Lila Thomàs i Andreu
El títol formula una pregunta i la seva resposta, les grans manifestacions viscudes pel nostre petit país, fa deu anys, suposaren una injecció de moral, d’orgull com a poble per a la ciutadania conscient que les va viure, arreu de les quatre illes.
No només foren les sortides als carrers el mateix dia, en el cas de la resposta contundent al TIL, foren tota la preparació prèvia, les innumerables trobades als centres per part de tota la comunitat educativa, des dels docents fins als pares i mares, l’alumnat. Recordem que la guspira fou la proposta de Tractament Integral de Llengües de la Conselleria d’Educació, però des del primer any del govern PP ja es varen aplicar mesures de retalls en el personal docent, d’administració i serveis, així com als pressupostos dels centres educatius. I a la Universitat de les Illes Balears, que no començà a recuperar-se fins a l’arribada del nou govern d’esquerres l’any 2015.
Les sortides als carrers del personal sanitari en general, davant la Conselleria de Salut reclamant la continuïtat dels centres hospitalaris Caubet-Joan March, i el General, aturant el seu tancament com pretenia el govern Bauzà. No oblidem que la Conselleria aplicava una política d’austericidi com es va definir, en tots els aspectes de personal i de recursos sanitaris. Aplicant el copagament als majors, retirant la targeta sanitària als nouvinguts…
Els concerts gratuïts al Born, a les places de barriades, de l’Orquestra Simfònica acompanyada de moltes persones emocionades de donar-los suport, mentre escoltaven música clàssica per demostrar als responsables, que volien la seva continuïtat, que es negaven a la seva dissolució o retall. El món de la cultura en general, en totes les seves manifestacions mostraren amb orgull el seu suport a l’orquestra i en resposta al menyspreu dels responsables del Partit Popular cap a la nostra llengua i cultura.
Les manifestacions setmanals dels treballadors públics de les Administracions, amb les seves camisetes negres, en contra dels acomiadaments del personal laboral, de la no cobertura de baixes laborals, dels retalls en personal en general.
Les mobilitzacions dels professionals de Serveis Socials amb les camisetes taronges, en contra de la no aplicació de la Carta de Serveis socials, o els retalls en l’Atenció a la Dependència quan són les persones més vulnerables, les afectades.
No només mobilitzacions i manifestacions amb presència als carrers de Palma, Maó, Vila o Sant Francesc de Formentera. També concentracions a les places dels pobles com per exemple a Sant Marçal de Marratxí, o a Pollença, on la comunitat educativa es trobava amb veïns i veïnes que volien mostrar el seu suport, la seva solidaritat.
Una resposta ciutadana fruit de molts esforços per part d’aquelles persones més conscients que mostraven la rebel·lia davant una política seguidista de les directrius estatals i europees que la crisi econòmica l’havien de pagar els més febles, els de sempre.
Resposta de la societat civil emmarcada en el món laboral, amb els sindicats com a impulsors de les lluites reivindicatives, també del món ecologista o del món cultural amb les seves entitats més capdavanteres com el GOB o l’OCB.
Uns anys, no només el 2013, que la situació econòmica iniciada per la crisi del 2008 i les polítiques de retalls als serveis públics, de privatització de molts d’ells, feia empobrir moltes famílies, immerses en incerteses pel futur dels seus treballs, amb dificultats serioses per arribar al final del mes.
En aquest context hem de valorar més les respostes que saberen donar les associacions, entitats, sindicats, plataformes, davant les agressions que motivaven aquestes retallades, aquesta «austeritat» en la despesa pública que promovien des de les institucions governades per la dreta del PP del Sr. Rajoy i el Sr. Bauzà.
S’ha dit massa sovint que els mallorquins, els illencs en general, patim una baixa autoestima que fa que no ens valorem com cal. Que ens mirem amb enveja les lluites d’altres indrets, i no sabem mirar amb realisme les nostres.
Les respostes que visquérem durant la legislatura 2011-2015 a les polítiques austericides crec que desmenteixen clarament aquesta opinió negativa cap a nosaltres mateixes.
Un orgull de país diu el títol, perquè crec que és així, ens hem de sentir orgulloses de formar part d’aquest poble, d’aquest petit país que ha sabut respondre amb força les agressions a la nostra gent.
Un exemple per altres pobles, una mostra d’allò que es pot aconseguir amb la unió, amb el coratge i la valentia de les persones més conscients que treballen amb fermesa per aconseguir xarxa social, per aconseguir avançar cap a una ciutadania més conscient de la seva realitat, de la seva capacitat de canviar-la si es proposa col·lectivament.
