4.7 Gabriel Alomar i els anarquistes de La Rosa de foc: una reflexió a l’entorn el republicanisme, el catalanisme i la pena de mort

Gabriel Alomar Villalonga (1873-1941) poeta, assagista i periodista va implicar-se en la defensa d’alguns acusats en processos judicials catalans condemnats a la pena capital. Impregnat de republicanisme laïcista i lliurepensador, Alomar fou una de les figures més populars de les lletres catalanes del tombant de segle i un dels homes més coherents de l’arena política del seu temps. Fill d’un oficial de l’exèrcit, va residir a les diferents destinacions del pare fins que en morir la mare, Margalida Villalonga, ell i la seva germana foren enviats a Palma, el 1882. Fou alumne de l’Institut Obrer i rebé el mestratge de Josep Lluís Pons i Gallarza i Gabriel Llabrés.

La seva vinculació a la vida cultural, social i política catalana fou intensa, ja que havia estudiat a la Universitat de Barcelona entre 1888 i 1896, primer matriculat a Dret, i més tard a Filosofia i Lletres. En aquells anys d’estudiant es va vincular al moviment de la Renaixença catalana i es féu amic de molts escriptors, periodistes i intel·lectuals.

Com a republicà i anticlerical va fer campanya, el 1916, contra l’obra de Salvà i Jubany que havia popularitzat el seu inflamant: El liberalismo es pecado (1884) que aconseguí les crítiques de tots els sectors avançats de la política de l’estat espanyol, no només els catalans. Segons ell mateix va explicar anys després, va llegir el llibre a dotze anys, i “vaig decidir fer-me liberal. Si parleu de mi amb gent de Palma, moltes persones us diran que sóc en Barrufet, és a dir, una encarnació del dimoni, i que tinc, almenys, una cama a l’infern”1. Critiques com aquestes li van valdre els atacs de mossèn Antoni Maria Alcover, sobretot a partir de 1912 quan va manifestar-se a la premsa en contra d’ell per l’encàrrec que li feu l’Institut d’Estudis Catalans. Les crítiques de la reacció es giraren contra Alomar (1919) per l’encàrrec de l’ajuntament de Palma sobre la Història de Mallorca, que al final no va fer. Les picabaralles entre els dos van ser una constant al llarg de les seves trajectòries, malgrat el catalanisme que podria haver-los unit. La veritat és que es menyspreaven mútuament, com deixà entreveure anys més tard Francesc de Borja Moll.

La tornada d’Alomar a Palma va coincidir amb l’inici del famós Procés de Montjuïc en contra de la classe treballadora organitzada a Catalunya2. La repressió fou desfermada amb el pretext de l’esclat de la bomba del carrer de Canvis Nous en què van ser detinguts, no tan sols els activistes obrers més significats, sinó també moltes dones organitzades en cercles feministes (Teresa Claramunt, Àngels López de Ayala, etc-Belen Sárraga fugí ràpidament a València), els mestres racionalistes (Joan Montseny) i intel·lectuals com el jove Pere Coromines editor de Ciencia Social i els seus companys, alguns dels quals marxaren precipitadament a França com Jaume Brossa3.

Alomar aquell any va començar a col·laborar en periòdics i revistes com La Almudaina i En Figuera i popularitzà el pseudònim “Biel de la mel”. El 1898 localitzem col·laboracions a Catalonia, La Roqueta i Nova Palma. En totes elles ja es perfila el seu tarannà: renovació pedagògica, defensa del català, antimilitarisme en els anys de lleves colonials,4 republicanisme, laïcitat i comentaris de les novetats franceses en filosofia, literatura i ciències morals. És a dir, ens trobem amb uns escrits molt propers al moviment lliurepensador de finals del segle XIX, amarats del que es va anomenar a França republicanisme cívic, entroncat amb el socialisme organitzat, l’anarquisme intel·lectualitzat, catalanista, anticentralista i d’arrel anticlerical fill dels homes de La Tramontana de Llunes i Pujals, Torrents Ros, Rossend Arús, Eudald Canivell, Cels Gomis o Ferran Tárrida del Marmol5. Tots ells eren els artífexs d’una nombrosa, i a voltes efímera, premsa progressista, maçona, lliurepensadora, anticlerical i obrerista del tombant de segle. El pensament laïcista i lliurepensador d’Alomar era modern, i segons ell mateix allunyat del tradicional de finals del segle XIX representat als periòdics espanyols dels entorns de Nakens i el seu El Motín (1881-1926) i també l’òrgan de Ramon Chies i Fernando Lozano (a) Demofilo, Las Dominicales del Librepensamiento (1883-1909) que acollí tota la dissidència anticlerical dels darrers vint anys del segle XIX. Alomar ho va expressar a la perfecció en l’article: “Escrit en els marges de El Motín6.

Es fàcil deduir com els anys de Alomar a Catalonia el feren coincidir, almenys en la lectura, del grup de literats vinculats a L’Avenç i el grup llibertari de Foc Nou, en el que estaven Pere Coromines i Jaume Brossa. El 1895 Coromines va contactar amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas-Carbó, i també establí amistat amb Joan Maragall, Alexandre Cortada, Jaume Brossa, Pompeu Fabra, Pérez Jorba, Ignasi Iglesias i varis més, tots joves i lletraferits. Es probable que el jove estudiant mallorquí Gabriel Alomar s’adrecés també a aquests grups intel·lectuals, com semblen mostrar les seves lectures, coincidents amb les del grup.

Igual que els homes de lletres de la Renaixença, Alomar va pouar dins de les tradicions i els costums de la seva terra, unint tradició i modernitat7. Va publicar a En Figuera o a La Roqueta varis articles de relats costumistes en una línia clara amb els dels seus amics catalans8. Entre 1899 i 1906 va escriure a La Veu de Catalunya i entre 1904 i 1911 a El Poble Català en què signà com a “Fosfor” en una clara intenció prometeica, (molt del seu temps) on com també Pere Coromines, mostra la línia clara de l’intel·lectual amic de les classes treballadores. Destaquem com Pere Coromines va dedicar la seva Trilogia de Tomàs de Bajalta a aquesta figura clàssica lligada a la pedagogia i l’activisme cultural que significativament acaba amb el martiri del protagonista executat per l’escamot militar a Montjuïc9.

Pocs anys després, i fruit de la popularització del mite de Prometeu entre els republicans i els anarquistes -ja que havia aparegut en les capçaleres de no poques publicacions obreristes- Vicente Blasco Ibáñez, a València, donà el mateix nom a la seva editorial progressista i republicana (1914-1939).

El matrimoni d’Alomar amb Margalida Cifre (1901) va marcar la decisió de l’arrelament definitiu a Mallorca. Però Alomar no es va allunyar de la seva estimada Barcelona amb la qual mantindrà el contacte constant mercè a les seves col·laboracions a la premsa. Per a mantenir els seus deu fills (certament un model familiar basat en l’Antic Règim) va treballar com a professor auxiliar de l’Institut Balear i en presentar-se a oposicions a càtedra fou suspès, potser per les seves idees i les picabaralles amb mossèn Alcover9. El 1911 va aconseguir la càtedra (potser gràcies als contactes del mossèn amb Maura) i treballà a Gijón, Figueres i Palma. Aquell mateix any va publicar un recull poètic amb pròleg del seu amic Santiago Rusiñol: Columna de Foc. Un títol que remet a Thomás Carlyle, molt llegit entre els modernistes i un referent obligat per Alomar10.

Sens dubte els vincles amb l’anarquisme en l’etapa estudiantil d’Alomar foren més intensos del que podíem sospitar, ja que els anarquistes introduïren dins el pensament lliurepensador i republicà no pocs autors i idees inèdits a l’estat espanyol a partir de les seves publicacions i les reproduccions d’articles o crítiques de llibres estrangers. Uns periòdics amplament difosos en cercles obreristes des dels anys vuitanta del segle XIX fins la repressió de 1896 i que tindrien la continuació en la popular La Revista Blanca (1898-1905) dels catalans desterrats a Madrid Teresa Mañé i Joan Montseny on col·laborava bona part de la intel·lectualitat anarquista catalana perseguida (Pérez Jorba, Jaume Brossa, Pere Coromines, Tarrida del Marmol, Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, etc.). En aquest context cultural llibertari, d’espectre ample, destaquem les traduccions i divulgacions de l’obra d’Agustín Hamon, Th. Carlyle, W. Morris, el nou pensament geogràfic i urbanita de Reclus i Kropotkin11, les idees cooperatives d’Owen i els pioners manchesterians de Rochdale, algunes aportacions obertament anticlericals i/o materialistes (Mihail Bakunin, Johann Most, Luis Büchner, Sebastien Faure), les idees individualistes dels americans (Benjamin Tucker, Henry David Thoureau, Lysander Spooner, Josiah Warren…) que enllacen amb els europeus Friedrich Wilhem Nietzsche i Max Stirner i la superació del cristianisme (Saint-Simon) o el concepte d’irreligió (Paul Gille i Jean Marie Guyau) difosos i citats per Kropotkin en els seus escrits i àmpliament reproduïts a la premsa del tombant de segle XIX12.

Les idees clarament progressistes d’Alomar que divulgà en els seus escrits foren explicitades en els seus primers textos de joventut. Una de les més importants, sobre la pena de mort, formà part dels escrits de El Poble Català: “Variacions sobre la pena de mort”. S’inscriu dins la línia dels republicans lliurepensadors, espiritistes, teòsofs, i com no, dels moderns intel·lectuals francesos vinculats al republicanisme progressista cosmopolita com Víctor Hugo (1802-1885), Emile Zola o Anatole France (1844-1924) molt llegits en els anys del tombant de segle, eminentment francòfons en l’àmbit cultural pel que fa a Catalunya.13 Comprovem en els escrits d’Alomar, que ell en fou un gran lector, ja que sovint emprava la terminologia d’aquests escriptors implicats en el procés Dreyfus i en la Lliga dels Drets Humans i que organitzaren grans campanyes a favor dels drets civils.

