David Abril
La història no ha de servir per fer-nos sentir nostàlgia, ni per creure ingènuament que aquesta es repetirà (sobretot, que ho farà a la nostra conveniència, a conveniència del poble). Per això, en aquests temps incerts en què el (neo)feixisme toca a les portes de les institucions i penetra amb el seu verí d’odi a la societat, val la pena fixar-nos en el 29-S de 2013 cercant les pistes que avui, deu anys després, ens serveixin per fer front als reptes de present i de futur que tenim.
Potser una de les primeres lliçons que haurien de tenir clara en relació a la que va ser una de les més grans mobilitzacions registrades a la història de les Balears en temps recents és que allò va ser possible perquè s’hi varen donar les condicions de possibilitat. 2013 no era qualsevol any, ni qualsevol context. El maig de 2011 va emergir l’anomenat 15-M, una de les mobilitzacions també més grans de la història recent espanyola, que va omplir les places de moltes ciutats i pobles de ganes de canviar les coses, i de gent que des del desencant per la política, paradoxalment va viure la seva primera experiència política. Aquell esperit rupturista i assembleari del 15-M, que molts ciutadans i ciutadanes de tota condició varen veure amb una certa simpatia (perquè parlava clar, denunciava la corrupció política, apuntava als bancs com a responsables de bona part dels mal-estars socials i subratllava el poder del poble…) va impregnar l’Assemblea de Docents i Crida, així com altres experiències de mobilització social i organització col·lectiva, des de la PAH al moviment feminista. O la vaga de 2012 contra la reforma laboral de Rajoy, una de les més potents des dels anys 80. I experiments polítics d’aquells temps, com MÉS i Podem, entre altres, que han envellit en només una dècada.
El malestar social que precedia el context del sorgiment del 15M i de la gran mobilització de 2013 era el d’una crisi financera que es va sufragar amb els diners de totes i tots -mitjançant el rescat a la banca- i amb retallades de serveis públics essencials com l’educació i la sanitat, que varen ser atacats de manera ferotge. El malestar segueix, perquè vuit anys de governs progressistes, a més de tapar aquells forats, no han omplert les promeses de transformació profunda que requereix la nostra societat, i en la qual la política ha de ser la seva part. Per exemple, si bé és cert que som de les poques comunitats que comptam amb una renda social que garanteix uns mínims vitals als illencs (molt abans que l’IMV estatal), la desregulació normativa en general i laboral en particular, juntament amb l’especulació financera i immobiliària, fan que encara que superem rècords d’afiliació a la Seguretat Social, cada cop hi hagi més treballadors i treballadores pobres. I això emprenya, i converteix la gent que no arriba a surar en diana de l’extrema dreta en el seu intent de desmontar la democràcia a través de les urnes.
Tampoc no podem ignorar l’impacte que ha tengut la pandèmia en termes de desarticulació i desmobilització col·lectiva. Han estat més de dos anys de “distància social” que a més de reforçar bretxes digitals i desigualtats preexistents, ha desmantellat una part important d’un teixit social i associatiu que tampoc no era “la bomba” en un context com el nostre, on la turistització de tot fragmenta i dificulta les dinàmiques que permeten la participació i la cohesió social. Les pantalles, en el millor dels casos, ens han permès no perdre el contacte; en el pitjor, ens han fet tornar una mica més antisocials i a reforçar el pseudoactivisme del “clic” i el “m’agrada”, que poca cosa pot transformar.
Per altra banda, si ens fixem en la qüestió lingüística, no tenim motius per ser optimistes. L’oposició a un TIL que no pretenia altra cosa que qüestionar el català a l’escola com a llengua integradora, que va comptar amb el suport no sols dels docents, sinó de les famílies, …comptaria avui en dia amb el mateix nivell d’oposició? Hem vist amb la facilitat i l’arbitrarietat amb la qual s’acaben de carregar el català a la sanitat, i res no ha passat. Hem de tenir en compte que les dretes (i part de l’esquerra estatal) han reforçat en aquests anys, des de la resposta repressiva al referèndum de l’1 d’Octubre, l’anticatalanisme per totes les vies possibles, i una d’aquestes vies ha estat la criminalització de la llengua. Això, sense comptar el que ha suposat una dècada en la qual s’ha incrementat gràcies a l’activitat turístico-immobiliària un 25% la població, i que el català ha retrocedit com mai en el seu ús social.
Ens hauríem de fixar, però, en una de les claus dels èxits del 29-S i d’allò que ho va fer possible: la confluència d’actors i interessos a vegades fins i tot contradictoris, però que de forma transversal i amb molt de diàleg, assemblees, reunions, telefonades i gestions, de molta feina col·lectiva i meta-col·lectiva, eren capaços de posar-se d’acord per redactar manifests, construir propostes en comú i convocar mobilitzacions a partir d’allò que els unia. Per descomptat, que hi havia diferències tàctiques, de si fer o no i de com fer-ho, però tothom tenia clar que calia frenar un autoritarisme que avui en dia fins i tot una part de la població veu amb simpatia.
No hem de menystenir tampoc el nivell de compromís personal i econòmic de moltíssima de gent, començant pels docents en vaga, que varen renunciar a percebre el seu salari, i d’aquells i aquelles que varen aportar a la caixa de resistència i a l’organització d’actes i activitats de tota mena. Perquè el compromís és simpatitzar amb una causa, però també posar-hi hores, i diners, si fa falta… I gairebé sempre en fa, de falta. No sempre ho tenim clar, en això.
Finalment, el 29-S va ser possible gràcies a l’alegria i la satisfacció que et dóna saber que fas part d’alguna cosa superior, d’un projecte col·lectiu molt ben pensat, però que alhora va ser capaç d’emocionar-nos. A gent de condicions i procedències ben distintes. Perquè el 29-S no només protestàvem: combregàvem. El 29-S va demostrar que, si ens hi posam, serem capaços de construir un nosaltres tan gros que no càpiga als nostres cors.
