Als inicis de la nostra història, la humanitat es constituí en societat amb l’esperança de ser més capaços de sobreviure davant les adversitats. La supervivència va deixar de dependre només de la capacitat d’un sol individu, per fer-ho de l’agregat de capacitats del grup i això permetia l’especialització i, així, la possibilitat de donar resposta a un major nombre de necessitats. Si ens examinàssim sobre això, la societat mallorquina i l’occidental trauria molt bona nota. En efecte, hem estat especialment eficaços en generar benestar i riquesa. La cosa, però, canvia radicalment si miram dos petits detalls: com distribuïm aquest benestar i si aquest es pot mantenir en el temps.
Les darreres dècades ens marquen un camí constant, inexorable i accelerat cap al col·lapse social, ambiental i, per tant, econòmic també. A tots els àmbits i en pràcticament tots els indicadors: desigualtat, atur, pobresa, deute, accés a béns bàsics com l’habitatge, concentració creixent de capital, pèrdua de biodiversitat, emissions de gasos d’efecte hivernacle, contaminació del medi natural, esgotament i erosió dels sòls, esgotament dels recursos naturals, salinització i reducció dels recursos hídrics, increment dels riscos d’incendis i altres catàstrofes, i un llarg etcètera.
Així i tot, davant la pregunta de si és possible generar suficient benestar per tots els habitants de l’illa o el planeta i fer-ho de manera que no posem en risc el de les generacions futures, la resposta segueix essent que sí, que és possible. Però, en som capaços? Idò fins ara no. No només no hem estat capaços sinó que les coses han seguit empitjorant fins a estar a tocar del precipici social, econòmic i ambiental. Com fem possible una societat on tothom pugui gaudir d’un nivell acceptable de benestar sense posar en risc el dels qui vendran en un futur? No hi ha solució màgica, però passa necessàriament per un canvi del model econòmic a les illes i al planeta.
Des d’un punt de vista econòmic, és urgent revertir la tendència creixent a la concentració de la riquesa en menys mans de cada cop,i treballar de forma clara per la redistribució i la igualtat social. A més d’una política fiscal vertaderament progressiva que gravi el patrimoni i el capital, cal limitar la disparitat entre els sous màxims i els sous mínims. Els suïssos plantejaren una ràtio de 12 a 1, de manera que ningú pogués cobrar en un mes més que una altra persona en un any. Pareix assenyat.
En una societat que genera prou benestar per a tothom i que, en canvi, necessita cada cop menys mà d’obra, també pareix encertat plantejar la necessitat de repartir l’accés al treball. La setmana laboral de quatre dies o la reducció de la jornada laboral com plantegen a Nova Zelanda és el camí. L’atur no hauria de ser ni desitjable ni tolerable.
Per últim, si som capaços de produir prou riquesa, l’accés al benestar no hauria de dependre de contingències de la vida, sinó que, com a societat, hauríem de ser capaços de dotar-nos d’una xarxa de seguretat robusta. No parl només d’assegurar els individus davant l’atur, la malaltia o la incapacitat, sinó de garantir una renda bàsica per a tots els membres de la nostra societat.
Pel que fa a la sostenibilitat, l’únic futur possible pel planeta passa per dues vies: la primera revertir el model de consum i producció basat en consum massiu de productes de baixa qualitat i baix preu que només són possibles perquè han deixat una gran petjada ambiental i social pel camí. Menys consum i de major qualitat: local, durador, reparable, reutilitzable, reciclable. Una solució bàsica i senzilla per fer-ho possible: augmentar les garanties dels béns que es posen al mercat. Un cop garanteixes que unes sabates o un ordinador han de durar 5 o 10 anys, quin incentiu hi ha a fer-ne de baixa qualitat?
L’altra de les línies d’acció necessàries és la transició energètica i, a les Illes quan parlam de consum energètic, ho feim quasi exclusivament d’electricitat i de mobilitat. L’electricitat ha de ser 100% renovable a mitjà termini: cobertes i aparcaments s’hauran de solaritzar per Llei abans de 2025, però també necessàriament renovables en sòl rústic si volem ser autosuficients i arribar al 100%. La mobilitat és, però, la clau de volta per reduir consums energètics, guanyar qualitat de vida, salut i espai urbà: el repte és basar majoritàriament la nostra mobilitat en modes no motoritzats (a peu o en bici) o d’alta ocupació (transport públic o cotxe compartit) i, només en l’últim cas, en el vehicle privat, això sí, elèctric.
Assegurar aquesta transició ambiental precisa de grans recursos i, el que és més important, la desinversió d’aquelles activitats perjudicials per al futur col·lectiu i planetari. Esdevé, per això, necessari establir un nou sistema d’incentius fiscals, legals i de tot tipus, que permeti que les inversions a llarg termini (i sostenibles) siguin més desitjables que aquelles a curt termini, que sovint són les més perjudicials.
La història de la humanitat fins als nostres dies no han estat, en cap cas, flors i violes i, lluny de millorar la perspectiva, la cosa és cada cop més tèrbola. I, en aquest punt, o bé asseguram una transició que garanteixi benestar compartit pels d’avui i els de demà, o bé seguirem un camí inexorable cap al col·lapse social, ambiental i econòmic.