Una de les seves narracions de ficció, “El botxí fracassat”, ja explicitava el desgrat davant la pena capital i la complexitat de la justícia i la jurisprudència. Serà un dels temes més importants dels seus escrits, impotent davant la tradició arcaica de la mort en un context de modernitat i cosmopolitisme. Un tema al qual tornarà ràpidament en esclatar l’escàndol popular del cas Rull, i també amb la pena de mort imposada a Ferrer i Guàrdia a conseqüència de la Setmana de Juliol de 1909. Un fet que indignà l’Europa progressista del seu temps. Aquestes reflexions i escrits a la premsa es consolidaran, definitivament, en el text que divulgà el 1912: La pena de mort14.

El context d’Alomar era un context voluntàriament europeista, republicà progressista, laic i partidari de l’ensenyament de les classes populars, allunyat del centralisme madrileny al qual considerava antiquat. Alomar, republicà, catalanista, proper al desenvolupament industrial barceloní i partidari del progrés en totes les seves manifestacions, fou, sens dubte, una de les plomes més independents del seu temps i que s’emmirallava en els models francesos esmentats, tot i que els seus referents literaris eren molts i diversos. Els entreveiem a partir dels seus escrits i les seves cites o referències de lector omnívor de premsa i literatura, o teatre d’arreu del món. La seva passió per Ibsen es una mostra. L’autor noruec fou difós a Catalunya pel cercle del grup Avenir de Felip Cortiella, Emili Guanyabens o Eudald Canivell, i també per l’Agrupació Teatral Foc Nou de Ignasi Iglesias, Pere Coromines, i amb el protagonisme indiscutible de Jaume Brossa (que actuava inclòs com actor en les representacions). Sens dubte, Alomar degué assistir a alguna d’aquestes representacions en els seus anys estudiantils. Els anarquistes foren els primers a representar a Ibsen en català en els teatres barcelonins o sabadellencs, propers a Albà Rosell, Mateo Morral, Esteve Guarro, Pilar López Zapinno, Esperança Figueres i la trentena de mestres dels cercles sabadellencs de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Contextos urbanites d’activisme literari o teatral que mostren el rebuig d’Alomar a la idealització del ruralisme, i l’aposta per la ciutat moderna, terreny adobat pel canvi social i polític. Sens dubte, aquesta idea de la ciutat comporta el sentiment de cosmopolitisme expressat per molts catalans en contemplar l’Exposició Internacional de 1888 i els efectes de la industrialització, la modernitat i el progrés que va comportar el pas del vapor a l’electricitat i l’important canvi tecnològic d’aquells anys.15 Un concepte modern que fa repensar la nostàlgia i les critiques a la industrialització dels activistes i autors anglesos com John Ruskin i William Morris, difosos per Brossa i Coromines entre els catalans des de 1896.

El cas Rull: una empresa criminal familiar

Joan Rull i Queraltó (1881-1908) fou sens dubte un personatge sinistre i esperpèntic, digne d’una novel·la de Valle Inclán. Fou el causant del terror al voltant de les explosions inesperades e incontrolades que delmaren Barcelona. Format dins dels cercles anarquistes, en els seus anys més joves, no va tenir escrúpols en abandonar-los i passar a ser confident de la policia a canvi de diners i prestigi social. Va servir successivament a tres governadors civils de Barcelona, i quan va veure que els seus serveis minvaven -i també els diners que li pagaven a canvi de les delacions i informacions-, no va dubtar en endegar una curiosa empresa familiar: la col·locació d’artefactes explosius per tota la ciutat que van causar nombroses víctimes innocents. Era una empresa familiar, ja que hi van participar els seus germans petits i la seva mare. Tots van arribar a judici i foren condemnats a penes molt greus.

Finalment en Joan Rull va ser condemnat a garrot, enmig d’una gran expectació popular i amb molt poques veus que van demanar clemència per l’assassí de tantes persones innocents. Gabriel Alomar, inesperadament, va començar una relació estranya amb en Rull, que a causa del seu passat com a confident sempre va pensar que li seria commutada la pena, cosa que no va ser.

El dia 13 del mes d’abril de 1908 fou dictada la sentència que va declarar culpables a Joan Rull, la seva mare Maria Queraltó (per haver transportat les bombes dins el seu cabasset de la compra, en especial la del carrer de la Boqueria) i els seus germans Josep (que havia acompanyat a la mare, ajudant-la a dipositar els artefactes) i Hermenegild Rull (a) Gildo (com a autor material de les bombes i la seva col·locació). Comprovem com en Joan Rull va endegar tota una trama familiar molt consolidada i sense empatia cap a les seves víctimes, els diaris immediatament van recollir en les seves portades els rostres dels criminals que eren molt populars, ja que fins i tot es van editar postals amb les seves fesomies que foren un èxit de vendes. Naturalment van ser perseguits els autors per fer apologia del terrorisme. Sense cap dubte la causa dels Rull i les seves malifetes fou el tema de conversa constant i portada dels periòdics durant els mesos en què es van desenvolupar tots els fets.

Com implicats en la trama de les bombes es va jutjar també en la mateixa causa als membres de la banda d’Amadeu Trilla (foren absolts de la col·locació dels artefactes, però culpables d’enganyar a les autoritats), Francisco Trigueros, per posar explosius al Saló de Sant Joan, i Raimon Bruguet per estafa a les autoritats. El jurat, presidit per Josep Pujol va declarar no culpables a Josep Parelló i Jaume Pedrals, també havien posar ja en llibertat als sospitosos germans Andreu i el drapaire Jaume Balasch.

El coix de Sants, a voltes anomenat també el coix de la Bordeta, estava a punt de finalitzar els seus dies i va mantenir silenci fins a la fi, sense desvelar els noms d’aquells poderosos que havien guiat les seves mans i els temibles artefactes que van causar terror a la que començava a anomenar-se popularment com la ciutat de les bombes

Els diaris van recollir els retrets de la banda de Rull cap aquells que havien estat absolts, en concret Joan, davant els plors desconsolats de la seva mare, va etzibar: “Ja podran cobrar el premi, ara! Tot per cinc mil peles!”16. El clam popular de joia al carrer per la sentència que condemnava a mort als Rull fou unànime, els ciutadans van esclatar en aplaudiments a la plaça Sant Jaume, seu de l’Ajuntament i el govern civil. Les portades dels diaris van parlar clarament a favor de la condemna que fou dictada la nit del 14 d’abril cap a la matinada.

Foren condemnats a mort Joan Rull, Maria Queraltó i Hermenegild Rull, i a llargues penes de presó Josep Rull, Amadeu Trilla i Francisco Trigueros, i a alguns mesos, ja complerts, a Raimon Bruguet, foren absolts Parelló i Pedrals.

Els articles i la premsa: el debat públic sobre la pena de mort

Profundament pacifista i contrari a la pena de mort que planejava sobre els Rull i la seva banda, Gabriel Alomar va fer una intensa campanya de sensibilització de l’opinió pública. Estava convençut de què en el judici no es mostrava la complicitat de les classes benestants ciutadanes i d’alguns polítics i persones de rellevància als que afavoria el clima de tensió desfermat per les bombes dels Rull. Sabia que serien utilitzats com a caps de turc d’una trama que depassava el confident, i el seu cercle més proper, que afavorits pels diners fàcils no percebien l’abast polític i social de les seves accions. L’onada de les sospites arribava al compte de Güell, els successius governadors civils de la ciutat, i fins i tot a Segismundo Moret i Maura que intentava posar en marxa la llei antiterrorista de repressió de l’anarquisme, molt impopular i criticada per la premsa republicana i obrerista però recolzada pels industrials catalans i l’església ultramuntana. Destaquem també aquesta primera topada d’Alomar amb Maura, que tindrà repercussions tota la seva vida, tots dos, mallorquins, aniran creuant els seus camins en algunes ocasions.

Així, Gabriel Alomar va redactar una desena d’articles publicats a La Campana de Gracia i El Poble Català. En ells cridava al perdó, en absolut defensava als condemnats pels seus fets abominables, si no que intentava esbrinar l’abast de la trama criminal i la seva complexitat.

El primer dels seus articles el localitzem a La Campana de Gràcia els mateixos dies del judici. El primer fou publicat el dia 11 d’abril amb el títol: “Davant la qüestió” on reflexiona sobre el procés que es desferma: “I es ara, rabejat de natura, que penso en Barcelona i el terrible debat que s’hi desplega aquests dies. Tal volta jo, des de lluny, amarat en la puresa d’una illa com la meva, puc judicar-ho millor que vosaltres, barcelonins”[…] Cada vespre llegint la sinistra ressenya dels periòdics m’arriba com l’alè fos d’una gran fornal. Però també m’arriba la bavada fastigosa d’una claveguera. Escolteu-me: al bell mig de Barcelona hi ha, descobert a l’aire, un fogar de corrupció. Anem amb compte, anem amb compte, que la ciutat perilla…”

El 16 d’abril publicà: “A la Gloria de les palmes novelles” i dos dies després (18 d’abril) el nostre escriptor tornava a la càrrega amb el títol significatiu de: “Després…” emprant una terminologia propera al cas Dreyfus que havia commocionat Europa durant dotze anys (1894-1906) i que fou difosa per Zola a partir del seu famós article de 1898 que mostrava la no-neutralitat dels estats moderns i la seva complicitat amb el classisme i l’antisemitisme. El nostre autor escrivia: “[…] jo demano, avui Divendres Sant, avui que aquesta demanda és plenament impopular, jo imploro l’indult d’en Joan Rull, de n’Armengol Rull (el dilluns era Sant Armengol, grans déus!) i de sa mare, Maria Queraltó”, al mateix temps que Alomar explicava que “la ploma tremola nirviosament (sic) en les mans meves i apenes puc contenir-a. […] Si, consumatum est…J’acuse!. Jo acuso una població de no haver tingut la serenitat digna del que ha de judicar un procés en el qual són debatudes ofenses per a ella mateixa rebudes… Jo acuso una opinió d’haver exercit sobre la justícia popular la pressió comminatòria més odiosa… Jo acuso una multitud d’haver-se desbordat en canibalisme atàvic, al bell mig del passeig públic, assaborint la sang pròxima a vessar-se… Jo acuso una feminitat d’haver pres com espectacle deliciós i artístic, la discussió horrible on es jugava la vida o la mort d’uns sospitosos!…”

