José Luis García
Secretari General CCOO Illes Balears
Era maig del 2010 quan el president del Govern espanyol a una intervenció al Congrés dels Diputats va anunciar les mesures que posaven punt final a les polítiques keynesianes per sortir de la crisi financera que patíem fruit de l’especulació immobiliària, que provoca la crisi més gran econòmica en un segle. En tan sols dos minuts, els que anunciaven les mesures, es va obrir la porta al neoliberalisme més dur que estava per arribar. Mesures orientades a la reducció de despesa pública per reduir el dèficit, que tindrien com a primera conseqüència la reducció del 5% del salari als empleats públics i que va ser l’ inici d’un procés de mobilitzacions que perdurà en el temps.
La primera vaga dels empleats públics -i després vaga general del 2010- era el començament per fer front a les polítiques de retallades. El lema de la vaga general era ben clar «Així no»; no es podia permetre que per sortir de la crisi fos necessari reduir despesa: era més important reduir dèficit públic i pagar als bancs que les persones.
El pitjor estava per arribar. Ja amb el Govern del Partit Popular, es van accelerar les retallades i les polítiques neoliberals que volien fer negoci de tot allò que gestiona l’Estat; sens dubte, va ser l’inici de l’atac més ferotge que ha sofert l’estat de benestar des de la segona guerra mundial i teníem l’obligació de respondre.
A Balears, el Govern Bauzà, tradueix aquestes polítiques neoliberals en retallades als empleats públics, tancament d’hospitals i de serveis als centres de salut, tancar la televisió de l’illa de Mallorca (RTV Mallorca), i tancament dels espais de diàleg social com el CES, tot amb l’excusa de la reducció del dèficit. A Balears, a més a més, es prenen mesures de caràcter ideològic com el TIL i la llei de símbols. Totes aquestes accions tenen contestació al carrer i els sindicats contribuïm a organitzar-la. Les mesures de caràcter estatal com la reforma laboral tenen com resposta dues vagues generals l’any 2012. Érem conscients que no seria suficient en respostes a les accions concretes del Govern, que també, sinó que faria falta articular una mobilització continua, que perdures en el temps.
Per aconseguir que la mobilització sigui sostinguda, el sindicat treballà a dos plànols: un de reacció a les retallades dins l’àmbit laboral i un altre de reacció a les retallades de drets socials i atacs a la cultura. La intenció era fer confluir els dos plànols, i cercar complicitats del conjunt de la ciutadania per fer un tot i, en primer lloc, resistir l’embat ideològic per a després poder propiciar un canvi de Govern.
Les respostes varen ser per la via de les concentracions i les manifestacions. És aquí on els empleats públics organitzen els divendres negres, que consistia en concentrar-se cada divendres amb camisetes negres enfront de diferents centres de treball de l’Administració, o els concerts que va fer l¡orquestra simfònica per protestar per les retallades del seu pressupost que els condemnava pràcticament a desaparèixer. Aquesta tasca no la férem sols, necessitaren aliats, i participàrem en la mesura de les possibilitats impulsant diferents plataformes de contestació de la societat civil; i una de les majors mostres de força de la societat balear va ser per impedir el tancament dels hospitals Joan March i el General.
Tota aquesta activitat es va dur a terme, principalment, entre 2011 i 2012, i a més de servir per aturar algunes retallades, va propiciar la creació d’un estat d’ànim i d’opinió entre la ciutadania, i sembrà una llavor per arribar a la manifestació més grossa mai vista a les nostres illes, que es va dur a terme al setembre de 2013 per la comunitat educativa, en defensa de l’ensenyament públic i de la nostra llengua.
