4.6 Les “camisetes verdes” en perspectiva i el paper del municipalisme

Miquel Ensenyat Riutort

Exbatle d’Esporles la legislatura 2011- 2015

Agraesc molt la convidada a la reflexió de les Fundacions Darder-Mascaró sobre el que va suposar la vaga i les mobilitzacions de la Comunitat Educativa i del conjunt de la ciutadania de les Illes Balears com a reacció a la política nomenada vulgarment com “per collons els meus” perpetrada pel llavors president del Govern de les Illes Balears, en complir-se els deu anys, i sobretot de com, els que llavors érem batles i batlesses ho vàrem viure. I ho agraesc perquè em dóna l’oportunitat de reflexionar-ho amb la perspectiva del temps i de l’experiència posterior. Precisament em trob ara en un moment vital de canvi de cicle, després de vint anys en segona i primera línia política, dos anys de regidor, deu anys de Batle, quatre de President del Consell i quatre de diputat al Parlament de les Illes Balears és hora d’aplegar trastos i dedicar-me a altres àmbits des de perspectives totalment diferents i donar pas a saba jove i renovada que ben segur tendran la capacitat de donar resposta als reptes que el món ens planteja avui dia i que són d’una complexitat gegantina. I que consti que la militància social o cultural entre altres, no deixa de ser també militància política, i de la bona, dedicat a totes aquelles persones il·luses que creuen que canviaran el món fent tuits asseguts des del sofà de ca seva.

Vull aclarir que de la meva carrera política que reconec intensa i sobretot casual, són els deu anys de batle els que he viscut amb molta intensitat, amb molta passió i sobretot amb orgull, sempre dic no canviaria ni un sol dia de Batle per tota la presidència del Consell o del Parlament. La gran diferència entre la gestió insular, l’autonòmica o la municipal és que en aquesta darrera no hi ha intermediaris, la comunicació és totalment oberta i directa amb la ciutadania, al carrer, al cafè, al supermercat, a l’Ajuntament, o a casa teva, en canvi, en el cas de la gestió insular i autonòmica la relació amb la ciutadania es produeix sobretot a través dels mitjans de comunicació. I no ens hem d’enganar, els mitjans de comunicació són empreses i darrere aquestes empreses hi ha interessos purament econòmics, i la nostra opció política en certa manera “fa nosa” i és sistemàticament atacada, o directament ignorada, fins i tot o sobretot per aquells mitjans que presumeixen de tenir una línia editorial més progressista o de la ceba.

És per això que des de MÉS, treim uns resultats espectaculars als pobles on governam, però, en canvi, en l’àmbit insular i autonòmic ens movem entorn dels quaranta mil vots que són precisament la base i xarxa de votants que hem forjat des del carrer i des de l’acció directa. Per tant, la primera reflexió ve per aquí, en la necessitat imperiosa d’establiment de canals alternatius de comunicació sense intermediaris, i certament aquella gran mobilització respon precisament a començar a emprar tot un conjunt d’eines, telemàtiques, en aquell moment incipients, que resultaren ser un revulsiu en el monopoli de la informació: Xarxes socials, whatsapp, Telegram, etc. que a més de comunicació permeteren també un nivell de coordinació sense precedents a Mallorca i en el conjunt de les Illes Balears, també per descomptat a l’àmbit municipal, la segona reflexió, per tant, es haver après de la necessitat imperiosa d’estar ORGANITZATS i sobretot COORDINATS. En aquests sentits vull lamentar que els partits polítics (i també el nostre), massa sovint es miren (ens miram) la Guixa. Si no fos així, a dia d’ara, l’extrema dreta estaria aïllada a les nostres institucions, era tan senzill com facilitar una investidura legítima, a canvi de blindar tota una sèrie de qüestions que pel país són imprescindibles: llei d’Educació, llei de normalització lingüística, Renda Social Garantida, memòria històrica, protecció del territori, etc. En canvi, hem estat tant pardals de consentir que governin les nostres institucions de país (i els hem donat altaveu), aquells que precisament volen eliminar les mateixes institucions que inclús ara presideixen.