I encara el dia 20 d’abril, publicava: “Pregaria a l’Esperit, en la Pasqua” i demanava a Barcelona: “Sí, que l’Esperit nou descendeixi sobre tu, Ciutat meva. Que ell sia pluja sobre els teus casals, i foc en els teus fogars i anima en els teus homes -Perquè la bestialitat de la ira fugi del teu cor i l’estultícia de les turbes deixi lliure i net el teu pensament. Perquè les multituds que s’ajuntin amb la teva plaça siguin ungides d’un bàlsam de bondat per l’aire dels teus carrers. Perquè els ciutadans reunits en la sala dels teus magisteris s’inspirin de veritat i de bé. Perquè l’actitud i el gest de les teves dones sia sempre norma de bellesa, mirall de suavitat i efluvi de misericòrdia…”

El 24 d’abril Alomar tornava a la càrrega sobre aquella causa que commogué la ciutat comtal: “Avui hem de parlar-ne serenament, fredament […] Mireu: jo soc profundament republicà, no sabria mai, per cap glòria humana, vinclar l’esquena davant un trono; però em declaro disposat a acudir, amb tots els respectes, als peons de la reialesa si he d’obtenir-ne el perdó d’aquestes vides, perquè a més d’haver lograt amb això l’aspiració més alta que sento, la salvació d’una vida humana (que dic?, de tres vides!) hauria lograt, també una noblesa imponderable d’acció per a la meva Barcelona. Això sol seria l’excusa de la meva humil existència, seria donar un motiu, el meu naixement a la meva vida…

S’ha parlat d’una recompensa als jurats…Oh, jo no crec que els jurats l’acceptessin… Si complien amb llur consciència…”

Comprovem com les idees del perdó expressades per Alomar responen a un sentir general dels periodistes i cronistes republicans o de l’esquerra catalanista lliurepensadora. el 18 d’abril a La Campana de Gràcia, Magí Pons expressava: […] “Vol dir que el mal de Barcelona no s’ha curat, i que l’esfinx proposa la terrible endevinalla, com abans del procés, pels carrerons populars, a boca de fosc… Barcelona, enfebrada, ha oblidat el seu mal aquests divuit dies. I res més”. I encara Jep de Jespus: […] L’opinió pública ha patit fins avui l’obsessió del càstig; ja està satisfeta i volem creure que justament satisfeta. Però no s’hauria de fer res més que donar just a un instint de justificada venjança, si ja es donés per satisfeta l’opinió, a l’obsessió del càstig ha de rellevar-la l’obsessió de la veritat i a buscar l’entranya del misteri terrorista, tant misteri, encara avui com abans, té el deure tothom de contribuir”.

I encara el nostre periodista hi va insistir sobre la causa d’en Rull, i a més contestava públicament a Eugeni d’Ors. El 9 de maig i sota el títol: “Després, en fi” es congratulava dels que feien causa comuna amb ell, tot dient: “Cal insistir. Vagi davant de tot, una pública acció de gràcies a les moltes persones, valuosíssimes, que m’han transmès una felicitació amb motiu de la meva actitud en aquesta causa. I a vosaltres, sobretot, generosos congressistes de Joventut Republicana, que vareu fer de la meva iniciativa motiu d’una menció honorable, vençuda en una derrota que és una vexatoria… Generositat sols quan ets jove.

Jo us he parlat fins avui de gràcia. Avui us parlaré de justícia. Jo no demano, per ara, estimadíssim Xenius, la revisió del procés, perquè la fredor no n’és feta. I la vista patiria encara del mateix vici de pressió i passió. El temps vindrà”.

Encara l’onze de juliol, un altre article de Gabriel Alomar impactà als barcelonins. Fou l’explícita petició de clemència reial que publicà a La Campana de Gràcia sota el títol de: “Davant el patíbul. Exposició al rei d’Espanya”

El 18 de juliol, al mateix setmanari, es va publicar la resposta del diputat per Solidaritat Catalana (1907) Emili Junoy, totalment afí al nostre protagonista, en un laudatori a la seva campanya i valentia, en uns mesos d’ofuscació i de pressió mediàtica. Junoy, era un home de tradició republicana i progressista que ja havia destacat dins el grup d’activistes catalans que havia demanat la revisió del trist procés de Montjuïc a partir de 1896, amb Angeles López de Ayala, Tarrida del Marmol, els advocats obrers Puig d’Asprer, Pau Isart Bula i d’altres. Enlluernat pel lerrouxisme en fou diputat per la Unió Republicana el 1903 i 1905, però decebut va partir a Esquerra Catalana i patí un temptat dels lerrouxistes a Hostafrancs on fou ferit en Cambó. Junoy, home progressista i de molt bon cor, tenia amistats molt heterogènies, i a la seva necrològica es destaca la seva gran amistat amb el militar Valeriano Weyler i també amb en Francesc Cambó que l’acompanya en el seu llit de mort.17

El 25 apareixia la resposta d’Alomar a Junoy, que va anar acompanyada, pocs dies després, de l’argumentació de l’al·ludit, una setmana després: “L’indult dels Rull”, en una crònica dirigida a Gabriel Alomar en el mateix encapçalament.

El mateix dia de l’execució d’en Rull, Alomar publicava a la portada de La Campana de Gràcia i sota el títol: “Remember” una reflexió sobre la pena de mort, la seva campanya, arribava a la fi, sense aconseguir el seu propòsit: deslliurar a una persona, tal se val si innocent o culpable, de la pena capital, impròpia d’un país del segle XX.

Encara el 22 d’agost, a casi mig any de l’inici de la causa contra els Rull i la seva banda, Alomar insisteix sobre el tema: “El darrer comentari”.

Gabriel Alomar va rebre el suport d’altres literats com el de Josep Maria Folch i Torres, Josep Pous i Pagès, de l’advocat Emili Junoy (a) el negret de la Rambla, Magí i Pons i de Jeph de Jepsus, col·laborador de La Campana de Gràcia18. Jeph de Jepsus era el nom de ploma de l’igualadí Joan Serra i Constansó (1864-1924), ateneista, escriptor autodidacta i activista polític republicà i obrerista. N. Bas i Socias es pronuncià també sobre el judici: “Sobre´l terrorisme” a la seva habitual Secció Obrera19. Bas es pronunciava sobre la irregularitat del procés a Rull i els seus i ho qualifica de “moixiganga judicial”.

Comprovem com periòdics com La Campana de Gràcia denunciaren la implicació de les altes jerarquies en les seves pàgines. Un exemple el tenim en el poema: “No mataràs”, signat per Andresito clamant al perdó20. Més significatiu es l’acudit que representa a en Maura i en Moret disparant (i errant la fletxa) contra el terrorisme i matant la llibertat. Moret li diu a en Maura: -“Però…, que no veu que fa?”, al que li respon en Maura, en veu baixa: -“Calli, home, que ja era aquesta la meva intenció”21.

També el seu amic, Josep Costa i Ferrer, el popular dibuixant Picarol (1876-1971) a L’Esquella de la Torratxa va recolzar la posició del nostre protagonista. Destaquem que Josep Costa havia fet els seus estudis de Belles Arts a Palma (on es desplaçà amb la seva família el 1888) per després anar tots a Barcelona el 1896. Va deixar els seus estudis d’arquitectura per implicar-se amb la bohèmia dels Quatre Gats i les seves tertúlies i disbauxes. Fou el gran amic de Rusiñol, Casas, … i també d’Eugeni d’Ors. En aquests ambients no fou estrany que freqüentés a Alomar, amb qui compartia orígens i aficions.

Josep Costa va treballar durant més de trenta anys en les revistes barcelonines: Cu-Cut!, El Rector de Vallfogona, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, La Tomasa, La Rambla, etc. Va viatjar a Mallorca diverses vegades i va endegar campanyes arqueològiques entre 1912 i 1916 a les Balears a les quals va tornar definitivament el 1928, si bé no va deixar mai de col·laborar amb la premsa barcelonina.22

El 24 de juliol va publicar-se a tota plana i com a contraportada un impactant al·legat en contra de la pena de mort. Al fons són representats els 5 condemnats a mort ja amb el capirot del suplici i amb una medalla que hi diu: “Cinc cèntims”, es a dir, condemnats per un preu molt baix. La ciutat de Barcelona, apareix de fons amb el campanar de Gràcia. El que ens interessa es el perfil de “Mestre Alomar” que es representat com a botxí accionant el garrot en contra de la pena de mort (a punt de ser ajusticiada) i demana a dos personatges: Alejandro Lerroux (a voltes “don Prudencio” a l’Esquella) i Emili Junoy -“Hi ha algun home de cor i de consciència que’s presti a donar-m’hi un cop de mà?”-

Els altres dos, fent la salutació maçònica li contesten: “-Si, senyor…Amb molt de gust.” La il·lustració estava encapçalada pel títol: “Per l’abolició de l’afrentòs suplici”, tota una mostra de solidaritat.

A més, el grup polític de la Joventut Republicana també oferí el seu suport a Alomar en les seves postures. Era una àmplia majoria de jovent sensibilitzat cap a l’espectacle del judici que desviava l’atenció pública cap als Rull i deixava de banda la complicitat policial i la ma negra de les oligarquies ciutadanes en aquell terrible afer que sacsejà la vida cultural i social de Barcelona.

Per la seva banda, els anarquistes (tot i que no tenien res a veure amb l’afer Rull però que es veien esquitxats per la qüestió del passat activista del condemnat) sempre van donar suport a la postura d’Alomar, una postura d’altura moral i intel·lectual, de perdó, de rebuig a la pena de mort i que s’apropava a les propostes de les modernes democràcies del seu temps.

