5.2 Un aprenentatge pel futur

Miquel Rosselló. Fundacions Darder Mascaró.

Els mallorquins tenim el mal costum de no valorar suficientment les nostres experiències positives. Tot allò que es fa fora de Mallorca ens arriba més endins que les coses que surten de nosaltres mateixos. Està clar que l’autoestima no és el nostre fort.

¿Quant de temps ha hagut de passar per què la societat i algunes institucions col·loquessin a la Germania mallorquina en el lloc que la història reserva a les grans lluites del nostre poble? I encara falta molt per fer, sobretot que s’expliqui bé i profundament a l’escola pública. ¿Quantes vegades s’ha explicat que el darrer territori que va resistir als Borbons no fou Catalunya el 1714, sinó nosaltres un any després? ¿A quantes ciutats de la península, a l’inici de “la Gloriosa” el poble massivament va tomar l’estàtua de la reina Isabel II, com es va fer a Palma, a la plaça de la reina? I així podríem continuar. Però solament em referiré a un altre exemple molt més contemporani.

L’u d’octubre del 2017 fou una fita històrica al Principat no solament pel moviment independentista sinó per milers de catalanes i catalans. Més de dos milions de persones dipositaren el seu vot a unes urnes protegides pels mateixos ciutadans, enfront d’una brutal repressió de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Ha passat a ser una fita mítica a Catalunya, que ha omplert tones de tinta, debats a tot arreu, noms de carrers i places…

Res comparat amb l’atenció posterior que provocà a les Illes les manifestacions del 29 de setembre del 2013 i som dels que crec que els dos fets mereixen la mateixa valoració. Sense centenars de voluntaris treballant setmanes anteriors, sense el suport i la implicació de moltes organitzacions socials i polítiques i sense la unitat entorn d’uns mateixos objectius cap de les dues activitats hauria estat possible. I a més, en el cas de Catalunya lamentablement això va portar el 155 i un tsunami de repressió de l’Estat contra l’independentisme, mentre a les Illes les manifestacions a totes les Illes i en el cas de Mallorca amb cent mil persones al carrer, varen empènyer a la derrota del president Bauzà i l’obertura de vuit anys de governs progressistes.

Doncs bé, és ben just i necessari que la gran lluita de les “samarretes verdes”, que enguany celebren deu anys d’aquells fets, formi part de l’imaginari popular com una gran gesta de la nostra ciutadania i ens serveixi d’aprenentatge pel futur. Per això Fundacions Darder Mascaró ha volgut celebrar-lo publicant un número monogràfic de l’Altra mirada i animant a tothom a posar aquesta fita en el lloc que es mereix dins les lluites del nostre poble.

Com totes les lluites que marquen època mereixen el record i el reconeixement dels que hi varen participar activament o simplement les veren en simpatia i sobretot per a les següents generacions.

I quan es compleix una dècada d’aquella grandíssima manifestació a Palma, que va omplir completament les avingudes, en les dues direccions. Recordem que segons tots els mitjans va reunir 100.000 persones. I a més simultàniament se feren grans manifestacions a Menorca i Eivissa. També és un bon moment, si encara no s’ha fet, d’extreure’n lliçons, d’aprendre d’una experiència molt positiva per projectar-la en el futur.

Durant els quaranta anys des de la desaparició de la Dictadura la ciutadania de casa nostra ha organitzat moltes lluites i mobilitzacions, però fins ara, cap tan multitudinària com la del 29 de setembre del 2013. Sí que és veritat que algunes han estat molt importants. Començant per la manifestació del 29 d’octubre del 1977 per l’Autonomia, que va omplir la plaça Major. La que va coincidir amb la vaga general del 14 de desembre de 1988. Algunes en defensa del territori, com Sa Dragonera, Es Trenc i altres o la Plaça Major plena fins a la bandera per reivindicar «Som una Comunitat Històrica». I si les analitzem una darrera l’altra, descobrirem que tenen molts d’elements comuns que ens haurien de fer pensar que cal fer si volem organitzar lluites que aglutinin majories socials i sobretot, a aquestes altures, hauríem de tenir molt clar que és allò que no hem de fer si volem aconseguir aquests objectius.

