Miquel Rosselló Xamena
“Com ja los pares vos invocaren,
també us invoquen encara els fills:
los temps de moros ja s’acabaren,
mes temps són ara de nous perills!”
(Puix Patrona, Miquel Costa i Llobera)
El TIL va fer néixer un nou poble. Les mobilitzacions contra el TIL varen suposar un moment de canvi en la concepció de la nostra identitat política. I sobretot, va ser el nostre moment de canvi. L’Estat espanyol es resisteix a entendre que cada territori i poble té les seves dinàmiques polítiques. Mentre que els moments d’efervescència política popular a altres estats tenen un únic punt nodal que modifica (o posen en dificultat) la manera de funcionar del règim, en el nostre Estat, el cicle polític anterior a l’actual (que en pau descansi) va tenir una pluralitat de moments que varen marcar unes ruptures plurals o esquerdes múltiples al Règim del 78: 15-M, Procés, primavera valenciana… i TIL, en el nostre cas.
El TIL va ser, sense dubte, un moment populista. On la plebs s’alça com a populus legítim, que diria Laclau. Persones que abans no hi eren, ara hi són. Símbols nous (però que generen o neixen de velles afeccions) mobilitzen la gent. Noves articulacions neixen amb els valors de sempre (serveis públics, defensa de la llengua…). Vàrem plantejar una mobilització que redefinia els límits dels afectes, de les identitats i dels valors polítics. Allà vam articular que defensar els serveis públics i el català era defensar ser mallorquí, venguis d’on venguis. I tot sense necessitar estelades ni símbols nacionals essencialitzats. I amb aquests afectes i identitats novament articulades vam aconseguir transcendir les barreres dels “de sempre”, “del redol”. En definitiva, una porció de gent va reclamar la legitimitat de ser la veu de tota Mallorca… i, de sobte, vam ser més que mai.
Així es va viure en el meu cas, al poble de Pollença, on vàrem ser moltes les que ens vam polititzar en aquells moments militant al SEPC, a les assemblees o als espais de discussió del poble. Una nova generació de (avui ja menys) joves va néixer. Em permetreu posar dos exemples pels quals es pot traslladar aquesta lògica popular que es va viure a Pollença (i a arreu de Mallorca); de com un poble amb una identitat molt marcada (Patrona, bandera, himne… i molt d’orgull propi) va utilitzar les seves bases culturals (en un sentit gramscià, d’identificació i cosmovisió social), per articular-les d’una manera diferent. El TIL va ser la prova que les tesis nacionals-populars funcionen… fins i tot a un poble del nord mallorquí.
El primer exemple té a veure amb la meva padrina i la Patrona (com no, si parlem de Pollença, havien de sortir els moros i cristians!). Ella, la padrina, exemplifica moltes padrines de Mallorca: catòlica, de posat conservador, votant del Partit Popular de tota la vida, amb una ètica de ferro, però afable i cuidadora. Record un dia, arribat d’una concentració o assemblea, li contava el que estàvem preparant. Ella, de sobte, agafa la cartera i marxa cap a Can Xumet, que es troba a metres de casa nostra. Pels no pollencins, explicar que la botiga de Can Xumet és famosa per ser la merceria on es venen les banderes dels moros, entre altres materials (vestits, espardenyes i teles) necessàries per poder viure l’únic dia que tot pollencí vol viure. Si cada juliol i agost pengem les banderes dels moros i cristians per fer compte enrere del gran dia, aquell setembre i durant el curs sencer els pollencins van decidir fer el mateix amb el verd per l’educació. La meva padrina no seria menys. Arribada a la tenda, la padrina va demanar un metre de tela verda. Va endur-se’n la darrera bandera improvisada que quedava. Encara avui la pintaria sortint a la finestra del primer pis i penjant la tela verda dient-me “amb el futur dels meus fills i amb el sou de la meva filla [mestra d’escola] aquest senyor no s’hi ficarà”. Gran part del carrer i del barri, verd també.
Sempre m’ha sorprès que la gent de Pollença fes aquesta acció. Connectant amb aquell relat popular i tradicional de la festa, d’orgull pollencí, es penjà la bandera verda com a símbol de resistència. I no ho feia qualsevol: ho feia una dona conservadora i votant del PP, però que es sumava als que fins feia dos dies érem els estranys i minoritaris sobiranistes del poble. Però encara més rellevant eren els motius: no ho feia per ella ni pel català. Ho feia pel futur dels seus fills i nets. Ho feia, en definitiva, des dels afectes de la decepció i de l’enfado, però cercant un altre horitzó. Des de les formes més pollencines, s’iniciava un moment clarament popular, de canvis en els valors polítics. Una nova articulació del poble s’iniciava.
La segona anècdota és la manifestació del Puig de Maria. Al matí acudeixo a una de les múltiples assemblees que es feien de professorat i alumnat a l’IES Guillem Cifre de Colonya. Allà se’ns comunica que a la tarda se’n pujarà al Puig amb camisetes verdes. El Puig de Maria és una muntanya molt propera al poble, de pujada senzilla per la majoria de la població. El fet de “pujar al Puig” és també de les coses més pollencines que hi pot haver: suposa una tradició quotidiana. N’hi ha que hi van a córrer, altres queden cada dia amb els amics per fer la ruta de mitja hora caminant, algunes famílies pugen per sopar a la fresca o al restaurant… És, en definitiva, un símbol quotidià del poble. Així, fer d’una pujada al Puig una manifestació no era quelcom que desquadrés. La sorpresa va ser l’assistència… i el to.
I un altre cop: Patrona. Pels que no han estat mai un 2 d’agost a Pollença, voldria relatar una escena. Quant Joan Mas guanya la darrera batalla als moros, la banda de música es posa a sonar una cançó molt coneguda. En Guerrilla, la melodia de la victòria. Un cop la banda arranca, tot el poble surt al darrere, camí a l’Església i a Plaça. És el colofó del dia. Idò ja em podeu pintar a jo, entrant a la Plaça Major aquell dia de setembre de 2013 sentint la mateixa melodia. Plaça verda com mai. Hi havia tothom. Mestres, alumnes, gent treballadora… El poble a la plaça aplaudint, com dia 2 d’agost, a la banda sonant Guerrilla. Comerços i tot tancats… i tothom per amunt amb el so de la victòria.
La pujada al Puig va ser un èxit. La recordo amb bastant estima. Però sobretot ens deixa lliçons: les mobilitzacions que connecten amb els sentiments de la gent, amb les seves bases culturals, amb allò que l’emociona, que té capacitat de lligar sentiments positius… mobilitza. Però ho fa si és capaç de generar noves simbologies, nous patrons i noves masses crítiques. Quan surt, en definitiva del redol i quan utilitza elements culturals que li permeten fer-ho. Un camí d’anada i de tornada entre cultura i política.
I és que aquest relat pollencí, de treure elements populars per organitzar una mobilització política, va ser de les primeres lliçons que vaig aprendre per tal de moure a la gent. Mai anar en contra del que la teva gent té la capacitat de fer; sempre fer que la gent s’emocioni i gaudeixi del procés; cercar les forces populars i els símbols de consens per articular-los amb nous valors de lluita i simbologies renovades; sortir dels de sempre amb elements culturals que vagin més enllà i abandonant els que no sumen, i fer que una part ho sigui tot perquè qui ho és tot sigui sols una part. Canvi, cultura activa i transformació popular. I com no: Visca Pollença i visca la lluita de la gent pollencina.