Alomar no va tenir sort en les seves propostes, però podem pensar que els seus articles potser van salvar la vida de la mare i els germans del terrorista. Comprovem com Joan Rull fou el primer executat a la presó Model de Barcelona, concretament al patí que es a prop del carrer de Rosselló, i segons explica Antoni Dalmau (2008:320) la seva va ser una execució sense públic, ja que la llei, des del 24 de novembre de 1894, prohibia les execucions d’aquesta mena. Aquell dia mateix, a la tarda, va esclatar una bomba d’inversió al port de Barcelona, concretament a les populars golondrines que circulaven pel moll ferint greument el pilot, el cobrador i un passatger. Per sort, la cosa no fou més greu, ja que l’embarcació estava desembarcant els passatgers. Estava clar que l’estela d’en Rull era allargada, i algú volia sembrar encara més confusió a l’horroritzada ciutat de les bombes.23

Pocs dies després, els grups anarquistes donaven la seva versió del cas Rull a la premsa. Concretament a Tierra y Libertad (13, agost, 1908) assenyalaven, -com la majoria de la societat barcelonina del seu temps- cap a més amunt, a aquells que van guiar les passes de Rull i la seva banda:

En los supremos instantes en que el cuello del ex-confidente era destrozado por la férrea y horripilante argolla, el pecho de Barcelona produjo un fuerte murmullo, mezcla de piedad por el caído, de odio por los infames que continúan en las sombras.

Rull, inocente o culpable, no hace al caso, no puede contestar a las preguntas. ¿Cuál es el fundamento del terrorismo? ¿Cuáles sus fines? ¿Quiénes son y dónde se ocultan los autores de las numerosas bombas explotadas antes de la intervención de Rull, después de su prisión y hasta después de su muerte? ¿Habrá quién tenga conocimiento y valor necesario para contestarlas satisfactoriamente?

Con la muerte de Rull no ha pedido la sociedad ningún miembro bueno y útil, pero la verdadera justicia se verá privada de un importante elemento de prueba para el esclarecimiento del terrorismo, repugnante crimen social.

Creemos que con o sin intención, ha sido un craso error la ejecución de Rull”.

La gorra d’en Rull i Gabriel Alomar: de l’anècdota al debat a la premsa

Un fet interessant, i reproduït en diversos texts contemporanis fou l’afer de la gorra d’en Rull. Aquest, agraït pels articles publicats per Alomar sobre el procés, li va regalar el seu barret, una gorra proletària, que l’escriptor va conservar durant molt de temps. Fou un fet que transcendí a la premsa i que li durà mals de cap inclòs molts anys després, el 1914, a causa d’un article infamant.

Molts contemporanis van ressaltar el fet, ja que era inusual que un condemnat a mort, terrorista reconegut, mostres així afecte per a una persona desconeguda que va impulsar una gran campanya de clemència cap als condemnats, tot i no ser de la mateixa ideologia política, i que rebutjava els motius pels quals van actuar els Rull. Claudi Ametlla, a les seves memòries, va oferir els detalls del singular regal: “Abans de morir, Rull va fer present del seu capell al gran escriptor, que el conservà tota la vida com un trofeu d’una batalla perduda: li recordava, tanmateix, una intervenció dirigida per la generositat, potser més que per la mesura, com altres accions de l’il·lustre mallorquí. Tractà aquest afer, com tot, de molt enlaire, i calçant-se el coturn del qual rarament es desprenia per escriure, ni quan la qüestió era arran de terra i podia ser debatuda, com qui diu, amb espardenyes. L’il·lustre amic va fer parlar molt amb aquest motiu; però no es pot dir que recaptés altres adhesions, a part de moltes que ja tenia”.24

També el vidrier anarcosindicalista i futur ministre de la República del govern de Largo Caballero, Joan Peiró, ho recordava en un dels seus escrits, ja que era veí del seu barri, La Bordeta, i segurament havien treballat a la mateixa vidrieria la d’en Tarrida al barri de Sants25. En un article publicat durant els anys de la república Peiró rememorà l’afer dels Rulls i deixava clar que algú movia els fills de tot el complot de Rull i la seva banda criminal i inclòs afirmava que Alomar en sabia o intuïa alguna cosa de l’entrellat. Peiró seguia amb la hipòtesi plantejada pels anarquistes des dels mateixos dies del procés. Ho comprovem en el text publicat a Sindicalismo (23, maig, 1934) sota el títol de “El terrorismo entre bastidores” en que també narrà l’afer de la gorra d’en Rull regalada a Gabriel Alomar:

” […] ¿Acaso no tuvo origen y naturaleza semejantes aquella época de terror, cuya figura cimbre fuera Joan Rull? […] En torno a Rull se movían los traperos Balasch, que jamás había profesado ideas de clase alguna, y un tal Franquet, de Las Corts, funcionario del ayuntamiento él y cuya mujer, la señora Elena, era una insigne rata de sacristía. Hablamos de estos personajes por haberlos conocido y, a casi todos ellos, tratados personalmente, y los que vivieron aquella época, como nosotros la vivimos, no habrán olvidado que todos los muñecos del retablo levantado por Rull, o eran carlistas o no tenían ideología alguna conocida. Sólo el jefe de la banda, Rull, había sido anarquista, pero también confidente; y era del dominio público, entonces, que si Rull silenció los nombres de los personajes que lo movieran a sus actividades tenebrosas, y si subió las gradas del patíbulo sin revelar los secretos que poseía, fue porque hasta el último momento de su repulsiva existencia vivió con la creencia de que sus inductores le salvarían la vida y la libertad. Gabriel Alomar, el que guarda como reliquia la gorra de Rull, podría confirmar mucho más de lo que llevamos dicho. Rozamos este hecho histórico sin más objeto que acusar una etapa de terror, que no fue anarquista, ni sindicalista, ni republicana, porque los que la concibieran y pagaran, como otras se han pagado, reinaban en las más altas esferas de la burguesía catalana. “

Com avançàvem, la famosa gorra d’en Rull va motivar també un article infamant, d’autoria desconeguda, que intentà -sense èxit- desprestigiar a Alomar per haver-se apropat als lerrouxistes i que va comportar una furibunda contestació per part dels amics d’Alomar des de El Poble Català.

L’article, publicat a La Veu de Catalunya (26, gener, 1914) portava per títol: “Aquell de la gorra d’en Rull” on es relacionava, per a avergonyir-lo a Gabriel Alomar amb un dels períodes més foscos de la història de Barcelona, i al mateix temps amb els baixos fons, els anarquistes i els republicans lerrouxistes26. Alguns dels paràgrafs foren clarament infamants: “El senyor Gabriel Alomar, catedràtic de l’institut de Figueres, ex-poeta, ex-messies del nacionalisme republicà i avui simple col·laborador de La Campana de Gràcia, publica en aquell periòdic un ample article lloant la conducta del senyor Oriol Martorell en la famosa votació darrera de l’Ajuntament per a la provisió de la primera tinença d’Alcaldia…”

A continuació l’autor desconegut, segueix en la seva intenció degradant i els seus exabruptes cap Alomar del qual arriba a afirmar que “resta enfora del catalanisme”, motiu pel qual “cova una amargor sinistra”, per rematar més endavant: “Però lo que cal repetir al senyor Alomar […] és que molts ciutadans barcelonins consideren que l’aliança amb els lerrouxistes no és en cap moment una qüestió de procediment […] ni tampoc una qüestió de principis, com bé ha dit el senyor Alomar. No en opinió d’un nombre extraordinari de ciutadans barcelonins l’aliança amb els lerrouxistes és una qüestió ètica […] El pobre i fracassat senyor Martorell no pot doncs envanir-se com d’una mica de corda de salvació catalanista, davant l’article del pobre i fracassat senyor Alomar, d’aquest senyor que volia esser fins i tot un Brutus i ha acabat per resignar-se a admirar a Azorín i a escritorejar en un racó, potser no ben autoritzat de La Campana de Gràcia.

Pobre senyor Alomar, ex-aficionat a les tendres melodies! Un dia en Rull li envià la seva gorra: veiam si algun dia un regidor lerrouxista commogut també li enviarà un rossinyol cantaire”.

La resposta, després de l’andanada inesperada fou immediata des de la primera plana de El Poble Català tres dies després sota el títol de “La indignitat de La Veu27. La contesta, sense signar fou valenta: “Ahir, i abans-d’ahir l’article de baranda de La Veu contra Alomar, fou la conversa inevitable de tothom. Era una recriminació absoluta. La brutalitat del diari regionalista no té ni la disculpa d’un encegament, ja que ni el moment actual de la política és el de la passió, ni podien ser les paraules d’Alomar més correctament teòriques, ni les relacions actuals dels dos partits catalanistes podien justificar una escomesa tavernària a un dels més gloriosos homes nostres. Ningú s’explica la indigna prosa i quan algú cerca motius inspiradors, comenta quelcom que no li pot cabre en els hàbits de sobrietat i d’equanimitat que tothom suposa als homes que poden escriure articles a la primera plana de La Veu […] Ni la vida, ni en l’obra intel·lectual d’en Gabriel Alomar ofereixen cap blanc a l’enveja i a la roïndat”, i el redactor remata la seva argumentació: “Per aquesta innoblesa és precís ser conservador i clerical”, i es demana sobre l’autoria de l’atac contra Alomar, que no es pot defensar des de la llunyania, aliè, encara al batibull desfermat a Barcelona als cercles literaris i polítics catalanistes.

I diu l’autor de El Poble: “¿Peró de quina ploma ha pogut sortir semblant barbàrie? Diuen que de la d’un mestre en Gay Saber. Sens dubte no tot són garlandes en certs vergers”.

En el següent apartat, dins el mateix article, l’autor proposa la idea de fer un homenatge a Gabriel Alomar, una espècie de reparació popular: “¿Un homenatge a Alomar? ¿Un desgravi? Sí, però ben digne i sense caure en populatxeries, ni en actes que poguessin tenir un equìvoc caràcter. El desgravi te d’esser lleial. I sobretot, res de banquets. Un missatge cordial i a sota de la prosa fraternal, les nostres firmes, les de tots els que per sobre dels partits i de les castes tinguin un amor per l’Alomar poeta, escriptor, justicier, per a la seva vida de selecte i la seva obra d’omniscient”.

Després d’aquesta valuosa defensa de la dignitat del nostre protagonista, inclús de la seva trajectòria d’home honest, valent en contra de la pena de mort, de poeta i periodista destacat i de republicà i laïcista manifest, va aparèixer una apressada resposta en l’edició de la tarda (no a la del matí, que devia pensar que la qüestió estava resolta amb la calúmnia ja publicada) a La Veu de Catalunya. I aquí l’autor de l’article reconeixia obertament la seva identitat sense excusar-se de l’anònim projectil endegat en contra del mallorquí.

Així el mateix dia 29, a primera plana, i amb la signatura de Josep Carner, recomençà la crítica cap a Alomar, però sense la virulència verbal de l’anterior, en un tarannà insultant, certament, però més moderat. Potser una de les més injustes qüestions que se li plantegen a un home valent, anticlerical manifest i lliurepensador va ser que “escriu a El Motín”, i continua Carner, amb un to veritablement forassenyat: “¿Qui s’imagina a en Maragall escrivint a la Gaceta de Cataluña?, entre d’altres coses28.

L’endemà va aparèixer a El Poble l’oportuna contesta, en un debat que semblava enrocar-se i que certament no interessava ja a Josep Carner i Enric Prat de la Riba, ja que començaven a ser qüestionats entre els intel·lectuals. La resposta no es va fer esperar per part dels lleials a Alomar, que precisaren coses molt importants.

Així, El Poble Català sota el títol: “L’indignitat de La Veu. Un articulista de palla” contesta a l’autor confés de l’article inflamatori en contra del que es considerava un amic i un germà en la defensa de la llengua i la cultura catalana29. L’articulista afirmava: “I ahir, el senyor Josep Carner, es confessà a La Veu autor de l’article que si per a La Veu era indigne, més indigne encara resulta per en Josep Carner” i afirmava: “Carner ha estat forçat a rectificar […] ni amb el seu enginy es pot atenuar la vilesa comesa amb l’amic i l’home preclar […] El fet amb Alomar és un episodi més en la història del periodisme rural de La Veu de Catalunya. A en Carner el declarem irresponsable. Anònimament escrigué contra el seu amic Alomar i per coacció de Prat de la Riba es declarà culpable. No sabien que l’inspirat poeta, tingués vocació de director de palla”, l’argumentació del redactor és demolidora, ja que atacà a en Carner amb la mateixa contundència que s’havia emprat en contra d’Alomar pocs dies abans. Al mateix temps, el redactor va puntualitzar sobre el fet de El Motín, periòdic madrileny per explicar que senzillament es limitava a re-publicar articles seus anteriors apareguts en altres publicacions, cosa molt corrent aquells anys en la premsa obrerista o lliurepensadora. I afirmà: “I encara que hages col·laborat a El Motín, diari d’un home fanàtic però honrat i fidel a la seva consciència, ¿en quin pecat hauria caigut el nostre amic? En canvi el senyor Carner col·labora en el Butlletí de la Lliga Espiritual, després d’haver dirigit El Papitu i fundat en la seva entremaliada adolescència El Neula30.

En un altre apartat, però dins el mateix article, l’autor deixa constància de què ha rebut des d’una postal d’Alomar on escriu: “Gràcies, moltes gràcies. No recordo mai haver sofert una estupefacció com aquesta La gorra d’en Rull. Un Inri fet amb l’ùnico fiar de la meva vida. Escopim sobre aquesta gent i seguim avant”.

I l’autor de El Poble continuava: “Aquesta gent, té un cap visible, l’Alomar després de l’injuria, rebrà el dolor de veure que la ploma infamadora és la d’un igual, la d’un amic”.

El debat, s’amplificava dia darrere dia, va arribar a les pàgines de El Progreso que llençà més llenya al foc de la ma d’Enric Tubau que va proposar fer una conferència pel mateix Alomar a Barcelona, i amb els diners de l’entrada i fent una col·lecta, editar un petit volum amb articles de l’autor. Per la seva part El Poble va tornar a la càrrega però amb intenció de tancar definitivament un debat públic que no beneficiava a ningú, i menys quan els acusadors ja no donaven prou munició per a continuar la batalla, la darrera paraula la va publicar el 31 de gener, i a partir d’aquell moment ja no trobem més referències a la premsa.

Ferrer i Guàrdia, l’obra de l’Escola Moderna i la reacció dels sectors reaccionaris

Alomar també va defensar Ferrer i Guàrdia, pedagog i creador del projecte laic, coeducador i racionalista de l’Escola Moderna i que fou ja acusat en el procés endegat en contra dels implicats en l’atemptat reial de Madrid de 1906, en el que Mateo Morral fou el braç executor en contra del borbó. Per aquesta causa, ja que Morral treballava com a bibliotecari a l’Escola Moderna, aquesta fou clausurada definitivament. Ferrer va continuar en el seu activisme polític, assistí a alguns congressos lliurepensadors i es reuní amb anarquistes i republicans anticlericals d’arreu del món, després de passar uns mesos detingut a Madrid, junt amb d’altres destacats laïcistes lliurepensadors com José Nakens. Segons el seu testimoni, quan es dirigia a Barcelona, per anar al Congrés d’Esperanto, fou detingut i acusat dels fets del juliol coneguts com la Setmana Tràgica. No entrarem aquí a descriure l’entramat de relacions internes e internacionals de l’activista i pedagog, molt popular entre els republicans, els lliurepensadors i les esquerres barcelonines. Es va distanciar del catalanisme polític a causa del seu internacionalisme proletari i del seu antimilitarisme declarat, va finançar alguns projectes obreristes i algunes publicacions. Homes com Alomar i Maragall van demanar el perdó per a Ferrer en un procés que va commoure el món intel·lectual, lliurepensador i racionalista (com en el famós Procés de Montjuïc una desena d’anys abans). És significatiu l’atac d’Alomar a en Maura, que sembla predir la caiguda del segon, precisament a causa del cas Ferrer31.

És difícil rastrejar la premsa dels dies immediats a la Setmana de juliol de 1909, ja que molta fou prohibida i els seus cronistes perseguits, en altres publicacions, la censura prohibia parlar dels fets, i molt més de la defensa dels detinguts i processats, és per aquest motiu que en destaquem la poderosa implicació d’Alomar, sempre valent, i no precisament, anarquista, sinó home de republicanisme moderat però conseqüent.

Molt significatiu fou el text de l’Sportula publicada el 12 de novembre de 1909, a El Poble Català, signat per Fosfor:

“Encara una declaració vull fer-vos, en el nou llindar d’aquesta Sportula. En tota la tongada de negror no he tingut ni sol motiu per a rectificar la lenta obra de la pedagogia pública que he volgut desplegar en aquestes pàgines alades.

Mai com en aquests negres dies he sentit que la gran tasca a fer és precisament suscitar una aristarquia d’ànimes davant la baixesa plebea dels de dalt, qui creient-se monopolitzar la dignitat i la noblesa cauen en la crueltat inconscient i despòtica, mentre el poble sap mostrar espurnes d’altesa i bondat […] El sentit de l’aristocràcia ha transmigrat, i en la selecció social present no són ja els més dignes els qui ocupen els cimalls de la societat i de la política.

Que cada una d’aquestes quartilles meves fos una llavor d’aristarquia […] i mentre cada una aconsegueixi per un costat aquella noble cosa que en Laurent Tailhade va dir-ne exarpérer le mufle fos també un cop de cisell en el treballós esculpir de cada cor32.”

El 1910, Alomar va publicar dos articles a El Ideal de Palma sobre la Setmana Tràgica en termes elogiosos, fet que enfadà a mossèn Alcover i els seus, una vegada més. A més, a La Campana de Gràcia (8, octubre, 1910) publicà un brutal al·legat en contra d’Antonio Maura amb el títol de “L’ aniversari d’en Ferrer”:

“[…] Però en el cas de la repressió contra la revolta de Barcelona hi ha qualque cosa encara més irritant que l’obra de sang i de persecució. Aquell govern no va acontentar-se amb batejar de sang el cap de les víctimes. Més cruel que aquells mateixos governs del final d’Isabel II, qui, particularment (com ho feia en Gonzàlez Bravo) avisaven les víctimes per a prevenir-les contra el cop i afavorir llur fugida, com volent compensar amb una noblesa d’homes privats la mateixa baixesa dels governants, el govern de 1909, ben conscient de la desproporció monstruosa entre càstig i culpes, ben conscient de l’innanitat de les proves judicials, i seguint lògicament la conducta del ministre, que volgué, amb el qualificatiu de separatisme, prevenir al restant d’Espanya contra el moviment de Catalunya, aquell govern volgué cobrir de deshonra la testa esberlada de les víctimes edificant una llegenda de sang entorn de la que fou la més incruenta i la més respectuosament humana de les revoltes.

No sé si s’ha assenyalat encara, com una de les culpes d’aquell govern, aquesta positiva constatació: el gabinet Maura va assenyalar el dia de la reobertura de Corts “en vista del dia destinat a l’execució de Ferrer”. És a dir: va subordinar una cosa a l’altra, accelerant la primera perquè la segona pogués verificar-se sense que la cridòria de les esquerres impedís l’obra de la venjança premeditada fredament.

– No s’oblidi mai.!”

I afegeix referint-se a Maura i les autoritats, i a l’imminent l’homenatge ciutadà dels republicans a Ferrer:

“[…] Sobre el cas d’en Ferrer, a més, no va perseguir l’autor material: va perseguir la idea, l’esperit renovador, odiat, naturalment per totes les obstinacions de rassa. L’Homenatge al mort és, doncs, una mena de salutació de totes les utopies, en una doble vindicació d’innocència material de l’home, no culpable del fet, i de la idea plenament lícita.

Així desfilarem avui, tots els idealistes de la política, davant la tomba encara fresca”.

Sobre el tema de la Setmana Tràgica hi tornarà Alomar pocs dies després (15, octubre) en parlar de la revolució portuguesa: “En el despertament de Lusitània” que saluda amb entusiasme: “República i anticlericalisme. Sempre units. I és que la primera forma de la llibertat popular i de la reivindicació civil anirà sempre contra la tirania exercida damunt les ànimes, com a fonament de la tirania exercida damunt els cossos. A la Lisboa de 1910 com a la Barcelona de 1909, el moviment d’alliberació va atacar els convents, com a Bastilles dels nostres dies”. Tota una declaració d’intencions mentre que els republicans anticlericals feien homenatges a Ferrer i Guàrdia i se celebrava al Saló de Belles Arts el Congrés Lliurepensador a Barcelona convocat per Angeles López de Ayala, l’advocat Pau Isart Bula, Figueras, Anglés i Cristòfol Litrán, activistes lliurepensadors des dels anys vuitanta del segle XIX i represaliats un any abans. Poques setmanes després, tots ells desfilaran als carrers de Barcelona donant suport al govern de Canalejas i la seva famosa “llei del Candau” en una de les més impressionants manifestacions a favor de la llibertat de consciència que va veure la ciutat.

