Sense cap intenció de minimitzar les gairebé 30.000 morts que ha provocat la COVID-19, sembla que, gràcies a les mesures adoptades, els efectes sanitaris de la pandèmia comencen a remetre i estar sota control: la corba s’ha aplanat, les UCI ja no estan sotmeses a l’extraordinària pressió dels darrers mesos i la ciutadania, en general, segueix els protocols de seguretat i distanciament, imprescindibles sinó per evitar, sí almenys per reduir els efectes d’un probable rebrot durant la tardor.
És cert que la pandèmia ha afectat persones que no es trobaven en risc d’exclusió, sobretot per la baixada d’ingressos, però també ho és que s’ha acarnissat amb els col·lectius més vulnerables de la nostra societat: persones en economia submergida o treballs precaritzats, amb discapacitat o amb dependents a càrrec, famílies monomarentals, dones víctimes de violència masclista (sobretot la més extrema per prostitució o tracta), gent gran (especialment amb alguna dependència), persones migrants o refugiades, infants i joves…
Com en tots els àmbits, l’impacte de la pandèmia també ha estat molt fort dins el Tercer Sector, tant pel que fa a les necessitats de les persones i famílies vulnerables com a la tasca que desenvolupen les entitats, que s’han hagut d’anar adequant a una situació completament nova de manera urgent i en un escenari incert i canviant: teletreball, canvi de metodologies, protocols de seguretat, noves prioritats… però la seva proverbial capacitat d’adaptació, la coordinació amb les administracions i, sobretot, l’esforç i la il·lusió dels seus milers de treballadors i voluntaris han possibilitat que els efectes hagin estat menors per als seus usuaris.
De cara al futur més proper s’ha de seguir treballant, per descomptat, en l’àmbit sanitari, reforçant l’atenció primària i revertint les retallades que va patir el sistema durant la passada crisi, però gran part dels esforços s’han de centrar en l’incert i poc optimista escenari que se’ns presenta al davant, en el que l’economia ha patit una aturada sense precedents en la història recent i els efectes laborals i socials sobre centenars de milers de persones són més que evidents.
De ben segur la situació postCOVID19 no serà tan greu si, després d’una primera fase d’atenció urgent de les necessitats bàsiques (salut, alimentació, acompanyament…), es passa al més aviat possible a mesures no assistencials basades en la inclusió i en la garantia d’ingressos, com poden ser un treball digne, unes prestacions socials efectives i àgils i uns serveis públics potents i accessibles, tenint sempre per bandera les premisses de defensa de drets i respecte a la dignitat de les persones. Per descomptat, la coordinació i el treball conjunt de les administracions responsables d’aquestes mesures amb el Tercer Sector Social són una peça clau a l’hora de desplegar les polítiques necessàries per sortir d’aquesta situació.
Dins aquestes polítiques, el ventall és tan ample com imprescindible: garantia d’ingressos, reactivació i reorientació del mercat laboral, cobertura de necessitats bàsiques i drets fonamentals, lluita contra la bretxa digital i educativa, gestió eficient i desburocratització de l’Administració, suport a les entitats del Tercer Sector Social, manteniment i ampliació dels programes de formació i inserció de les persones vulnerables, aplicació d’una fiscalitat justa i redistributiva…
En definitiva i de manera molt resumida, es tracta de situar les persones, i especialment les més vulnerables, en el centre de l’agenda política, i que les administracions i el Tercer Sector Social treballin conjuntament en el disseny, aprovació, aplicació i avaluació de les polítiques necessàries per garantir el benestar de les persones amb necessitats socials no cobertes i la seva inclusió social plena i efectiva.
