5. EL FEMINISME AL MOVIMENT VEÏNAL

Abans d’abordar el feminisme en el moviment veïnal primer farem un poc d’història.

En primer lloc el feminisme és un discurs polític que es basa en la justícia, es una teoria i pràctica política desenvolupada per dones que després d’analitzar la realitat que els envolten, agafen consciència de les discriminacions que pateixen per l’únic motiu de ser dones i decideixen organitzar-se per canviar aquesta realitat.

A partir d’aquest moment el feminisme comença a articular-se com una filosofia política, i moviment social transformador que cada vegada agafa més força fins als nostres dies, i a les nostres ciutats i pobles.

Segons les acadèmiques el moviment feminista va començar el segle XVIII amb la Revolució francesa, conegut com el segle de la il·lustració, on les idees d’igualtat, llibertat i fraternitat, qüestionaven els privilegis de l’aristocràcia i la Corona. Però aquestes idees d’igualtat només eres pels homes, les dones estaven excloses.

La primera feminista de la història va ser Olímpia de Gouges, denunciava que la revolució havia oblidat les dones en el seu projecte igualitari i alliberador. Les seves demandes eren llibertat, igualtat i drets polítics, especialment el dret al vot, per a les dones.

Va escriure la “Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana” any 1791, i una d’aquests : “Ningú ha de ser molestat per a les seves opinions, fins i tot fonamentals. Si la Dona té dret de pujar al patíbul, ella ha de tenir igualment, el dret de pujar a la tribuna; mentre que les seves manifestacions no alterin l’ordre establert per a la Llei“.

Al segle XIX les sufragistes demanen el dret al vot, tenir els mateixos drets dels homes a elegir els representants polítics, varen ser empresonades i assassinades per reivindicar-lo.

Del sufragisme passem a l’escriptora i filosofa existencialista Simone de Beauvoir que va declarar:»El feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament»

L’autora es pregunta «què és una dona?» i, amb la seva cèlebre frase “ningú neix dona: s’arriba a ser-ho”, afirma que no existeix coincidència entre la identitat natural i la de gènere, sinó que s’ha d’entendre com una construcció social. Va ser a partir d’aquest moment que es va emprar aquest terme, el gènere.

A partir dels segles XIX i XX sorgeixen diferents teories del feminisme, el Radical, el de la Diferència, l’Institucional, l’Ecofeminisme, el Ciberfeminisme, fins arribar al segle XXI.

A Espanya Concepción Arenal va ser la primera dona a anar a la universitat, i per això, va haver d’inscriure’s amb nom d’home i disfressar-se.

Clara Campoamor va ser una escriptora, política i advocada espanyola que va lluitar pels drets de la dona. Impulsora del sufragi femení a Espanya, les dones van poder votar per primera vegada en 1933 gràcies a ella.

Dolores Ibàrruri, política, es va destacar en les Corts de la Segona República com a diputada del PCE per la circumscripció d’Oviedo. Figura rellevant durant la Guerra Civil, va ser elegida vicepresidenta de les Corts en 1937. Coneguda com a la “Pasionaria.”

A Mallorca, i més concretament al barri del Molinar de Palma va néixer Aurora Picornell, dona avançada al seu temps., va ser qui va organitzar el sindicat de costureres de la capital balear i també una de les principals dirigents del PCE a lesIlles Balears.

Va recórrer poble a poble l’illa de Mallorca per a assenyalar amb el dit als culpables de l’explotació laboral dels obrers i obreres i defensar l’emancipació de la dona. La van assassinar a sang freda amb 26 anys. Es diu que va dir: “Podeu matar a homes, a dones, a nens com el meu que encara no han nascut. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”.

Més recentment a partir dels anys seixanta, el feminisme continua elaborant el seu esquema teòric amb l’eslògan “El que és personal és polític”, discurs que va trencar amb la dicotomia entre l’espai públic i el privat.

Això va permetre introduir a l’agenda política lleis que tenien a veure amb els drets per a les dones i que es van traduir en millores en la qualitat de vida de les persones, com el dret al mateix cos, dret a l’avortament, el divorci, contra la violència de gènere, però encara, no hem aconseguit la igualtat real, tampoc en l’àmbit laboral, els salaris són menors que els dels homes per fer la mateixa feina, els contractes precaris els tenen les dones, la responsabilitat de les cures recauen en les dones, hem avançat en l’àmbit legislatiu però no en la igualtat real.

Aquest èmfasi en fer dels temes personals una qüestió política va permetre visibilitzar la desigualtat de gènere present en la divisió sexual del treball, en les vivències de la sexualitat, en l’ús dels espais públics i privats, o en les diverses formes de violència exercides contra les dones.

En aquestes lluites les dones hi van desenvolupar molta activitat malgrat que de vegades el relat històric no els fa prou justícia. Compartien els problemes i les vivències personals amb molta naturalitat.

Va ser una època de grans lluites, i reivindicacions d’uns serveis bàsics i equipaments públics per a la ciutadania, com els Centres de Salut, Escoles públiques, Centres de planificació familiar, Transport públic, etc.

La participació de les dones es converteix en aquesta etapa en un moviment que és fonamental per reivindicar la democràcia, perquè l’arribada de les dones militant en espais polítics i socials, associacions de mestresses de casa, associacions de veïns, va ajudar la formació de la identitat ciutadana i va permetre a moltes dones arribar a la consciència de ser subjectes de dret, elaborant discursos de gènere, i van convertir als barris en espais polítics i socials, varen ser cabdals per a la visió que fins ea moment no hi havia: convertir-se en subjectes de drets.

