposava el lliurament en quatre anys del Diccionari Sànscrit Català que la UIB encarregà a Òscar Pujol a un cost d’1.200.000 pessetes anuals; és a dir, 600 euros mensuals.
Hom era conscient de la inviabilitat del projecte, màxim quan aquest no consistiria en la mera recopilació d’un parell de centenars de modismes, és a dir, d’un «aprendre sànscrit en tres dies». Amb tot i això, sabedors que el contracte era de fet un punt de partida, la cosa va anant endavant gràcies a les estades que Òscar Pujol féu a la UIB on impartí diversos cursos d’indologia als departaments de Filologia Catalana, Pedagogia i Filosofia i coordinà amb un equip de professors del departament de Català la feina pròpia del diccionari. Alternativament, Mercè Escrich, dona d’Òscar, impartí mitja dotzena de tallers i cursos de dansa índia a diversos centres culturals de Palma.
Passaren els quatre anys acordats i el diccionari prosseguia la seva gestació sense poder-ne oferir més que avenços parcials. Malgrat la generositat, extrema, de les parts afectades – des del mateix autor fins al Doctor Jaume Corbera, coordinador de l’equip d’experts en llengua catalana- no es podia a ni es volia precipitar un naixement prematur. Era del tot impossible complir l’acord establert entre l’Acadèmia i la Institució Política.
El 1996 la UIB canvià l’equip de Govern, com també succeí a la Direcció General de Cultura, i si bé el compromís romania, es trobava en un complicat, i lògic cul de sac. Record ben bé la visita que amb el vicerector Jaume Sureda vàrem fer al responsable de l’esmentada Direcció General, el senyor Jalme Gil Cuenca. Sorprenentment, aconseguírem dos anys de perllongament. Guanyàvem temps i, també, un poc, només, de benzina. D’aquest temps afegit conserv a la memòria les paraules d’un conseller quan, en un sopar diguem-ne institucional, protestava perquè li havien encolomat una partida per a finançar una mena de diccionari de “no sé qué lengua” al català.
La mà de Conxa Sartorius, llavors Secretària General Tècnica a la Conselleria de Cultura, va ser providencial. Per sort, mentre les institucions afectades no sabien com tirar endavant i es donava per clos el conveni, als campus de la BHU i de la UIB es treballava de valent. Així, mentre des de la seva residència a Varanasi, Òscar Pujol compaginava el seu doctorat amb la redacció del diccionari, a l’edifici Ramon Llull de la UIB, sota la coordinació del professor Jaume Corbera, els professors Antoni I. Alomar, Nicolau Dolç, Joan Melià, Beatriu Defior, Rosa Maria Calafat i Gabriel Bibiloni – feien la seva. Òscar subsistia com bonament podia. I els seus col·laboradors treballaven de franc. Jo, ho confés, no sabia on ficar-me.
La conjuntura, emperò canvià, i a bé en començar el 2000. Amb els professors Damià Pons a la Conselleria d’Educació i l’esmentat Joan Melià a la Direcció General de Política Lingüística, i, un pèl més tard, amb la designació del Dr. Pujol com a Cap del Programa d’Estudis de Casa Àsia, es va recuperar el fil i, a la fi, es va albirar la sortida del túnel. Les gestions amb la Generalitat foren fluides. Finalment, Enciclopèdia Catalana hi va posar la resta.
El Diccionario
Roberto Carlos Miras
El sànscrit renovella dia a dia, amb passos lents i ferms. Un munt de professors i estudiosos persisteixen a obrir portes a aquesta llengua que, dins un món global, no està gens morta. El sànscrit no deu ser sotmès a un simple estudi arqueològic; al contrari, requereix una anàlisi més pregona en totes i cadascuna de les seves variants. De fet, fins al present, hem enyorat un treball sincer i obert, fet per qui, seduït per la mateixa llengua, sigui capaç d’afrontar el seu ventall d’espais i continguts, fins i tot els que poden fugir a la nostra ment. I així, el que d’entrada podria confondre´s amb un dietari, acabaria per esdevenir un Diccionari. Tot un avatar.
