El Museo del Prado commemora enguany el dos-cents aniversari de la seva existència. Ho ha fet amb importants exposicions, la darrera que va tancar les portes el passat mes de setembre portava per títol Miradas Afines en referència a l’obra d’una sèrie de pintors del segle XVII, de Velázquez a Rembrandt passant per Murillo, Vermeer o Frans Hals que malgrat la llunyania entre ells configuren una mirada comú europea. Alguna frase d’Ortega al respecte s’hi pot llegir.
Una exposició que avui diríem transversal, encara que aquesta paraula en els nostres dies s’ha buidat de contingut per excés d’ús, tot és transversal i aquest terme ha arribat a no significar res. L’exposició mostra al visitant les similituds en les propostes pictòriques, les influències mútues, els punts de contacte entre aquests artistes de primera magnitud. Una molt bona oportunitat per veure grans obres a un mateix espai i exposades amb criteri. Excel·lent la pintura de Frans Halls, gran retratista, d’ell coneixia el retrat de Descartes i poca cosa més, hi llegeixo que utilitzava més de vint-i-cinc tonalitats diferents del negre. Una anècdota?
A la sortida enfilo cap a La Cibeles, la impassible deessa apareix envoltada de banderes. Aquesta part del Madrid monumental és com si hagués quedat esquinçada de la resta de la ciutat. Els espais són immensos entre els edificis però el lloc no invita a quedar-s’hi ni a la contemplació, l’atravesso pensant com apareixeria sense tants cotxes i tants colorins però no m’ho sé ni imaginar. Enfilo Paseo de Recoletos i a poques passes em trobo el cafè Gijon i una petita fira de tardor de llibres vells i no tan vells. S’inaugura a les onze, arribo un quart abans però les parades ja són obertes, una munió de gent ha pres gairebé a l’asalt una d’elles. És gent madura d’aspecte convencional, fora modes en el vestir, pregunto i me diuen que aquell llibreter sempre porta a la fira bons llibres i a bon preu. M’hi fixo en la gent, segur que són lectors impenitents, silenciosos, en saben de llibres, les seves aficions només les coneixen ells i com a molt els amics íntims, fan pinta d’haver llegit durant tota la seva vida.
A un mostrador trobo La Transformación de Kafka, em sorprèn el títol a un primer moment però es tracta de La Metamorfosi de tota la vida. El llibre reinvidica aquell títol molt més ajustat que Metamorfosi per a la traducció de la paraula alemanya Die Verwandlung. Es tracta d’una edició de centenari, 2016, de l’editorial Atalanta molt ben cuidada i a càrrec de Luis Fernando Moreno i Pilar Benito amb un magnífic pròleg, un postfaci i una cronologia emmarcant el text també traduït per ells.
La Transformació/La Metamorfosi ha tingut grans traductors. Un jove Sándor Márai a l’hongarès l’any 21. Quatre anys més tard, apareixerà en castellà a la Revista de Occidente dirigida per Ortega y Gasset sense que es sàpiga amb certesa l’autoria de la traducció atribuïda a Borges i desmentida per ell mateix. En català hi ha la de Jordi Llovet i fa poc Marta Pera l’ha traduït per a Sembral Llibres. Libros del Zorro Rojo té una magnífica edició de centenari amb il·lustracions de Luis Scafati i traducció de l’escriptor argentí César Aira.
El text. Es parla de la fredor, de la distància amb el lector en la literatura de Kafka i segurament això és cert en altres dels seus escrits però no ho és en aquest cas; un sentiment de tendresa cap a Gregor Samsa va guanyant poc a poc l’ànima de qui s’endinsa en aquestes pàgines i així fins al final quan la seva mort obre pas a la normalitat familiar restaurada que esclata al mateix temps que la primavera. El camí de Gregor cap a l’aïllament i la destrucció sembla inevitable. Més enllà dels moments en què Grete, la germana, es cuida d’ell amb una certa estima (seria interessant seguir l’evolució psicològica d’aquest personatge), el mateix Gregor sembla ser conscient des de bon començament d’allò que l’espera: “Ahora bien, dejando aparte que la puertas estaban cerradas con llave, ¿de verdad tendría que haber pedido ayuda? A pesar de toda esta calamidad, no pudo reprimir una sonrisa al pensarlo.”