Però tornem als fets del 29 de setembre del 2013 i la primera lliçó que ens donen aquests, és que si volem organitzar accions i/o respostes massives de la ciutadania, no es pot fer amb precipitació i molt manco confiant en el fet que llançant una convocatòria, abans amb una octaveta i ara amb un WhatsApp o un Twitter, la gent sortirà al carrer, encantada.

Darrere l’acció a la qual ens referim i a qualsevol de les altres que hem comentat, hi ha setmanes i setmanes de feina de centenars de voluntaris, des dels organitzadors fins als que han «picat pedra» al seu barri o poble, a la seva empresa o cercle d’amistats. Aquesta seria la primera lliçó a aprendre. Sense militància desinteressada i entusiasta no hi ha lluita possible.

Us demanaria que féssiu un petit esforç per fer un càlcul molt aproximat de la gent que es va moure per fer possible aquella gran manifestació. Persones que organitzaren petites reunions i/o assemblees a pobles, escoles o empreses. Accions diverses, xerrades, conferències, articles a premsa i ràdios foranes i a qualsevol mitjà que es deixés. Confeccionar pancartes i banderes, contractar autocars, comprometre directament a amics i familiars i un llarg etcètera.

Aquesta primera reflexió ens pot servir per tenir un coneixement més o fins i tot per discrepar de la meva opinió. Però si hi coincidiu ens podria servir per convertir-lo amb un indicador que ens permeti avaluar la nostra activitat, sigui l’assistència a una reunió sigui manifestació, o fins i tot els resultats a unes eleccions sindicals o polítiques. Quan les coses surten malament podem donar la culpa a l’«individualisme» al «sistema» als «mitjans de comunicació» o a qui considerem més oportú, però abans d’això ens hauríem de demanar quanta gent hem aconseguit mobilitzar per organitzar l’objectiu que ens marcàvem. Quantes persones han fet alguna cosa perquè l’acció proposada sortís bé.

Per descomptat que molta gent treballi per obtenir un bon resultat no garanteix el seu èxit. Cal que ho facin bé, que no s’equivoquin amb el missatge. Que utilitzin els instruments més adients… Però allò que és segur és que si els promotors de l’acció són «quatre moixos» el fracàs està assegurat. La feina militant per la base, de molta gent, no es pot suplir ni amb els discursos intel·ligents d’algun líder brillant, ni amb comunicats de premsa magistrals.

¿Quantes vegades hem convocat una acció de protesta signada per algunes desenes d’organitzacions, sindicals, socials o polítiques hi han participat menys persones que organitzacions signants hi havia a la convocatòria? No basta que les cúpules decideixin participar en una activitat. Cal que informin els seus militants i que els convencin que cal implicar-se en aquella lluita. I aquesta és solament la primera passa. Després serà necessari que aquests militants i organitzacions de base arribin al seu entorn i els animin a implicar-se. Es pot dir que una campanya és un èxit quan als pobles, a les empreses, als centres escolars…. s’ajunten els membres de distintes organitzacions i altres persones interessades i organitzen activitats al seu redol per pròpia iniciativa.

I això és una de les coses que va passar a la lluita de les “samarretes verdes”. Setmanes abans i després de la data de la gran manifestació proliferaren tota mena d’activitats, tallers, conferències, petites manifestacions o concentracions, reunions de coordinació, grans assemblees, i altres.

Per tant les lluites que aconsegueixen els seus objectius tenen darrere molta feina, moltes hores de militància i molta gent disposada a treballar per l’èxit de l’activitat proposada.

Un altre requisit per aconseguir que una acció sigui seguida per molta de gent, que sigui massiva i aglutini diversos sectors de la ciutadania és que l’objectiu que proposen els promotors de l’acció sigui vist amb simpatia per amplis sectors i que molta gent ho faci seu. Cal fer propostes que connectin amb una majoria.

