4.6 ALOMAR CONTRA LA PENA DE MORT

“La pena de mort és una violació sacrílega de lo incognoscible,

i posa una mà profana en el domini de l’infinit”

Gabriel Alomar, 1912

Alomar va posar la vida al centre

Ho va fer en meitat d’una onada repressiva que colpejà la ciutat de Barcelona: la repressió de la Setmana Tràgica. La Setmana Tràgica va ser una de les revoltes més famoses de Barcelona, una ciutat que té una tendència irrefrenable a omplir-se de barricades. El 26 de juliol de 1909, els treballadors es van organitzar per evitar enviar els reservistes a la Guerra d’Àfrica, ja que perdudes el 1898 Cuba i Filipines, la monarquia intentava recuperar orgull imperialista al Nord d’Àfrica. El Govern pretenia enviar als reservistes, molts d’ells pares amb criatures d’origen humil a defensar la colònia de Melilla de les tribus rifenyes.

La societat mallorquina no era aliena a tot aquest panorama. Com explica Pere Gabriel, la Setmana Tràgica va tenir conseqüències als sectors més organitzats dels moviments obrers i republicans del nostre país:

(…) Se celebrĂ , el mes d’octubre, a la plaça de toros de Ciutat, un mĂ­ntig contra en Maura, organitzat ja pels republicans i socialistes junts. L’assistència fou considerable: unes sis mil persones. Sembla que els conservadors de Ciutat no ho podien creure: “¡Un mitin contra Maura en Mallorca, en su propia casa!”. Els insults contra els participants foren tremends: “Canalla mundial”, “basura social”, “chusma revolucionaria”, “apaches”, “incendiarios”.

Els mallorquins a vegades pensam que no hem tengut cap rellevància en la història de l’estat espanyol. Però en aquell moment, Antoni Maura era President del Govern Espanyol i Gabriel Alomar, un intel·lectual de primera categoria, relacionat amb els cercles republicans i obreristes de Barcelona, crític amb la ferotge repressió de l’estat.

La repressió que va exercir el govern d’Antoni Maura va ser desorbitada i arbitrària, amb més de dos milers de detinguts. Aquesta situació de revolta i revenja va ser magistralment descrita pels versos del poeta Joan Maragall:

“El fang dels teus carrers, oh Barcelona!, és pastat amb sang”.

En aquest context, Gabriel Alomar escriu La pena de mort, l’any 1912. A l’obra, Alomar mostra un ventall de motius ètics, polítics, jurídics i pràctics per a rebutjar per a sempre més la pena de mort. L’autor fa una ponderació entre els drets individual i la defensa de la societat, i troba en el dret a la vida un límit màxim a l’acció repressora de l’estat.

“La seva llibertat està en mans de la llei; però la seva vida és sagrada per ministeri de llei. La pena de mort, en conseqüència, equival a l’execució de presoners, sistema de guerra abandonat per totes les nacions civilitzades. És l’execució de presoners en la guerra entre individu i societat.”

Alomar pren partit per l’eliminació total de la pena de mort. Ara, tampoc això el porta a dur una esmena a la totalitat de tot moviment revolucionari o popular en que hi hagi hagut violència. El que fa l’autor palmesà és limitar la violència a moments històrics puntuals i propugnar l’abolició de la pena de mort com a signe de civilització i progrés social. La Revolució Francesa apareix com a exemple de com hi han existit “moments calents” de sedició popular que alhora propugnaven la fi de la pena de mort. Robespierre, paradoxes històriques, va ser un dels més grans defensors de l’abolició de la pena de mort.

Cal esmentar que Alomar era conscient també dels debats penològics i criminològics del seu moment històric. Els hereus de l’anomenada criminologia bio-positivista a Itàlia s’havien mogut ideològicament del socialisme al feixisme, com és el cas d’Enrico Ferri. El mateix fundador de la idea de qui hi havia un “criminal nat”, Cesare Lombroso, ja havia defensat l’execució dels delinqüents “incorregibles, atàvics i anormals” si no hi havia altre remei, i també havia considerat com a criminals poc evolucionats als anarquistes.