Dos anys després dels fets de juliol de 1909 Alomar va publicar “La Llegenda de la Setmana Tràgica”, on a partir de l’anàlisi i la reflexió va intentar explicar com es forma una llegenda i com s’instrumentalitza pel poder. Ara, passat un temps prudencial, i des de la premsa de Barcelona, Alomar donava la seva visió sobre els fets històrics, com ell diu destil·lats i que transformen les ciutats, “dissenyen el pla de ciutats noves”. Es aquest, un dels millors textos d’Alomar, que parla sobre la revolució popular i els seus protagonistes, de la repercussió històrica de les multituds que algun dia es mostraran en un monument públic, d’un procés polític, social i cultural amarat de republicanisme, però també de reflexió, de maduresa de la ciutadania.33 La seva lectura ens recorda les pàgines de Michelet sobre les revolucions de França, i com no, també l’obra de Zola o Víctor Hugo, amb les seves narracions ciutadanes que mostren la força dels anònims en les grans convulsions socials transformadores que arrenquen de les perifèries cap el centre.

Encara, en la campanya del mallorquí sobre els fets de 1909, va publicar un text revelador sobre el procés i la defensa de Ferrer. Localitzem el seu article sobre Maragall publicat a L’Esquella de la Torratxa (19 de gener, 1912, n.1725), després de parlar de la mort del poeta i del que representa i simbolitza per a Catalunya, i diu: “els poetes, quant a la part espiritual, poden classificar-se en suscitadors i vidents. Pel que fa a la forma, poden dividir-se en musicals i escultòrics. En Maragall, místic quasi pur, era un poeta vident”. D’ell afirma que fou un heretge sense saber-ho!, que era antidogmàtic, i aquí Alomar aprofita per a fer una bona andanada anticlerical, i quasi al final del llarg article en el moment en què afirma que “l’home era superior al poeta” i en aquest sentit, després d’explicar que pensava d’ell que era un home fred i passiu, afirmà: “Amics meus: tinc la satisfacció de cloure aquest article amb unes paraules del poeta […] Llegiu-les, i sabreu amb estupefacció que hi hagué una mà per a tapar la boca d’en Maragall quan anava a cridar misericòrdia… És el fragment d’una carta seva adreçada a un amic que li retreia el pecat del silenci, d’abstenció:

L’única reserva que vostè fa sobre la meva actuació periodística -i encara amb quina delicadesa- tot essent absolutament justa als ulls del públic, a mi personalment, dintre la meva consciència, em deixa el consol d’una mitja excusa. Tres o quatre dies abans de l’afusellament d’en Ferrer vaig enviar a La Veu un article titulat “La Ciutat del perdó”, en què el meu pobre esforç, isolat enmig de la fúria repressiva, intentava una girada en l’opinió del públic i conseqüentment en la conducta del Govern. D’aquest article -que li mostraré original quan ens veiem, se m’enviaren proves a revisar… i després no es publicà per raons (el subratllat es de Maragall) que se’m donaren per escrit quan, malauradament, ja havia passat l’ocasió. Fou, potser, culpa meva no haver-lo enviat de primera intenció a un altre periòdic, però em sembla que sols La Veu podia destacar-se amb eficàcia. D’això mai n’he dit res a ningú –a quoi bon? – però vostè, amic, té ara el dret de saber-ho, només per saber-ho, ja que ve al cas”, tota una declaració d’intencions del mateix Alomar en fer públic el contingut de la carta.

El 1912 va publicar el seu text fonamental en contra de la pena de mort. Havia estat redactat per a ser presentat en el Congrés de la Llibertat de Barcelona, serà un dels seus texts més representatius i més recuperat als nostres dies. En ell esposa:

La pena de mort és, jurídicament, la reducció d’un costum a dret; i no l’aplicació d’un principi racional de dret a l’exercici d’una civilització. És la persistència d’un fet anterior a tota vera cultura social; d’un fet entre individus qui no compten amb la mutual garantia d’un organisme col·lectiu, embrionari de la Ciutat. És, en fi, com la religió, com el culte, una persistència plebea de l’element tradicional, de l’element de la multitud, enmig de les cultures constituïdes per la dictadura espiritual de les seleccions”

Comprovem, a partir dels escrits i els periòdics com els anarquistes sempre van servar una bona amistat amb Alomar, tot i no ser de la seva corda. Però el respectaren com a pocs periodistes i literats del seu temps, tot i que a voltes no van estalviar les crítiques a la seva deriva nacionalista. Un exemple fou l’article de Joan Peiró a Solidaridad Obrera el 1931, en què després de reiterar la seva gran admiració, li fa una sèrie de puntualitzacions polítiques des de la perspectiva llibertaria.

Annex. 1

La pobra humanitat”, article de Gabriel Alomar publicat a L’Esquella de la Torratxa, Barcelona, n.1684, 7 d’abril, 1911

– Però… ¿què aneu a aconseguir amb això de la revisió del procés Ferrer? ¿No veieu que no feu més que encendre les passions y dividir Espanya?

– Ah! ¿De manera que les passions no més poden esser enceses quan nosaltres en som els perjudicats? Nosaltres sostenim que la mort d’en Ferrer va esser provocada per una encesa de passions contra nosaltres, passions que vosaltres encenguéreu, ¿I ara ens tiren en cara que excitem les passions a una obra de justícia? És deliciós!

– Peró… si en Ferrer ja es mort! Si de totes maneres no el ressuscitareu!

– M’espantes! Això que acabes de dir es horrible! Precisament perquè Ferrer es mort, i lo que creiem error jurídic es irreparable, precisament per això té d’esser més forta la nostra exigència de reparació! Lo que has dit revela una absència absoluta de sentit espiritual! Ets l’home tot matèria, incapaç de sentir. La justícia es una bondat, una excel·lència, en sí mateixa, com acte, com a gest; el sol dubte sobre la justícia d’una acció altera la normalitat d’un sistema social y d’una política. A demés, en Ferrer no es mort; perquè viu com idealitat, ja que no com a realitat; viu en la realitat de la seva idea, de la seva idea de víctima d’una no provada culpabilitat. Encara hi ha més: en Ferrer pot esser executat cada dia, si la seva sentència es declara plenament legal; pot esser executat en la persona de cada un de nosaltres, si les proves que hi hagué contra ell se declaren suficients i fortes.

¿No imagines el nombre de Ferrers futurs que això podria condemnar? Un error jurídic té una transcendència que ningú pot calcular; es un acte qui obra per sí sol, com un miasma de contagi, i alça a son pas les adormides injustícies, i desperta en l’instint humà les mal domades ancestralitats…

– De totes maneres la qüestió Ferrer ha distret l’atenció pública de negocis més importants per a la vida espanyola. El Senat, aquests dies, aprovava el servei militar obligatori. En el Congrés es discutia la llei trascendentalíssima d’exaccions locals… I els diputats, acabades les hores consagrades al procés Ferrer, abandonaven la sala de sessions, a tota pressa, com si lo altre no tingués una importància més vital.

– Peró ¿com hi pot haver res que tingui una importància més vital que la garantia de la vida y la seguretat d’un ciutadà? ¿Es que les nacions no erigeixen els seus sistemes constitucionals pera assegurar en primer terme la vida y la llibertat individual dels inculpables? ¿Es que la Revolució no va fer-se pera això, per els Drets de l’Home? ¿I no sabem tots que tothom es innocent mentre la seva culpabilitat no sia ben provada? ¿On aniria a parar la garantia de la nostra seguretat, de la teva, de la meva, si els arguments aplicats contra en Ferrer poden esser-nos aplicats demà? Ja no es sols l’afusellament d’en Ferrer lo que es discuteix! Es el possible afusellament de tots! Cada un de nosaltres defensa la vida pròpia, en aquest debat!- ¿Es que pot ser secundari això de que un home com en Melquiades Álvarez declari davant el Parlament en creure en l’innocència d’un reu executat?

– Sia com sia, els oradors revisionistes no aportaren cap argument nou!

– ¿Com s’entén? Si no eren ells, qui tenien que aportar-lo! Eren els altres, eren els adversaris. En el cas mateix de l’affaire Dreyfus. Es tracta de que es tregui la prova capital y convincent d’una culpabilitat. Nosaltres no hem de provar una innocència, perquè l’innocència se suposa a tothom, no es prova. Són els altres qui han de provar la culpabilitat.

– Peró en Ferrer va esser condemnat amb estricte compliment de la llei. Aleshores us toca anar contra la llei penal i no contra la sentència, dictada en conformitat amb aqueixa llei.

– Cap llei del món, per draconiana que sia, per mongòlica o eslava que sia, per inquisitorial que sia, pot implicar una condemna sense proves suficients y fidedignes. La llei serà, si voleu, atàvica, anacrònica, conforme. Peró ara no es tracta de la llei. Es tracta d’un cas de la seva aplicació. La llei serà tan dura com volgue-ho, però ho es en contra les culpabilitats provades; y de provar una culpabilitat es tracta. Proveu-la, y nosaltres callarem, confosos davant l’evidencia. Es de la sentencia, que ens queixem, y no de la llei. Y com l’error jurídic pot esser de bona fe y amb tota consciencia, aquí no pot dir-se que hi hagi ofensa per als jutges; perquè si equivocar-se fos deshonrós, tots estaríem deshonrats. Ells o nosaltres estem ara equivocats, ja que uns o altres tenim raó, i els adversaris no en tenen; i si se’ns demostra que els equivocats som nosaltres, no quedarem deshonrats per això; que l’afany de justícia, en comptes de ser deshonra, es la més clara de les virtuts.