No vol dir això que no es puguin organitzar accions testimonials o adreçades a minories. Generalment quan comences una lluita és així, però no podem confondre aquest objectiu que pretén sensibilitzar, crear consciència, amb un altre que vol mobilitzar amplies masses.

Posaré tan sols un exemple. Les grans mobilitzacions del GOB dels anys vuitanta i noranta del segle passat, partien de la crida a defensar un territori concret en perill, com Sa Dragonera, Cala Mondragó o Es Trenc, i la gent comprenia perfectament el que suposava la destrucció d’aquests indrets.

Hagueren de passar anys i moltes lluites perquè la ciutadania entengués que defensar cada indret concret suposava defensar tota Mallorca de la destrucció, que probablement inicialment ho consideraven una exageració: Però quan les «condicions subjectives» ho permeteren el GOB va llançar la convocatòria d’una manifestació baix la consigna de: “Qui estima Mallorca no la destrueix” que fou un èxit espectacular.

De la mateixa manera durant anys s’han convocat accions contra la massificació turística que han aconseguit actes testimonials i de sensibilització molt importants però no una forta mobilització.

Un altre exemple que mai aconseguírem que arribés a mobilitzar majories fou la lluita per un finançament just. S’arribà a crear una plataforma que aglutinava a més de setanta entitats ciutadanes. S’editaren fulletons, es penjaren pancartes, s’aconseguí que molts Ajuntaments aprovaren mocions en defensa del manifest de la Plataforma. Fins i tot es va aconseguir consensuar una proposta de REIB entre la plataforma i el Govern de les Illes. Però no aconseguírem mai fer una acció que superés les dues-centes persones.

De la mateixa manera, per encertar en una consigna mobilitzadora de majories no poden confondre a la gent proposant moltes coses diverses i disperses, encara que els subjectes de la mobilització siguin molt plurals.

Recordem que la pluralitat de subjectes que es manifestaren pels carrers de les Illes aquell 29 de setembre era una realitat tangible. Per què encara que solament parlem de la comunitat educativa, aquí s’ajuntaven, alumnes, mestres i professors, pares i mares i s’implicaren entitats que anaven des de la diversitat d’Associacions de Pares i Mares, a la Crida, a l’OCB, als sindicats en molt de casos amb posicionaments distints i sobretot si afegim l’Assemblea de Docents.

Però també hi havia els treballadors, sindicats i plataformes de defensors de la sanitat pública que s’oposaven a l’allau de retallades que la crisi d’aquells moments imposava i no oblidem la intenció inicial del Govern Bauza de tancar dos hospitals, l’Hospital General i el Joan March.

Els funcionaris defensant els seus llocs de feina que durant molt de temps es concentraven un dia per setmana i per descomptat la ciutadania en general que veien com s’aplicaven retalls als seus ingressos mentre els bancs rebien tota classe de subvencions.

I el moviment de les samarretes verdes va ser capaç d’unificar tota aquella diversitat, esquivant confrontacions internes dins el moviment, o que aquestes no arribassin a posar en perill el mateix moviment i saberen arribar a una gran majoria social concentrant la seva crida amb una consigna entenedora, curta, que sintetitzava la transversalitat de les lluites: «Contra el TIL, ensenyament en català i contra les retallades».

Fins ara hem vist que per organitzar una lluita que mobilitzi majories calen, per començar, tres requisits. Comptar amb un nombre gran de militants que de forma desinteressada estiguin disposats a dedicar hores i esforços a aquest objectiu. Així mateix que l’objectiu que ens marquem empatitzi amb una majoria significativa, és a dir que tingui un consens social que permeti arribar a molta gent. I per últim sintetitzar amb una consigna curta, entenedora per tothom i que aglutini la pluralitat dels subjectes que participen a l’acció.

També hi ha un altre requisit per tenir en compte si volem mobilitzar majories socials, és la necessitat d’implicar amb la lluita que es vol impulsar al nombre més gran possible d’organitzacions i entitats de la societat civil.