La meva tercera reflexió és afirmar que els mallorquins i les mallorquines com a societat reaccionam davant l’adversitat, més que davant l’oportunitat. I això com a ciutadà, i des d’una perspectiva totalment escèptica, em sembla correcte. Oportunitat o adversitat, el fet important és que la nostra societat reaccioni!

Com a persona que durant vint anys i deixant-m’hi una part de la meva salut dedicant-me a la gestió pública, no deix de tenir un gust agredolç. I molt especialment en referència a l’actitud pública de certs personatges que a Nicaragua s’anomenen “Cheguevaras Trasnochados”, i que segons la teoria de Sonia Vivas, “tenen l’ego més gran que el seu membre viril“. Això els fa entrar en una necessitat socio-patològica constant de protagonisme que, poc o res, aporta al creixement i la cohesió de la nostra societat. Basta veure certs personatges que han volgut capitalitzar el moviment de camisetes verdes, i per l’assemblea de docents els veren poc, per no dir gens; o basta veure les manifestacions de presidents i activistes de moviments socials que havien estat un referent a les nostres illes i ara, en canvi, han estat proclamats per manca d’alternatives, per una assemblea que ben bé cabria dins un minibús. Tot això com a societat ens hauria de fer reflexionar, per tant, puc afirmar que avui dia l’extrema dreta està organitzada, la societat civil, no!

La quarta reflexió és que de tot plegat, no érem conscients del canvi de paradigma que allò va suposar quant al ressorgiment de l’extrema dreta, i això que encara els nostres ulls no havien vist estupefactes com la Guàrdia Civil atupava de males maneres a ciutadans i ciutadanes que pacíficament anaven a votar, per considerar que un referèndum era il·legal. Un Estat que considera que demanar al poble sobre una qüestió tan important és il·legal, pot dir-se moltes coses, menys democràtic. I corroborant-ho després amb la politització de la justícia, podem també afirmar que tampoc és un estat de DRET. A hores d’ara assumit que la política pot ser corrupte, però també la Justícia, i que tal volta la nomenada “Transició espanyola” no va ser tan modèlica i exemplar com ens han volgut fer creure.

En tot cas, molts de nosaltres en aquells moments, pensàvem que es tractava més d’un problema de salut mental, fins i tot alguns clamaven que sortís de l’armari d’una vegada per totes.

Fins aleshores mai cap dirigent s’havia atrevit a rompre un consens, a qüestionar, desacreditar fins i tot a insultar als nostres mestres, al nostre model d’escola, i a la mateixa institució. Desgraciadament, després vàrem poder comprovar que no era tant un problema de salut mental d’una persona, sinó que tot plegat ha acabat en el ressorgiment i la consolidació del que podem anomenar sense cap mania ni una, el neo-falangisme, i davant aquest fet no hem estat capaços de reaccionar com a societat, més enllà d’un llastimós victimisme que massa vegades ens ha caracteritzat.

I la darrera reflexió, és que foren uns anys on vàrem entendre, des de l’experiència, que és com millor s’entenen els conceptes, el que és una COMUNITAT EDUCATIVA en el sentit més ample de la paraula. Cert és que en aquests anys en què jo era batle, la primera tinent de batle i, per tant, companya, era també la directora del Centre escolar d’Infantil i primària, per tant, això va fer que patíssim en primera persona l’acosament dels mestres, i molt especialment als directius. Vull aprofitar per donar-li les gràcies a Xisca Torres i també a Albert Salido que havia treballat anys com a president de l’AMIPA. D’ençà que entrarem a governar l’Ajuntament vàrem dedicar molts d’esforços en establir sinergies de comunicació i coordinació amb els centres escolars, tant infantil com primària i secundària que fins aleshores s’havien reduït exclusivament al manteniment del centre i volíem precisament a més d’invertir en manteniment (les escoles d’infantil i primària són propietat de l’Ajuntament i aquest n’és el responsable).