-El sol fet de senyalar-se en les lleis la possibilitat de la revisió implica la possibilitat de l’error jurídic. Si els tribunals no poguessin equivocar-se no serien humans: serien divins. Els homes serien Deus. Per altra part, ¿es que el recurs d’apel·lació, el recurs de cassació, no és una revisió? ¿Es que no implica possibilitat de que el tribunal anterior se sia equivocat? ¿Es que les sentencies del tribunal superior son sempre aprovatòries i confirmatòries de les que dicta el tribunal inferior? ¿I es que per aquesta divergència els jutges del tribunal inferior queden deshonrats? Ah! Per això un dels més forts arguments contra la pena de mort es l’impossibilitat de reparació!

La revisió d’un procés on hi ha hagut pena de mort executada hauria d’implicar responsabilitat contra els executors, que es precisament lo que ara demanem contra el govern Maura. El procés Ferrer es elevat avui a la revisió suprema del poble, en el Parlament i en la premsa; es a dir, a la revisió suprema del sobirà originari. Es un referèndum de la sentència.

-Si; però que vols que et digui? En la consciencia pública està que en Ferrer va ser ben mort! I aquesta convicció moral no la destruireu vosaltres.

– ¿Quina consciencia pública? ¿Es que nosaltres no som consciencia pública? D’això es tracta! De que una consciencia pública, la nostra, aixeca un crit d’alarma perquè se sent un impuls de justícia que creu ofesa! ¿ I que és això de convicció moral? Aquests dos mots no poden ajuntar-se! Aquest adjectiu moral, repugna amb aquell substantiu, convicció. La convicció es cosa intel·lectual, i no sentimental. Un home es convenç per proves i no pas per simpaties o antipaties. Precisament d’això ens queixem: de que en contra d’en Ferrer va seguir-se una acusació basada en antipaties, i l’antipatia es un fals argument. Convicció moral! La moral, en dret, no hi té res a fer. Això es una lliçó elemental, en les facultats de dret! Es tracta de provar un delicte i no de descriure la vida d’un home. Tot lo que descrigui la vida d’apostolat i proselitisme d’aquest home no servirà més que per a ennuvolar i entelar la claredat del seu cas jurídic, servira per a fer-lo simpàtic als uns i antipàtic als altres, i que la idea pura i neta de justícia desaparegui sota l’amor o l’odi! -I així tu, pobre amic, qui privadament, en la pau del teu domicili, amb l’esposa i els nens, ets un anyell, arribes en la vida pública a devorar, com un llop, el tros de carn sagnant que els teus periòdics vergonyants et subministren, per els teus odis ancestrals!. Escolta, escolta, que encara pot haver-hi salvació per a tu…”

Annex 2.

La “llegenda de la setmana tràgica”, de Gabriel Alomar a L’Esquella de la Torratxa. Barcelona, n. 1702, 11 d’agost, 1911.

¿Qui ho dubta? Jo devia als meus lectors un article de segon aniversari de la setmana de Juliol. Però em convenia, donada la forma que vull donar a l’article, llegir les apreciacions dels demès. I es que us he de parlar de la llegenda històrica de la setmana tràgica, o sia de la manera com va resolent-se en llegenda (més veritable que l’història, ja ho sabeu) aquell alçament d’uns dies.

Un fet històric, quan es resol en llegenda, sofreix una veritable depuració. Passa a través un alambí que el purifica de tota adherència, es resol en esperit, com un líquid, es vaporitza, lliure de barreges, el seu perfum propi, i es manifesta net i pur a la percepció del poble.

És clar que les grans anormalitats històriques són les més aptes per a aquestes destil·lacions, perquè són les que contenen una més forta quantitat d’esperit humà. L’esperit humà és ideal; la matèria es l’interès. Una revolució ve a ser com la fermentació de l’esperit humà operant contra el baix fons de les barreges animals. És com obra d’esperit, una embriaguesa, una possessió, una inspiració, un desfici de bacant. Però els tirses, bojament esgrimits, dissenyen el pla de ciutats noves.

En dos anys, sobre aquesta planta històrica la flor de la llegenda té temps d’haver aponcellat.

És precís despullar-se d’una incapacitat radical per a percebre aquest aroma: l’incapacitat és el burgesisme, entesa la paraula en sentit social i en sentit artístic, és a dir, no sols com l’hauria pronunciat Marx, sinó també com l’hauria dit Flaubert.

Hi ha, després de tot moviment revolucionari, un període que podríem dir-ne l’evolució de la revolució. Les gents necessiten una gestació llarga perquè les idees que mogueren els revolucionaris arribin a encarnar-se en les multituds espectadores; perquè aquestes comprenguin l’impuls i diguin tal volta: aquells homes tenien raó. Vull dir que mentre els insurgents arriben, per intuïció i entusiasme, A l’ideal subversiu, les multituds necessiten un temps de reflexió i de calma per a fer-se càrrec.

Ara bé: una revolució és la lluita entre un interès i un ideal. És clar, doncs, que allò que sol anomenar-se opinió pública haurà d’evolucionar des del prejudici interès fins a la comprensió nova de l’ideal, per a judicar bé una revolució.

El primer moment de l’opinió general davant els fets de juliol va ser, naturalment, inspirat pel prejudici de l’interès governamental, del respecte al fet constituït, de la pau i normalitat d’una població, del famós ordre públic, etc. ¿Veieu la puerilitat de combatre en nom de l’ordre una revolució, que té per medi el desordre i la violència? ¿Veieu la irracionalitat de combatre en nom del dret vigent una revolució que té per naturalesa subvertir aquest dret actual per a alçar sobre les ruïnes el dret futur? Així, en aquells dies, es va combatre la revolució precisament per ser-ho, encara que, per a honra de Barcelona, fos la més noble i generosa de les revolucions conegudes. Tota la sang que va córrer, pot dir-se, va ser sang dels mateixos revolucionaris, com si ells haguessin volgut exercir ofici de redemptors o de màrtirs, fecundant la terra amb el vessament de la vida pròpia.

La revolució era cosa ja desacostumada a Espanya, cosa de llibre, cosa d’història escrita, cosa ignorada per les nostres generacions. I aquí la parcialitat del judici. Afegiu en això una coacció brutal del poder, un acovardiment de les consciències, un arrencament forçat de la protesta burgesa per un govern que tenia tanta coneixença de la noblesa del moviment, que posava una perfídia minuciosa en falsificar-lo i calumniar-lo.

Vingué la repressió. Vingué la protesta universal. Comença a ser coneguda l’opinió dels altres països, que el govern l’havia segrestada la frontera per a imposar el prejudici de la crítica que ell monopolitzava. I les gents començaren a dir-se: “Potser tenien raó, aquells homes. Potser davant la injustícia de la guerra, envestien contra la base de tot l’edifici, contra la causa primera, contra els fonaments educatius d’aquesta societat, i esberlaren les portes dels convents, i exerciren, en un dia l’obra per a la qual tots sospirem, obra que necessita centúries. Potser ells obriren el camí únic de l’evolució, de l’evolució que fuig precisament de les revolucions, camí que nosaltres, incautes, hem permès cegar de bell nou”.

El primer moment, lectors meus, havia congriat en un nom: els fets vandàlics. El segon moment congria en una més noble designació: setmana Tràgica; això és, combat entre dos adversaris dignes, entre dos vents d’humanitat.

I vet aquí que el tercer moment està per venir. Està a punt d’arribar l’hora en què aquell impuls tan caòtic i acèfal com volgueu, aparegui com l’impuls predecessors i representatiu de tota una evolució alliberadora, ciutadanista, populista. I una plaça de la ciutat, de la ciutat que aquell esperit haurà suscitat, portarà en son centre el record monumental d’aquells homes. I el tercer nom, setmana gloriosa, setmana heroica, florirà.

Aquells homes, en nom de la jurisdicció única i popular, en nom del laïcisme, esventraven les portes dels convents, Bastilles d’exempció, petits estats dins l’Estat. -Homes de l’Estat, recordeu que també dins el gran Estat que s’anomena Civilització, les nacions que arriben a construir-se en petits Estats excepcionals, sostrets a la llei comuna de la llibertat, s’erigeixen com a convents en el racó de les cultures internacionals, i provoquen, desafiadores, la ira dels pobles.

Els homes de la setmana de Juliol no tingueren cap solidaritat amb el nostre catalanisme. Però el fracàs d’aquell esforç es degué, en gran part, a semblar que la tenien. De tal manera el catalanisme havia de donar segell, caràcter i personalitat a Catalunya, que semblava a tot ull espanyol veure resoldre’s en catalanista qualsevol acció empresa aquí. La nacionalitat catalana privava sobre el territori català.

Nosaltres, catalanistes i republicans a un temps, vàrem veure malaguanyar-se un dels nostres dos ideals per la culpa involuntària de l’altre. Si no hi hagués hagut la tradició forta del catalanisme, l’engany d’Espanya davant aquells fets hauria estat impossible, i potser la revolta no hauria acabat sense eco. El nostre braç dret danyà el nostre braç esquerre… Però també sense el nostre catalanisme l’ideal republicà no tindria el contingent d’aquesta Catalunya, on hi ha l’únic cas de consciència democràtica, l’única part d’Espanya compenetrada, de veritat amb el sentit de la sobirania popular i el sentit de nació.

Un dels homes més considerables de la política dinàstica espanyol em deia un dia: “En aquella ocasió, el vostre catalanisme perjudicà el vostre republicanisme. Sense la vostra propaganda de catalanistes, ¿qui sap si avui seria un fet la República espanyola?”

Però… ¿veritat que la resposta és obvia i clara? Sense el nostre catalanisme ¿qui sap si valdria la pena desitjar-la aquella República?”.

1 Conversa amb Josep Pla (1970), Volum XV Obra Completa. Citat per Dalmau, Antoni (2010): El Procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX. Barcelona: Ajuntament-Editorial Base.

2 Sobre tots aquets anys, consulteu Sempau, Ramón (1900): Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich, Barcelona: García y Manent, ed.; Romero Maura, Joaquín (2000): El terrorismo en Barcelona y su impacto en la politica española, 1904-1909” a La romana del diablo. Ensayos sobre la violencia politica en España, Madrid: Marcial Pons. Una cronología comentada a Grupo de Afinidad Quico Rivas (s/d): La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petroleo. 1884-1909. Apuntes para un recuerdo final de cadáveres, Barcelona: Autors.