En canvi, a l’estat espanyol, la idea que hi havia unes causes biològiques i socials de la delinqüència havien portat a Pedro Dorado Montero a una visió més progressista. El seu Derecho Protector de los Criminales si bé era una proposta paternalista, trencava amb el retribucionisme i el culte al càstig propi de la tradició conservadora espanyola. Per als correccionalistes, la finalitat del càstig era la reeducació del delinqüent i no pas recrear-se en el patiment. “No cal aturar-se a considerar l’absoluta incompatibilitat entre la pena de mort i el sistema correccional”, afirma Alomar.

El fet que Alomar se situï en aquest corrent del correccionalisme, que va ser molt més progressista que la seva contrapart italiana, potser està relacionat amb la seva amistat intel·lectual i personal amb Luis Jiménez de Asúa, penalista i futur ponent socialista de la Constitució de 1931. La ruptura de Jiménez de Asúa amb el filofeixista Ferri es va veure materialitzat en un intercanvi epistolar.

Alomar propugnava una societat sense càstig capital, però va caure la negra nit del franquisme, on la pena de mort va ser omnipresent.

Ara bé, no és casualitat que a la primera gran manifestació que reclamava autonomia per a les Balears, el dia 29 d’octubre de 1977, fos també un homenatge a Alomar convocat pels sindicats de mestres. En el butlletí Pissarra que va editar el Sindicat de Mestres Estatals-Sindicat d’Ensenyança Privada, es feia referència al rebuig d’Alomar a la pena de mort. Pocs anys abans, el règim franquista havia assassinat a Salvador Puig-Antich a la presó Model, per la seva militància contra la dictadura. El ressò internacional contra l’execució de Puig-Antich es va estendre com una gota d’oli, arribant inclús a intervenir el Papa Pablo VI, sense èxit. Salvador Puig-Antich va ser una de les darreres persones legalment assassinades a través del mètode del garrote vil.

Si mirem cap enrere, els Drets Humans van néixer a conseqüència dels valors antifeixistes resultants del final de la II Guerra Mundial i la derrota del feixisme. Es pot trobar com a precedent de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 als principis que reunien el model de societat que proposava la resistència francesa. El Consell Nacional de la Resistència afirmava en el seu programa polític que la reinstauració de la República suposava el retorn de la democràcia, de la llibertat d’expressió i la planificació de l’economia sota criteris de benestar social. Els drets civils i els drets socials quedaven per sempre lligats com una mateixa lluita per una república democràtica i social.

El fil roig de la cultura jurídica dels Drets Humans és un fil de valors republicans, que comença amb les revolucions americana i francesa i les seves respectives Declaracions de Drets Humans (amb totes les seves limitacions i mancances, evidentment, quant a qüestions feministes i de-colonials) i que travessa la victòria contra la barbàrie feixista i arriba fins a la contemporaneïtat. La defensa de la llibertat d’expressió, derogant la inefable Llei de Seguretat Ciutadana, la defensa del dret a la vida de les persones preses, les persones tancades en CIEs o també dels refugiats que creuen la mar mediterrània són també temes ben alomarians. Una esquerra sobiranista ha de tenir la defensa la vida i la fi de tota repressió en el seu corpus central.

Bibliografia

Alomar, Gabriel (1912). La pena de mort. Biblioteca de la Revista de Catalunya. Barcelona,

Dorado Montero, Pedro (1916). El derecho protector de los criminales (Vol. 2). Librería General de Victoriano Suárez.

Gabriel, Pere (1973). El moviment obrer a Mallorca (Vol. 7). Curial-LavĂ­nia.

Jiménez de Asúa, Luís. “Evolución política y derecho penal. Carta al maestro Enrique Ferri”, La Prensa, 14 de marzo de 1927, p. 14

Lombroso, Cesare. (1880).L’uomo delinquente(Vol. 85). Fratelli Bocca.



Aquesta web utilitza galetes. AquĂ­ pots veure la polĂ­tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad