Miquel Gelabert Genovart
Secretari general de l’STEI Intersindical
Només el fet del canvi de govern succeït el maig del 2015 –després d’una legislatura 2011-2015 governada pel Partit Popular (cal recordar que va governar el PP i no només personalitzar-ho en José Ramón Bauzá) caracteritzada per la presa de decisions a cop de decret-llei i ignorant els agents socials i la societat en general– és un fet del tot positiu. S’ha recobrat el diàleg social i s’han fet actuacions de fons.
La tasca d’anar revertint el mal fet amb les polítiques europees, estatals i autonòmiques durant aquest període no és fàcil ni els seus efectes poden ser immediats. Entre altres motius, perquè a Europa i a l’Estat espanyol continuen governant els mateixos agents polítics autors de les mesures restrictives imposades a la ciutadania en general. Aquest mal fet i les expectatives de la gent –potser massa exigents– que es varen generar amb un govern progressista, ecologista i amb sensibilitat nacional poden donar com a resultat, a l’equador d’aquesta legislatura, una frustració i un desencís: ni tant ni tan poc.
Un dels sectors més castigats amb el govern del PP fou l’educatiu. Amb el nou govern sorgit de les urnes de maig del 2015, calia un full de ruta per anar revertint tot el que va dur a una vaga indefinida del sector amb el suport de la majoria social. L’STEI Intersindical va apostar clarament per aquest full de ruta plasmat en l’Acord Marc d’Educació, que no va ser acceptat per altres sindicats i va rebre les crítiques dels que continuaven defensant una vaga indefinida convocada però no exercida.
El coneixement de la llengua catalana torna a ser requerit per accedir a l’ocupació pública. En aquest aspecte, veiem una certa feblesa perquè encara falta saber si hi haurà una pròrroga de la moratòria en el sector de la sanitat pública (hi ha hagut una moratòria fins al dia 1 de juny i no sabem a l’hora d’escriure aquesta opinió si continuarà vigent). També hem pogut detectar que en el sector públic instrumental (ens públics) de l’administració local no hi ha una regulació que requereixi el coneixement de la llengua catalana.
És important per l’esquerra nacionalista i ecologista que governa a les institucions de les Illes que ho faci amb la complicitat i la participació ciutadana. Aquesta complicitat i participació també l’ha de treballar amb la seva gent, perquè si la frustració i el desencís s’instal·la com opinió pública compartida, difícilment es podrà repetir un cicle de 4 anys més de govern d’esquerres (des del 1999 l’alternança de govern es dóna cada 4 anys). Guanyar el govern no pot ser a costa de perdre el carrer.
Tenir content tothom és impossible com també és impossible revertir una situació social, econòmica i política en quatre anys. Cal treballar des de tots els àmbits per a conscienciar la gent que amb quatre anys no basta per a canviar el model social, econòmic, mediambiental i polític que ens ha dut a qüestionar l’estat del benestar cap a un altre model que sí que faci efectiu aquest estat del benestar per als habitants de les Illes Balears.
També cal que hi hagi lleialtat i coordinació entre els partits que governen o que donen suport al govern. Han de saber destriar d’on sorgeixen les adversitats en el dia a dia i no caure en paranys que pretenen desgastar el govern i enfrontar els partits entre ells.
Sabem que la font de la majoria dels problemes que patim a les Illes Balears està en l’espoli fiscal en què vivim dins l’Estat espanyol i que no tenim un REIB adequat a la nostra realitat pluriinsular. Però –mentre fem passes per revertir aquesta realitat– cal governar establint prioritats i demostrant de manera efectiva que el canvi era necessari i que no basta una legislatura per fer efectiu aquest canvi.