El primer consistí en la redacció del Diccionari Sànscrit-Català, publicat l’any 2005. Amb tot i això, lluny de representar una mera passa prèvia el Diccionari és imprescindible per a l’edició propera -i recent- del Diccionario Sánscrito-Español. Com no podia ser d’una altra manera, només hi ha un autor: Òscar Pujol Riembau. D’ençà que es va doctorar a la Banaras Hindu University i, àdhuc abans, Pujol no s’ha aturat d’aprofundir sobre el més genuí sentit de les paraules d’aqueixa llengua; les ha viscudes íntimament i les ha sentides com a vertaderament pròpies fins al punt que semblava com si brollessin d’ell.
De fet, els seus viatges per Índia i altres bandes del món no únicament l’aporten un caramull de coneixements ans també li serveixen per a sumar-los a l’après del sànscrit. I això li ha conferit l’esperit de poder-les traduir. No endebades, en el pròleg a l’edició castellana de Lamps of Fire (Lámparas de Fuego, Paidós, 2009, plana 11) de Joan Mascaró -el traductor del sànscrit per excel·lència- Pujol ha escrit: el traductor no només ha de ser fidel al text ans també a si mateix. La traducció serà el resultat d’una intersecció entre l’esperit del text original i el fet de sentir del traductor. En conseqüència, hi haurà una comunió de dos esperits. No es tracta solament que en cada lectura es descobreixin nous significats, ans que cada una d’elles eixampli l’horitzó de la mateixa ignorància fent que hom sigui més humil i, per tant, més propens al coneixement».
Parlem del Diccionario. Com el mateix Pujol assenyala al primer paràgraf de la Introducción, “ No es tracta d’una simple traducció ans més aviat d’una versió renovada i millorada en molts aspectes, s’han revisat els articles enciclopèdics i s’ha millorat notablement el tractament de la flora índia, atesa la seva dimensió americana, la llengua espanyola posseeix un ric vocabulari botànic. Més enllà d’aqueixes revisions i esmenes pertinents, el present Diccionario no constitueix una ampliació notable i tan sols un canvi d’estructura respecte al Diccionari sobre el qual és basat.
Naturalment,-encara que hi ha pocs- el temps que hi ha de la publicació del Diccionari (2005) a l’inici del Diccionario (2011) permet la seva “actualització” i la incorporació dels modismes concrets esmentats. La mateixa Introducción ho fa palès. Amb tot i això, com ell mateix remarca ha consistit en la presentació de les dues etimologies, la dels gramàtics sànscrits de l’escola de Panini i la de la filologia comparada.
S’ha emprat la terminologia tècnica de les grans escoles filosòfiqu es d’Índia, especialment el Samkhya, el Vedanta, el Nyaya-Vaisika i el Ioga. Recordem títols de treballs seus com Patañjali, Yogosutra. Los Aforismos del Yoga, o, juntament amb Laia Villegas Torres el Diccionario del Yoga. Ella, juntament amb Mercè Escrich Vidal, Armando Rentería Torres i Oriol Gil Sanchís, figura com a col·laboradora en aquesta segona tasca, talment ingent, que implica la confecció del Diccionario Sánscrito-Español.
A diferència de l’anterior, aquest inclou un subtítol: Mitologia, Filosofía y Yoga. L’explicació, senzilla, es reflecteix a una conversa amb l’autor, publicada a La Vanguardia (3 de març del 2006) sota el sucós títol Cabalgando al tigre: “El sànscrit-sostenia Pujol– pot expressar moltes idees amb molt poques paraules. A aconseguir-ho dedicaven els seus esforços els seus gramàtics. N’ha una dita: «d’estalviar mitja vocal se n’alegraven tant de fer un infant». Ara ho reafirma sense anar-se’n per les bardisses: “El sànscrit és certament una llengua molt rica i els seus vocables mostren una marcada tendència a la polisèmia”.
Fa un grapat d’anys, l’estudiós Wilfried Stroth declarava: El llatí és mort: visca el llatí! És d’esperar que a aquest nou diccionari que ofereix Òscar Pujol li passi el mateix. Ell i la seva demostrada constància -apresa, com ell mateix diu, de l’exemple dels seus pares- són la millor de les garanties.