Els dos mons que més oprimien Kafka, la familia i la feina, es troben aquí ben presents. Aquest viajant de comerç obligat a anar amunt i avall constantment per les exigències de l’empresa, pendent sempre dels horaris de tren, dormint a qualsevol pensió, i que porta amb ell un marc daurat amb la fotografia d’una dona envoltada en pells treta d’una revista com a detall de màxima humanitat. Aquest home somia fins al final en pagar el deute familiar i poder anunciar que es farà càrrec dels estudis de violí de la seva germana al conservatori. La desaparició d’aquest home serà necessària, així ho troba la familia, també ell, per a que la vida torni a ser el que era. No es preocupin vostès, ve a dir la criada per a la tranquil·litat dels pares, ja m’he desfet del cadàver, i…
”Luego salieron los tres juntos de la casa, algo que llevaban meses sin hacer, y viajaron con el tranvía a las afueras de la ciudad. El vagón, en el que se habían sentado los tres solos, estaba iluminado por la cálida luz del sol. Cómodamente reclinados en sus asientos, hablaron de las perspectivas de futuro y encontraron que éstas, contempladas de cerca, no eran malas en absoluto…” (134)
Al postfaci, Pilar Benito afirma que “el filósofo Georg Lukács nos habla -desde su peculiar y discutible perspectiva marxista (!!!)- de la tensión extrema entre entre los dos polos del realismo y el antirrealismo en el mundo literario de Kafka” (138) Així és. Aquí aquesta tensió és manifesta des dels primers moment fins al final; malgrat la transformació Gregor seguirà pensant en el següent tren que podrà agafar, en els problemes econòmics de la familia, en els estudis de la germana. La tensió que Lukács destaca és també estranya coexistència entre el realisme detallista de l’autor amb la descripció de tot allò que segueix envoltant la nova realitat de Gregor Samsa, la vida familiar, la casa, la seva habitació, els mobles i per una altra part la presència del monstre que es passeja per parets i sostres provocant estupefacció amb les seves aparicions. Però s’ha de dir que el resultat d’aquesta tensió no serà l’absurd sinó la tendresa del lector davant Samsa, el reconeixement dels seus patiments i de la seva humanitat, de les seves bones intencions fins al final.
Comparant Kafka i Beckett, Lukács diu al volum II de la seva monumental Estética que:
“en El Proceso el incógnito absoluto del hombre particular aparece como una abnormidad indignante, evocadora de indignación, de la existencia humana, o sea, aunque negativamente, sobre la base del destino y la suerte de la especie, mientras que Beckett se instala autosatisfecho en la particularidad fetichizada y absolutizada.” (484)
“No sóc altra cosa que literatura, i ni puc ni vull ser res més que literatura”. Kafka considerava la literatura ”l’essència més íntima” del seu ésser. Li agradava llegir en veu alta els seus texts davant els amics però defugia les interpretacions:
“Nunca escribió con afán de que interpretaran sus escritos ni dejó interpretaciones propias; eludía tal ejercicio de metaliteratura. Max Brod contó que su amigo casi nunca quería dar interpretaciones de sus textos y que cuando, tras mucho insistir, en alguna ocasión se prestaba a ello, la posible interpretación que ofrecía requería siempre de otra y ésta, a su vez, de una tercera, y así en sucesión interminable; con lo que nunca llegaba a nada concreto.” (65)
Així ho escriu L. F. Moreno en l’epíleg a En la colonia penitenciaria. Un altre gran text.
Palma, 23 d’octubre 2019