La nostra intenció era fer partícips els centres en tots aquells eixos de treball del govern municipal i que havíem plantejat a partir de processos de participació Ciutadana, com el canvi de model en la recollida, passant a la recollida selectiva porta a porta, el pla de mobilitat i de supressió de barreres arquitectòniques, l’agermanament amb el municipi de Sant Ramon de Matagalpa a Nicaragua, entre altres i a tall d’exemple. Era, per tant, el moment de la reciprocitat, i per tant d’entendre la comunitat educativa molt més enllà dels centres escolars i dels claustres de professors, i en conseqüència implicant-s’hi l’Ajuntament aportant recursos propis, com l’escola municipal de Música i Dansa entre d’altres, organitzant actes de suport als docents mitjançant la caixa de resistència, implicant les entitats socials, culturals i esportives del municipi en l’organització d’activitats alternatives per les mares i pares que necessitaven suport en la conciliació i combregaven perfectament amb les reivindicacions dels mestres, dels seus fills i filles i se sentien part clau d’aquesta comunitat educativa, conjuntament també amb les padrines i els padrins.

Record amb molta estima, una excursió que férem amb els alumnes i el grup excursionista d’Esporles fins a la font del Rafal, que resultà d’allò més didàctic per treballar el cicle de l’aigua, i a la que hi vaig participar fent ús del meu títol de monitor de temps lliure i de la meva experiència d’anys en diversos grups d’Esplai. Record amb no tanta estima una reunió a la FELIB (Federació de Municipis de les Illes Balears), o ens havien convocat i indicat un lloc d’entrada posterior per evitar la manifestació convocada al mateix moment a les portes del mateix edifici. Per descomptat molts de batles entràrem per la porta principal. Vaig tenir l’oportunitat d’adreçar-me als batles del mateix grup polític que la presidència de la Comunitat, apel·lant al sentit comú i a la presumpció de la capacitat que ha de tenir un bon batle per evitar a la seva respectiva comunitat la crispació i molt especialment la confrontació dels seus veïnats i veïnades, la presumpció que un bon batle ha de governar per al conjunt de tots els ciutadans que habiten al seu municipi. Els vaig instar també per exercir el lobby que suposaven els batles dins un partit, emprant aquesta força per reconduir la situació i fer anques enrere en totes aquelles qüestions que havien provocat la mobilització més gran, a nivell social, que ha viscut el conjunt de la nostra societat, i esper que servís per a qualque cosa més enllà de, buidar el gavatx, quedar a ple i sortir per la porta principal amb la mateixa preocupació amb la qual havia entrat.

No sé què passaria ara davant un conflicte d’aquelles característiques amb la conjuntura actual. Del que si estic segur és que en aquests moments, precisament les polaritats, venen per defensar l’individu per damunt de la col·lectivitat i això, parafrasejant a Karl Marx, és l’autèntic Opi del Poble. El que si sé segur és que no hi ha hagut cap dret conquerit que no hagi vengut precedit per la reacció Col·lectiva, i us ho diu un que va néixer l’any 1969, l’any que l’home va trepitjar la lluna, mesos després dels aldarulls d’Stonewell a Nova York que donaren pas a celebrar un primer dia de l’orgull, això era quan a Mallorca esclafaven el cap a pedrades a l’arquitecte més genial que hagi parit mai Mallorca, José Ferragut, i que amb l’excusa d’orejar la seva vida privada, desviaren l’atenció de l’actitud contrària a la massificació de la costa i en la defensa d’un urbanisme modern integrat dins espai naturals. Això el va condemnar a l’oblit.

Per tant, individu o societat? Desgraciadament vivim en una època on Drets que a la nostra societat, ens ha costat dècades poder aconseguir, veiem amenaçats. És bo recordar sempre, que la Declaració de Drets humans, va ser aprovat amb la creació a Nacions Unides, un cop derrotat el feixisme a gairebé tota Europa, excepte a Espanya, la qual cosa i essent hereus d’algunes administracions franquistes ens fa encara més vulnerables. Jo personalment no faig comptes tornar ni un mil·límetre enrere, amb tot allò que personalment i col·lectivament hem aconseguit i hi dedicaré fins al meu darrer alè de vida a què no passi. Gràcies, una vegada més per la convidada.