Tasca que comporta una seriosa dificultat en molt de casos i que requereix molta habilitat, paciència i empatia per fer coincidir entitats amb finalitats, formes de treballar i sensibilitats molt diverses.

Cal posar en primer pla l’objectiu comú que es persegueix, el mínim comú denominador i alhora esser molt flexible i comprensiu amb totes les iniciatives paral·leles que vulguin promoure les distintes entitats.

I amb això la lluita de les samarretes verdes també ens dóna lliçons que haurien d’aprendre. Recordem que la Crida fou una de les primeres entitats a mobilitzar-se i que tingueren una aportació decisiva per aquella lluita que fou crear i difondre les samarretes verdes que es convertiren amb el símbol indiscutible d’aquell moviment.

La gran embranzida vingué d’una nova organització, «l’Assemblea de docents» i una de veterana, les Associacions de Pares i Mares. Però sense el suport total de l’OCB moltes de les tasques que s’abordaren haguessin estat impossible. Igual podem dir dels sindicats, que a pesar de mantenir un fort debat i a vegades confrontació amb l’assemblea de docents, donaren suport a totes les activitats i facilitaren la confluència d’altres lluites, com sanitaris, funcionaris i altres.

Es feren quantitat d’accions promogudes per una part dels participants, algunes amb les que tothom ho veia bé i amb simpatia i unes altres que no era així. La vaga de fam, assemblees territorials, manifestacions a distints pobles, conferències, i un llarg etc.

No tingueu el més mínim dubte que sense sumar tots aquests esforços no s’hagués aconseguit les grans mobilitzacions de dia 29 de setembre ni els objectius finals. Però allò que no hauria de dubtar mai ningú és que si enlloc que tothom acceptés les seves accions parcials i particulars i alhora tots coincidiren en el fet fonamental, especialment les mobilitzacions de dia 29, s’haguessin produït confrontacions públiques entre distints subjectes del moviment, allò hagués resultat totalment desnaturalitzat i minoritzat.

Amb una lluita important, com de la que estem parlant, la gent valora en positiu que se sumin quantes més organitzacions possibles i els preocupa que algunes s’automarginin i quedin fora. Però allò que no perdona és que es produeixin enfrontaments irreconciliables entre les distintes entitats cíviques.

I per últim no es pot negar la importància que va tenir el fet que els partits polítics de centreesquerra, els que estaven en un avançat procés de construcció de MÉS per Mallorca, (PSM, IniciativaVerds, Entesa i ERC), així com PSOE i UM cadascú al seu nivell, donessin suport a aquell moviment.

No es pot negar el fet massiu i transversal dels assistents a la manifestació del 29 de setembre. Hi havia una forta representació de la societat civil organitzada, dels sindicats, dels partits polítics d’esquerres i representants d’UM i del mateix PP, entre ells algun destacat dirigent.

Quan parlem de «majoria social» ens referim a aquesta expressió que visquérem a la legislatura que va governar Bauzà i que va fer possible que els resultats electorals del 2015, foren els pitjors que fins ara havia tingut la dreta. Donaren llum, per primera vegada a un Govern exclusivament d’esquerres que va durar dues legislatures.

Aquell moviment va aconseguir allò que es va proposar, la derogació del TIL, la defensa de l’ensenyament en català i el final de les retallades, com es va demostrar en les polítiques expansives quan va arribar la crisi de la pandèmia.

Seria totalment injust demanar-li a aquell moviment que hagués tingut capacitat de liderar la construcció d’un model econòmic i social diferent. Serà l’esquerra política qui haurà de reflexionar per què després de vuit anys de govern, segons la meva opinió, aplicant polítiques progressistes i molt positives, torni a guanyar la dreta i una dreta més extrema, però això són figues d’un altre paner.

D’allò que no tinc cap mena de dubte és que si volem recuperar un camí que ens porti a una societat més justa, més ecologista, més feminista i més sobirana, cal anar a classes particulars i aprendre les lliçons que ens varen ensenyar «les samarretes verdes».