Pep Lluís Pol
Professor de l’Institut d’Educació Secundària IES Marratxí
Assemblea Docents de Marratxí
Hi ha gent, per sort, que encara el futur, si no amb optimisme, almenys amb ganes i convicció. Gent que creu i aplica allò que la història ens hauria de donar pautes per a no cometre els mateixos vells errors de sempre. Gent que, precisament per això, ho guarda tot ben ordenat i arxivat. És així que puc repassar, aborronat, estabornit, els dossiers de premsa, les actes de reunions de Claustres i Assemblees, les produccions d’alumnes i professors, els documents de reflexió, els cartells informatius, la formació de comissions, les tancades i tantíssimes altres accions que a recer de l’IES Marratxí, de la mateixa manera que en tants i tants d’altres centres educatius, es varen dur a terme especialment durant els anys 2012 i 2013 a les Illes Balears.
L’arrel profunda de tota aquesta mobilització l’hem d’anar a cercar l’estiu del 2011, quan José Ramón Bauzá formava un Govern del PP al Parlament de les Illes Balears, després d’un quadrienni de pacte progressista. Molt han escrit els analistes polítics -jo no en som- sobre aquell novell president autonòmic i la seva personalitat o caràcter, digna dels més acurats estudis.
Però la intenció d’aquesta ressenya és valorar el col·lectiu docent d’aquells anys des de l’experiència personal i propera dins l’IES Marratxí. Crec que en aquest sentit, la petició de l’article que se m’ha fet obeeix, de qualque manera, al fet que l’IES Marratxí va ser capdavanter en la lluita pels drets dels docents i dels alumnes, en definitiva, pels drets de l’Educació. I, com deia Goethe, si no puc ser objectiu, almanco promet ser sincer.
Vaig viure aquells anys de mobilitzacions intenses com a pare i com a professor. Com a pare, em preocupaven dues coses: la repercussió a curt termini, en el dia a dia dins les aules, que podien tenir aquelles reformes educatives proposades des del desconeixement, la prepotència, la improvisació i la manipulació ideològica. Però a més, els diferents missatges que podíem transmetre a mitjà termini als nostres fills segons com reaccionàssim. Com a professor em preocupava exactament el mateix.
El claustre de Marratxí (com tants i tants d’altres, no em cansaré de repetir-ho) va respondre amb un nivell de compromís impecable, des de tots i cada un dels estaments que el componen. S’exigia la retirada immediata de l’«Avantprojecte de la llei reguladora de la convivència escolar i de l’autoritat del professorat dels centres educatius de les Illes Balears» i, en les mobilitzacions, s’hi trobava una representació nodrida de tots els estaments del centre. Es pot ser més coherents?
Però el Govern Bauzá no esperava topar amb resistències tan bel·ligerants i organitzades i decidí donar la raó a Voltaire en allò que és perillós tenir raó quan el Govern s’equivoca. Es va atacar directament (anava a dir sense embuts) l’equip directiu del centre i es va acarnissar en el seu director, Jaume March, que va ser expedientat, patí represàlies i fou suspès del seu càrrec. La resposta de la comunitat educativa de l’IES Marratxí i d’altres centres no es féu esperar i, entre altres accions, enllaçà tot el perímetre de l’Institut amb una cadena humana verda.
Altres professors del centre foren també expedientats sota acusacions que ara semblen surrealistes. Dos d’ells tingueren l’expedient obert més d’un any perquè havien informat, a cara descoberta, el perquè de la vaga en una reunió general amb l’AMIPA, fora d’horari escolar i amb l’afegitó hilarant que tots dos eren pares d’alumnes del centre. I dic això de «a cara descoberta» perquè no era aquest el modus operandi dels qui registraven les denúncies a la Conselleria d’Educació. Un dels denunciats -jo mateix- demanà a la inspectora si no tenia res millor en què perdre el temps, al que la funcionària -que era una persona de seny- contestà que ja ho sabia, però que hi estava obligada perquè havia rebut ordres des de dalt per fer-ho.
La majoria de la plantilla de l’IES Marratxí secundà les vages, intermitents o no, que l’Assemblea de Docents anava proposant i amb uns decrets de mínims per part de la Conselleria que atacaven frontalment el dret de vaga del professorat. Molts dels docents de les Illes Balears perdérem -per convicció i compromís- més de 3 setmanes de sou durant les mobilitzacions que tengueren el seu punt àlgid en la gran manifestació del 29 de setembre de 2013, la més gran que s’ha produït en tota la història de les Illes Balears. La Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX, que muntà un dispositiu de recompte científic exemplar, hagué de reconèixer que ni les expectatives més optimistes havien previst la riuada humana que davallava per les avingudes i que, confessat amb prudència i humilitat, havien estat desbordats i, per tant, només podien afirmar que la participació havia arribat amb tota seguretat als 80.000 participants, però que això només era una fita inferior.
A l’IES Marratxí el claustre seguia treballant per la dignitat de l’Educació i, en el dia a dia, pel procés d’ensenyament/aprenentatge dels seus alumnes. No hi hagué cap diferència significativa en els resultats acadèmics ni en els indicadors externs com podien ser, sense anar més lluny, les notes de Selectivitat. Tal com jo ho veig, els alumnes, que venen a l’Institut a invertir gran part de les seves hores de joventut per créixer com a persones responsables i lliurepensadores, varen viure un exercici de democràcia preciós. El govern Bauzá arribà a perdre 2 consellers, 1 secretari autonòmic, 4 directors generals, 2 delegats d’educació a Menorca, 1 cap d’inspecció, el cap de servei del TIL i, finalment, el mateix govern.
