Celestí Alomar Mateu
Llegia, a la contra de La Vanguardia, una entrevista al filòsof i assagista Amador Fernández-Savater i em va interessar una frase en què afirmava que “la libertad es ir más allà de las opciones que hay y ser capaces de conquistar algo que no hay”. La idea resultava interessant i vaig decidir utilitzar-la per obrir aquest escrit, per allò que tenia de reconeixement al paper de la gent i el seu inconformisme com a força de transformació. No hi ha canvi sense la confrontació i la negativitat (davant l’horror) de la lluita comuna.
No hi ha mobilització popular concreta i específica que no contengui valors universals, aquí rau la seva capacitat de transformació. Les assemblees de centre, integrades per estudiants, pares i docents, o quan les samarretes verdes sortiren al carrer, per una educació pública de qualitat i en català, posaven en qüestió un model d’ensenyança, però també un model de societat. Les contradiccions que l’acció col·lectiva feia aflorar eren les d’un model neoliberal que s’esgotava i que havia entrat en una fase de decadència, a manera d’una multicrisi que s’aniria concatenant. El sistema mostrava símptomes clars de degradació moral, ja que davant la crisi havia anteposat els interessos de les grans corporacions i del sistema financer per sobre de les persones, que sotmetia a un austericidi despietat.
Lluitar per l’educació, en un país amb les taxes de fracàs escolar més altes d’Europa, era posar les persones al centre de la política. No era casualitat que fos així, era estimar la vida i el més preuat d’ella. El moviment de les samarretes verdes compartia al seu si molts dels elements que sustentaven el moviment dels indignats que creixia arreu del món. I, com aquest, desbordava, per complet, els sindicats i els partits, i es convertia en una explosió d’espontaneïtat que anava molt més enllà. Nogensmenys, els ciutadans varen entendre que només l’esquerra podia donar resposta a les seves reivindicacions i varen votar massivament les forces progressistes, en les eleccions autonòmiques i municipals de l’any 2015. Els partits s’adonaren que era així, segur; però actuaren conseqüentment?
Pocs dies després, en un programa de ràdio de màxima audiència als Països Catalans, dos membres destacats del que anava a ser el nou govern contestaven, a una pregunta de la presentadora, que la gent podia estar tranquil·la i guardar les samarretes verdes a l’armari, perquè ells serien sensibles als seus desitjos. S’eliminava del relat el ‘nosaltres’ protagonista de la revolta i se n’interposava un ‘altre’ de caràcter representatiu i polític. Però, la gent s’havia posat les samarretes verdes reivindicatives per influir i decidir, per esser protagonista, no per acabar al museu de les revoltes, és a dir, a l’armari. Calia entendre això. La desaparició del ‘nosaltres’ del discurs no era simplement una qüestió semàntica, comportava una distorsió de la realitat.
La revolta posava sobre la taula l’oportunitat de traslladar la disconformitat a les institucions, en cos i ànima, amb l’esperança que les coses podien ser diferents. Representava un valor subjuntiu, del que podria ser, i trencar amb la fatalitat de “l’inevitable” que imposa el sistema capitalista a la majoria dels comuns. Havia dit Octavio Paz que “el otro es, simultáneamente, el límite y la fuente de mi libertad”. El moment era revolucionari, perquè existia la possibilitat de plantejar la llibertat del ‘nosaltres’. Rompre amb la lògica d’un sistema que tendeix a extremar la desigualtat, a créixer a partir de la precarietat d’altri i que utilitza la por com a mètode. La revolució educativa era la modificació genètica que podia il·luminar un canvi.
En el moment que l’‘altre’ es converteix en necessari i passa a ser un ens governant s’obre la porta a la institucionalització de la revolta. Aleshores, inevitablement, el ‘nosaltres’ inicial conviu amb una col·lectivitat més àmplia. És un moment crític, en el qual el ‘nosaltres’, per consolidar la transformació, necessita influir directament sobre els mecanismes de poder. Llavors és quan des de la responsabilitat de governar entren els dubtes conseqüència de la por que provoca l’absència (o necessitat de crear) del lloc on anar. Concretar la utopia. El canvi pesa, la dificultat creix i sorgeix la temptació de burocratitzar el ‘nosaltres’, esmotxar la negativitat per convertir-la en menys agressiva. En definitiva, menys disruptiva i creativa; és la hipòcrita bellesa de les superfícies planes.
Apareix la “síndrome de la bona gestió”, que dóna pas a un practicisme productivista neutre que li va bé a l’Estat. La nòmina de resultats passa a un segon pla i, com a element cabdal, sorgeix la distància entre l’‘altre’ (ens, que governa) i el ‘nosaltres’, que es fa més gran del que es pressuposava al principi de l’aventura. La pell, el sentiment, moment Llach: “No era això, companys… / Pel que vàrem plorar tants anhels”. S’inverteixen els termes i creixen, inversament proporcionals, la calor freda de l’adulació interessada, dels que et miren caminar (i no et votaran mai), i la fredor apassionada dels que t’acompanyen pel camí (que poden alimentar l’abstenció). La tragèdia de les eleccions.
S’atribueix a Walter Benjamin el concepte de “melancolia d’esquerres”, que és una idea que ha marcat la cultura revolucionària des de sempre i es troba als antípodes de la resignació. És assumir el fracàs sense capitular, sabent que un nou començament adoptarà formes inèdites.