Com hem dit anteriorment, els moviments veïnals van néixer en les dècades dels anys 60 amb el creixement urbanístic de les ciutats i la carència de serveis públics, i s’enriqueixen amb la immigració vinguda d’altres províncies de l’estat. És un moviment social que es planteja incidir en les polítiques públiques, per millorar la qualitat i la vida de les persones. Varen ser cabdals en la lluita per la democràcia, durant la dictadura de Franco van tenir un rol important en la lluita antifranquista i antifeixista.

La lluita i la reivindicació per millorar la vida dels nostres barris i pobles, és imprescindible, fer-ho des del feminisme i la perspectiva de gènere, de cap manera suposa excloure als homes, sinó incloure a les dones a l’hora d’elaborar continguts, atorgant-los a aquestes una visibilitat d’acord amb el seu protagonisme i presència social. Som de l’opinió que pensar en el disseny de les ciutats des d’una mirada feminista sobre l’urbanisme i la participació ciutadana, determinarà que no sols s’avanci en termes de drets de les dones sinó que enriquirà el discurs i l’enfocament d’aquests.

Les Associacions de veïns i veïnes han estat les que han reivindicat els serveis públics i equipaments de barris, parlar de veïnes és parlar de ciutat, de com volem la ciutat, de com convivim amb els nostres veïns i veïnes, en una paraula, és parlar de comunitat, d’interseccionalitat, de mobilitat, de medi ambient, de justícia social, d’igualtat, en definitiva d’inclusió i compromeses en la visualització de les lluites de les dones en la commemoració del 8 Març i del 25 de novembre.

Parlar de moviment veïnal és plantejar-se, quins barris i pobles volem?,

I no pot plantejar-se, si no es fa des de la perspectiva de gènere, perquè la participació de les dones, no podia quedar-se relegada a qüestions “de la dona” com es feia fins no fa molt de temps; en el moment que s’empoderen i prenen consciència del seu gènere, varen començar a ser partícips de tots els temes que afectaven el moviment, transversalitzant la seva visió a totes les àrees. Va ser important perquè va donar lloc a un moviment de base popular, que va créixer, va aportar i continua aportant les idees feministes i la reivindicació dels drets de les dones a cada barri, poble i associació veïnal.

Com diu Ada Colau“Aquest municipalisme transformador que estem impulsant en moltes ciutats del món és una construcció feminista des del moment en què es defineix com “crear comunitats que cooperin en xarxa per a defensar els béns comuns i lluitar contra les desigualtats socials.” Ada Colau, Alcaldessa de Barcelona, Enviada Especial de CGLU davant Nacions Unides i per a l’Agenda 2030

Aquesta cita defineix molt bé quins barris volem per a viure amb bon veïnatge i lluitar contra les desigualtats socials.

Quin disseny i planejament urbanístic de ciutat volem?

I no potser d’una altra manera que des de la perspectiva de gènere, des del feminisme, moviment transformador social, volem que els dissenys dels barris i pobles, posin la vida de les persones en el centre de les cures, que s’humanitzin les ciutats i això només es pot fer des de l’urbanisme feminista. L’urbanisme no és neutre i la realitat és que vivim en ciutats dissenyades i planificades des d’una òptica androcentrista basada en les necessitats de l’home: un home adult, occidental, treballador, sa i en general, motoritzat.

Coincidim amb la visió de les arquitectes del Col·lectiu Punt6 que manifesten:

Tradicionalment l’urbanisme s’ha considerat una matèria neutra, és a dir, que la manera de dissenyar els diferents espais no beneficiava ni afectava cap persona o col·lectiu. Però, des dels anys 70, el feminisme ha demostrat que això no és cert i ha treballat per posar la vida de les persones al centre de les decisions urbanes.

Vivim en una societat desigual en què les persones tenim diferents oportunitats i obligacions depenent de si som dones, homes o tenim identitat no binària, i aquesta desigualtat es veu reflectida en la manera com es construeix l’espai.

L’urbanisme feminista posa en el centre la vida quotidiana. El concepte de vida quotidiana engloba el conjunt de totes aquelles activitats que desenvolupem en el nostre dia a dia o eventualment i està vinculada amb un espai compartit i un temps finit.

Esfera productiva, Esfera reproductiva, Esfera pròpia, Esfera política.En la realitat, aquestes esferes es barregen entre si i pot afirmar-se que les tasques de reproducció tenen més importància si s’entenen com les necessàries per a la cura de la vida humana, sense les quals les altres esferes no es podrien desenvolupar. A diferència de l’urbanisme tradicional, que ha prioritzat l’esfera productiva del treball, responent a un model de societat capitalista i patriarcal.”

Si bé hem avançat en tenir en compte les millores socials, des de la perspectiva de gènere, i havent-hi experiències d’estudis que analitzen el disseny de les ciutats, de com influeixen en la vida de les persones, en canvi no trobem aquesta visió en les Administracions públiques, que no són conscients en incorporar aquesta “mirada violeta” en la planificació i el disseny urbà, que milloraria la qualitat i la vida de les persones.

Necessitem que l’entorn urbà no fomenti les desigualtats de gènere, no posin en perill les dones, els infants, persones grans, minories sexuals, i permetin l’accés als serveis i espais públics sense limitacions i barreres, perquè puguem gaudir d’una Ciutat segura, fàcil, assequible, i amb salut pública.

A pesar de tots els obstacles i amb la realitat que vivim i patim, som optimistes en el sentit que la participació de les dones és cada vegada més present en els diferents espais públics i de decisió, com són les associacions veïnals.

Avancem a poc a poc però no ens aturem, la transformació social i política només es pot fer des del Feminisme.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad