Assemblea de docents de Binissalem
JAUME MATEU i MARTÍ
El Govern de les Illes Balears presidit per José Ramón Bauzá Díaz, del 2011 al 2015, es va caracteritzar per restringir drets socials, culturals, educatius i lingüístics, i per imposar la dilució dels signes i símbols del nostre poble (de la prohibició d’exhibir la quadribarrada en centres públics en naixerà el Moviment dels Enllaçats), fet que el converteix, fins ara, en el pitjor Govern que han tengut les Illes Balears des que som Comunitat Autònoma. Mai cap altre president no havia legislat tan radicalment en contra de la nostra identitat col·lectiva.
En aquesta lluita obsessiva i aferrissada, el català es converteix en el centre dels atacs i s’engegarà tota la maquinària administrativa per intentar escanyar econòmicament i menystenir i denigrar les entitats de la seva òrbita, entre elles l’Obra Cultural Balear (OCB). Així, acabant l’any 2011, el Govern Bauzá ja té enllestit l’avantprojecte de modificació de la Llei de la Funció Pública a través del qual s’eliminà del seu articulat el requisit de coneixement del català per accedir a un lloc de treball a l’administració pública illenca.
Aquest primer atac, però, va tenir com a resposta que, en poques setmanes, un temps rècord, es reunissin a tot l’arxipèlag més de 12.000 al·legacions en contra d’aquest avantprojecte. Aquesta primera resposta ciutadana, encara que no tingué el ressò públic que es mereixia, marcà el grau de resistència; va ser el primer test per avaluar la musculatura social contrària als desvaris de José Ramón Bauzá.
Immediatament després d’aquest avantprojecte –que es convertí en Llei perquè el Partit Popular governava en majoria absoluta- s’anuncià que s’actuaria en l’escola pública per tal d’introduir-hi el trilingüisme (o cosa que és el mateix, el Tractament Integrat de Llengües, TIL) que s’havia d’aplicar el curs 2013-2014 i no, precisament, per valorar les llengües estrangeres, sinó per debilitar el català. Introduir una tercera llengua per decret i sense atendre ni les dificultats que comportava ni haver-ho tractat amb tota la comunitat educativa, posà en guàrdia el professorat de l’escola pública que entengué tot d’una que rere aquesta imposició s’hi amagava la voluntat expressa de minvar la qualitat de l’ensenyament públic. I neix l’Assemblea de Docents. I també es produeix el primer revés públic a la política d’erradicació del català a l’escola quan al voltant del 83% dels pares elegiren el català com a llengua vehicular.
La relació de l’OCB amb l’Assemblea de Docents, des del primer instant, va ser d’entesa absoluta en coincidir en el fet que tant l’afebliment del català a l’escola com la qualitat de l’ensenyament públic eren els objectius de Bauzá. I també de manera immediata s’establí la coordinació entre ambdues entitats.
Abans, però, de l’eclosió de la lluita dels docents, cal remarcar la manifestació de dia 25 de març de 2012 que l’OCB convocà amb el lema “Sí a la nostra llengua”, que anà des de la plaça de la Porta Pintada fins al Consolat de la Mar i que reuní més de 50.000 persones, fet que la converteix en la més gran manifestació en favor del català que s’ha fet mai a Mallorca. Quedà més que clar, amb aquesta mobilització, que l’oposició al mal govern de Bauzá era tan poderosa com nombrosa, circumstància que esperonà i serví de pròleg a totes les altres iniciatives que es desplegaren a l’arxipèlag per enfrontar-se a la política més regressiva en termes socials, culturals, educatius i lingüístics que havíem viscut des de la mort del dictador.
Una de les respostes de l’Assemblea de Docents a la política educativa de l’impresident Bauzá va ser la convocatòria d’una vaga d’ensenyants si no es rectificava en les imposicions del Consolat, fet que no es produí. Per tal de poder recompensar la pèrdua econòmica dels professors en vaga, l’Assemblea de Docents obrí una caixa de resistència que obtingué una resposta pública inesperada de tan massiva, mai vista, i és aquí on la cooperació entra l’OCB i aquest agermanament d’ensenyants esdevé més intensa.
L’Assemblea de Docents no estava constituïda com a entitat jurídica i els calia tant per rebre les aportacions econòmiques destinades als mestres en vaga com per després poder fer-los les transferències. Davant aquesta dificultat, l’OCB els oferí un dels seus comptes corrents que no rebia cap ingrés i amb ell es varen canalitzar tant els ingressos com les despeses, moviments bancaris que administrava i gestionava exclusivament l’Assemblea de Docents.
Ja he dit que el Govern Bauzá intentà ofegar econòmicament les entitats que a l’arxipèlag tenien –i encara tenen- com a objectiu la difusió de la llengua i la cultura catalanes, entre elles l’OCB. Així, els diners que rebia de les principals administracions públiques de l’arxipèlag (Govern, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma, controlats pel Partit Popular) a canvi de l’execució de programes i projectes per al coneixement, la difusió i el prestigi de la llengua catalana, de cop deixaren d’arribar. En veient que era l’OCB la titular del compte de la caixa de resistència, els dretans extremistes d’aleshores consideraren que els ingressos no anaven als docents en vaga, sinó a les activitats pròpies de l’OCB, fet que denunciaren judicialment, denúncia que no tingué recorregut perquè s’arxivà.
A part d’aquesta cooperació, l’OCB també posà a disposició de l’Assemblea de Docents la seu de l’entitat, el casal de Can Alcover, tant per a les reunions internes, per a les comunicacions amb la premsa o per a la venda de les camisetes verdes “Crida! Per una educació pública de qualitat”, que, juntament amb els llaços quadribarrats, han quedat en l’imaginari col·lectiu com els grans símbols de la resistència i de l’èxit.
Quant a la manifestació dels 120.000 (comptant les mobilitzacions a les quatre illes), aquella “marea verda” de dia 29 de setembre de 2014, l’OCB va ser una més de les moltes entitats que actuaren de mobilitzadores.
