Un dels mites poc estudiats de l’obra d’Alomar és el fet que se li atribueix la paternitat de la noció Catalunya-ciutat. Aquesta ha estat, al llarg del segle XX, una noció en certa manera, tant difosa com desnaturalitzada. En la formulació d’Alomar, el concepte implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el territori, sinó que tot aquest esdevindria “ciutat”, en el sentit d’espai caracteritzat per una alta qualitat de vida social i cívica, capaç de generar projectes col·lectius fecunds i irradiants.
Al llarg de l’anàlisi de l’obra assagística de Gabriel Alomar es produeix una teorització de la relació entre ciutat i territori. Relació que, en la seva concepció, supera a bastament els aspectes geogràfics per esdevenir compendi i metàfora de l’organització social i del pensament polític. D’aquesta concepció Alomar anirà elaborant i desenvolupant una evolució que resulta particularment notable al llarg de diferents escrits.
En primer lloc, en els seus primers escrits mallorquins té encara una concepció adversa vers la ciutat, que giren entorn dels anys 1897-1899. En ells hi exposa una concepció oposada entre camp i ciutat, on aquesta darrera, segons l’autor, suposa per a la resta del territori una nova tirania pel camp des d’on es produeix allò que necessiten per viure. La ciutat s’emportava els aspectes negatius, fins al punt de descriure-la textualment com a “poble sense desitjos ni esperances”.
Entre els anys 1899 i 1900, el bull que es vivia dins aquesta ciutat enemiga – Palma –, conseqüència del procés d’industrialització i d’exportació de béns, era també patent a fora d’ella, a extramurs, apareixent nous ravals, mesclant-se l’activitat agrària i industrial, el que avocava l’enderrocament de les murades. I és precisament arrel a aquest fet, a l’enderrocament de les murades i també al nomenament d’Eusebi Estada com a fill il·lustre de la ciutat, que convidaren a Gabriel Alomar a llegir un discurs a l’Ajuntament de Palma, l’agost de l’any 1902. Sembla, precisament, en la preparació d’aquest discurs on l’autor canvia, amb l’oportunitat que suposen l’enderrocament de les murades, la seva concepció de la ciutat i comença una perspectiva que dominarà en els seus futurs posicionaments.
“La caiguda de les murades representa un vol de l’esperit des dels carrerons funests de la ciutat opresa en els camps. […] Una vila novella va a sorgir de la terra.
Per damunt noltros lluu la resplendor d’una naixenta aubada. […] La nostra Palma va a badar-se com una poncella, en una nova eflorescència de llibertat. […] La ciutat s’obri a les pagesies, donant per mortes del tot les rivalitats llegendàries i les velles rancúnies dels dos petits mons./ Deixau-me-la fantasiar tal com jo la voldria. […] I veig la ciutat de demà, personalitzada, mallorquina i universal al mateix temps, […] convençut de que les ciutats són la flor d’un arbre qui té sa soca i ses arrels en les garrigues i en els conradissos, i de que la grandesa de les ciutats és la major garantia de força de les nacions, […], faç vots per a què l’expandiment de Palma sia, en bé de Mallorca, lo més ràpid possible.”
Alomar no es referia a l’extensió física i continua de la ciutat sobre l’illa, ans al contrari, propugnava que aquesta expansió de la “ciutat del demà” fos respectuosa amb els paisatges rurals i litorals:
“I com som, per davant de tot, un entusiasta de la pau, del triomf de les entitats civils, que som tots noltros, faç vots així mateix per a què no se taqui la virginitat esplendorosa de les costes i muntanyes mallorquines amb els fruits odiosos de l’afany destructiu humà.”
La plenitud de l’elaboració sobre la ciutat i el territori en el pensament d’Alomar vindrà durant la primera dècada del segle XX i serà sobretot en relació amb Catalunya, territori cap al qual anirà projectant cada vegada més la seva activitat cultural i política. I és precisament amb la seva evolució dins del Principat on ja en comptes de veure la ciutat com l’origen dels problemes, la veu com la solució. El trencament es feu evident, de manera gens sorprenent, ja en els moments previs a la Setmana Tràgica i amb relació al tema de la violència política. Com sabem, la reacció del catalanisme conservador va ser, en bona part, la condemna genèrica de la ciutat com a origen dels problemes i de la violència. La posició d’Alomar és la contrària, condemna la violència precisament perquè és un atac a la Ciutat, entesa aquesta com a projecte i com a convivència.
La concepció del paper de la ciutat acabarà prenent un caràcter general, abstracte. Això pot veure’s en detall en l’article “Regió, Nació, Ciutat” (1907), reflexió que podria ser vista com la síntesi del seu pensament sobre la qüestió:
“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat (…). La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei pròpia. Els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet. (…) En fi, com a fórmula final, deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou; la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu (…)”.
Llegida avui, la reflexió de Gabriel Alomar sobre la ciutat sembla particularment actual per dues raons, vinculades, en alt grau a la importància i la conceptualització del fenomen de la urbanització. En primer lloc, Alomar sembla intuir, encara en ple període “implosiu”, la capacitat irradiant i integradora del fenomen urbà, és a dir, la capacitat de difondre la cultura i les formes de vida urbanes sobre la totalitat del territori.
En segon lloc, l’autor, abandonant tota vel·leïtat anti-urbana, identificarà el procés d’urbanització com a motor de transformació social i progrés cultural. Aquestes nocions col·locaren Gabriel Alomar en contradicció amb els corrents de pensament dominants en el seu temps, i, encara avui, fan que la seva obra ens interpel·li per les seves implicacions territorials, socials i polítiques.