3 Sobre les feministes i la repressió, veure Marin Silvestre, Dolors (2019): Escenarios de la memoria: mujeres obreras en el Raval, Barcelona: Ed. El Lokal; sobre Montseny i la seva detenció, veure: Marin Silvestre, Dolors i Palomar Abadia, Salvador (2006 i 2008): Els Montseny-Mañé: un laboratori de les idees, Reus: Arxiu Municipal-Carrutxa. Sobre Brossa i els seus companys, veure Marfany, Joan Lluís (1986): “Jaume Brossa: algunes dades noves”, a Els Marges, p.55-75.

4 L’antimilitarisme, un fet importantíssim, fou un dels motius de les detencions dels membres de Ciencia Social, en especial de Pere Coromines, segons Sempau (1900) i d’altres contemporanis. En aquells anys de desfeta colonial i aventures Trobem les referencies a El Productor (22 abril, 1904), i comprovem la publicació del popular i clandestí Manual del soldado (1903) de la Biblioteca de La Huelga General, finançat per Ferrer i Guàrdia a Barcelona. El fet es destacat per Anderson, Benedic (2008): Bajo tres banderas. Anarquismo e imaginación anticolonial, Madrid: Akal.

La mateixa Unió Catalanista va publicar el seu Manifest a favor de la pau el 12 de juny de 1898. Els grans moviments pacifistes internacionals es van desenvolupar amb motiu de la Gran Guerra. A Catalunya, Eugeni d’Ors des de La Veu de Catalunya va mostrar una actitud a favor de la pau a partir del seu Manifest d’Amics de la Unitat Moral d’Europa, del 27 de novembre de 1914. Aquesta actitud desembocà en el periodic: Els Amics d’Europa (1915-1919).

5 Sobre Tarrida, un dels activistes i teòrics més destacats del tombant de segle i la seva relació a Barcelona amb l’actiu Anselmo Lorenzo i els llibertaris a: Marin, Dolors (2017): “Anselmo Lorenzo. Del educador y librepensador al científico social”, a AA VV: En el alba del anarquismo. Anselmo Lorenzo, Mallorca: Calumnia Ed. També Dalmau Ribalta, Antoni (2015): Per la causa dels humils. Una biografia de Tarrida del Marmol (1861-1915), Barcelona: PAM.

6 A La Campana de Gràcia, 10, octubre, 1908.

7 Consulteu Moles, Isidre (1990): “El liberalisme democràtic de Gabriel Alomar”, a Recerques, n.23 p.91-111.

8 Un exemple en l’article de 1898: “Els dos esperits” publicat a Catalonia. Sobre el tema hi tornarà pocs anys després en la coneguda conferencia de l’Ateneu Barcelonés (1904): El Futurisme. En ell contraposa la societat tradicional de la Restauració (tan ben definida per Galdós o Baroja en la seva obra) al moviment transformador de l’evolució cultural, social i política lligat als joves intel·lectuals.

9 La informació l’extraiem de l’article de Rosselló Bover, Pere (2021): “Gabriel Alomar i Villalonga: 80 aniversari”, Palma: Fundació Gabriel Alomar.

10 La relació amb l’obra de Carlyle ens la ofereix Rosselló Bover (2021): Obra. cit.

11 Un altre punt de coincidència amb l’idea d’Alomar i la centralitat de les ciutats, desenvolupat a varis articles seus i que caldria investigar. Una revisió sobre el concepte de ciutat anarquista a Oyón, José Luís (2018): La ciudad en el joven Reclus. (1830-1871). Barcelona: Ediciones del Viaducto.

12 Sobre l’univers literari de Ciencia Social i el grup de Coromines, vegeu: Marin Silvestre, Dolors (2021): “La Trilogia de Tomàs de Bajalta: Pere Coromines entre la realitat, i les fantasmagories del passat”, dins Pere Coromines. El gran polifacètic. Girona: Simposi Trias. Càtedra Ferrater Mora, Universitat. (En curs de publicació)

13 Veure una antologia a Hugo, Víctor (2002): Escritos sobre la pena de muerte. Barcelona: Ronsel.

14 A Alomar, Gabriel (1912): La pena de mort. Barcelona: Biblioteca de la Revista de Catalunya. Reedició a (1972) Palma: J. Mascaró Pasarius. Introducció d’Antoni Serra.

15 Pere Coromines ho expressà en els mateixos termes, a Marin Silvestre, Dolors (2021)

16 Veure La Vanguardia. El Noticiero Universal. i El Poble Català. tots de Barcelona de 14, abril, 1908.

17 Algunes dades de la necrològica de La Veu de Catalunya, 16, gener, 1931, n.10798, p.4

18 Veure els articles de Magí Pons i Joan Serra a La Campana de Gràcia, 18, abril, 1908.

19 Bas i Socias, N: “”Sobre’l terrorisme” a La Campana de Gràcia, 25 abril, 1908, p. 3

20 La Campana de Gràcia. Barcelona, abril, 1908. Conté l’epígraf: “Del mal sols triomfa el bé. Jesucrist”.

21 La Campana de Gràcia. Barcelona, número extraordinari, 2, maig, 1908.

22 Sonya Torres Plañells va realitzar una tesi doctoral sobre la seva trajectòria com a il·lustrador i artista. Veure: Torres, Sonya (2001): Josep Costa Ferrer, Picarol. (1876-1971): un dibuixant eivissenc i el seu temps. Sant Jordi de ses Salines: Res Publica.

23 Va ser detingut un cosí-germà de Rull, en Carles Blanch i Queraltó, torner i Vicenç Cuyàs Santamaria, ferrer i fonedor. La premsa es va fer ressò dels fets, com La Vanguardia del 25 d’agost, 1908.

24 Ametlla, Claudi (1963:303): Memòries polítiques. 1890-1917. Barcelona: Pòrtic

25 Més precisions sobre la vidrieria on treballava en Rull a Dalmau, Antoni (2008:61 i ss)

26 Veure La Veu de Catalunya, núm. 5287, 26, gener, 1914, ed. matí.

27 El Poble Català, núm. 3241, 29, gener, 1914.,

28 El Motín (1881- 1926) era el reconegut periodic lliurepensador i anticlerical madrileny editat per veterà republicà José Nakens, gran amic dels catalans Ferrer i Guàrdia, Mateo Morral i els cercles republicans laïcistes catalans. Era també un home agosarat, valent i antiborbònic, empresonat i multat varies vegades tant per les seves accions, com per delictes d’impremta relacionats amb les seves publicacions. Era molt admirat pels lerrouxistes i les classes populars pel to satíric i irreverent dels seus escrits. Alguns dels seus dibuixos il·lustraven no pocs locals obreristes i associacions populars. Com afirmàvem, l’insult d’en Carner era infundat, ja que en els articles d’Alomar hi havia una crítica explicita cap a Las Dominicales del Librepensamiento, i per extensió a l’obra de Nakens, detingut al 1906 per auxiliar a Mateo Morral en el seu atemptat contra Alfons XII. Durant dos anys el periodic fou prohibit i Nakens fou condemnat a 10 anys de presó per l’intent de regicidi, però els republicans i El Pais van desplegar una gran campanya al seu favor, ja que només va socorren a en Morral. Tota aquesta pressió va forçar a en Maura (el gran enemic d’Alomar) a indultar-lo. Es a dir, Carner apuntava amb precisió amb la seva ploma enverinada.

29 El Poble Català, 30, gener, 1914, núm. 3242.

30 El Paptitu (1908-1937) fou una revista satírica, humorística i molt pujada de to i de l’esquerra catalanista. Era molt provocativa, irreverent amb la gent d’església, que va aglutinar no poques prohibicions i multes per escàndol. Carner hi va col·laborar des del primer número amb personatges com López Picó, Eugeni d’Ors, Pompeu Gener i molts més sota la direcció del dibuixant Feliu Elies (a) Apa que fou processat i se li aplicà la llei de jurisdiccions i va fugir a França. La nova direcció va recaure en Francesc Pujols.

En Neula. Sotstitolat: Setmanari de gresca amb ninots fou una revista satírica catalana de curta durada.

31 Veure La Campana de Gràcia. Barcelona, 16, octubre, 1909.

32 És molt significativa la referència a un periodista anarquista declarat com Laurent Tailhade (1854-1919). Fou un dels periodistes més populars i la seva ploma, culta e intel·lectualitzada un referent per molts companys de professió. Nascut a Tarbes (Occitània) i bohemi a París. Fou autor de nombrosos poemes i amic de Verlaine, Baudelaire i els parnassians, decadentistes i simbolistes francesos. Va mostrar la seva simpatia cap a la bomba llançada per Vaillant (1893) a la cambra de Diputats, i paradoxalment, i 4 mesos més tard, fou ferit greument ( va perdre un ull) per la bomba d’un altre anarquista a París, llençada a l’atzar al restaurant Foyot on era amb una amiga sopant. No va canviar les seves conviccions i va seguir dins la bohèmia consumint opi, làudan i morfina i fou amic de Thomas de Quincey. Es va interessar també per l’esoterisme i l’espiritisme que eren molt populars al París d’aquells anys, sobretot entre els simbolistes. Sens dubte el text d’Alomar es refereix a l’obra publicada el 1891 Au pays du mufle. Destaquem que Tailhade te molts texts anticlericals, pacifistes, texts literaris (sobre Moliere, Cervantes, Ibsen, etc.) així com una gran producció poètica. Sempre va col·laborar a la premsa militant anarquista com Le Libertaire i L’Aurora. Sobre ell veure la seva entrada a: Maitron, Jean (1968): Dictionaire biographique du mouvement ouvrier francais, París: Les Editions Ouvrieres.

33 El reproduïm en annex, per la seva representativitat, i com no, pel lligam amb Ferrer i Guàrdia, implicat per les dretes catalanes (Verdaguer i Callís, que acollí el jove Cambó com a passant del seu despatx d’advocats, i els que acusaren a Ferrer com a inductor moral dels fets de juliol).



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad