4.5 EL PARTIT I LA NACIÓ VISTS DES DE GABRIEL ALOMAR. UNA PROPOSTA ALOMARIANA PER A LES ESQUERRES AMB VOCACIÓ CONFEDERALISTA DEL SEGLE XXI

Vós me parleu d’una depressió del sentiment catalanista aquí, i dieu, amb tota raó, que ens cal enfortir-lo. Però jo us mostro la depressió general del sentiment d’esquerra a tota Espanya, i us dic, amb tanta raó i amb tanta força, que ens cal enfortir-lo també.

Gabriel Alomar.

Parlar de Gabriel Alomar, en una fita tan assenyalada com aquesta commemoració del vuitantè aniversari de la seva mort, no pot ser sols un exercici de memòria impulsat per una necessitat de justícia cap a la figura del personatge sinó que ha de ser també un exercici de reflexió política de les seves idees i el potencial que tenen encara avui dia, per ajudar a la definició d’un full de ruta de les forces polítiques progressistes.

És per això que no puc deixar d’agrair a les Fundacions Darder Mascaró i Gabriel Alomar de Mallorca i l’Institut Sobiranies del Principat, aquest espai de pensament que han obert entorn de l’obra i figura d’un dels grans pensadors europeus del segle XX. Doncs és a Gabriel Alomar, on es troben tota una sèrie de cavil·lacions entorn la qüestió nacional, el socialisme o el republicanisme bastant innovadores que s’avancen bastant al que altres pensadors posteriors diran sobre les mateixes qüestions.

En aquestes breus línies, el meu objectiu és poder traslladar alguns dels plantejaments alomarians en torn la qüestió nacional i la forma organitzativa que haurien de prendre les forces progressives a l’actualitat. És a dir, tractaré d’explorar com les visions d’Alomar entorn de la nació, el catalanisme d’esquerres i la forma-partit que podria materialitzar-les continuen essent vàlids en la situació actual, perquè aquesta situació marcada per la crisi del paradigma neoliberal a escala global i a casa nostra per l’estancament de la forma política que va prendre la impugnació al Règim del 78 en totes les seves variants, encara continua responent no a totes però sí a moltes de les qüestions que es va plantejar Gabriel Alomar.

I es que enmig d’aquest “final de la memòria” en el que com ens recordava Boaventura de Sosusa Santos, és molt important pel neoliberalisme la idea que tot està començant ara, que el passat no compta, hauríem de recordar les sabies paraules de Toni Domènech:

Si alguna cosa ensenya la història, és que les ones dels grans moviments populars i els grans ideals socialment encarnats, com les ones oceàniques, tenen una força proporcional a la seva longitud de recorregut. Les que vénen de molt lluny, aparentment calmes en superfície, rugeixen invisibles en les zones abissals i acaben abatent-se inopinadament amb una potència indescriptible sobre les platges i els esculls de destí.

Recuperar la potència d’aquelles “ones que vénen de molt lluny” potser la condició de possibilitat de recuperar la iniciativa. I és aquí que la tradició popular, democràtica, republicana, federal i catalanista que representa Alomar, fa acte de presència per ajudar-nos a recalibrar les nostres brúixoles.

Perquè una proposta alomariana, avui en dia?

Estem en un moment on les propostes estratègiques de les forces sobiranistes d’esquerres, es troben plena renovació, després del desencís dels dos darrers cicles d’impugnació sobre el règim del 78: el 15-M i el Procés independentista català.

No és casualitat que en un període de temps molt similar hàgim vist, el Congrés de l’antic Bloc Nacionalista Valencià que ha derivat en la formació de Més Compromís i en l’adopció de formes sobiranistes transversals i menys identitàries, el procés de reflexió de MÉS per Mallorca “Cartografiant el futur” en una direcció parescuda a la del Bloc, i que ha vingut seguit de les eleccions primàries per escollir la candidatura que és presentarà a les eleccions al Parlament de les Illes Balears, la constitució d’Adelante Andalucía com un subjecte propi i autònom que encaixa amb el ressorgiment de l’andalusisme polític, i des de l’àmbit més castellà la publicació del llibre d’Iñigo Errejón, “Con todo” on es proposa un primer balanç explicatiu del cicle 15-M/Podemos.

Més recentment hem vist com l’esquerra abertzale capitanejada per EH Bildu confirmava un gir estratègic que ja feia temps que era present, amb la voluntat del partit de voler ser protagonista també a escala estatal i afavorir els canvis progressistes del govern de coalició, com la derogació de la reforma laboral del PP. És així que les paraules d’Arnaldo Otegi sobre les víctimes d’ETA (“Sentimos su dolor. Nunca debió haberse producido”) venien al poc temps, acompanyades per una entrevista amb Pablo Iglesias on el dirigent basc afirmava que “nuestra actual propuesta apuesta por una Confederación Vasco Navarra conferederada con el Estado Español”¹ a més el coordinador general de Bildu, també explicava que havia de ser possible “la unidad de acción en torno a un programa de transformaciones democráticas en el Estado entre las fuerzas independentistas plurinacionales y la izquierda del Estado”².

Així doncs, podem veure que sigui com sigui, els sobiranismes s’estan repensant i en aquest re-pensament, estan prenent nota dels errors o límits que van tenir en els anteriors cicles d’impugnació. És molt significatiu que en la majoria dels casos ens trobem amb redefinicions dels nacionalismes, apostes (con)federals i propostes d’unitats d’acció entorn de programes comuns amb forces polítiques d’una ampla diversitat.

Indubtablement, el cicle per venir serà un cicle on aquestes forces tindran un paper de primer ordre o inclús seran les principals protagonistes. Les eleccions basques i gallegues de l’estiu passat ho confirmen. La plurinacionalitat, la critica al centralisme madrileny, o la crítica republicana a la monarquia borbònica seran demandes de plena centralitat en el pròxim cicle.

El mateix Jorge Lago ho va saber llegir així, en un article arran de la victòria del BNG i l’ascens de Bildu en les eleccions de juny de 2020:

Las fuerzas políticas nacionales o soberanistas, que hoy recogen la frustración con el proyecto de Unidas Podemos (como Podemos atrajo con anterioridad a parte significativa de sus votantes), tienen hoy el reto, o la oportunidad, de articular un espacio político estatal inclusivo, indudablemente confederal o plurinacional. Un ciclo se cierra, pero no lo hace la posibilidad de ampliar la democracia y la justicia social en nuestro país.³

Així doncs, com dèiem al principi, per respondre a totes aquestes qüestions recórrer a un pensador com aquest il·lustre mallorquí és un exercici necessari. No sols per rememorar la seva figura sinó perquè realment hi ha propostes teòriques i pràctiques, que ens poden servir per acabar de donar forma, per articular el cicle d’impugnació que ha de vindre.

Com sol dir Roc Solà, un amic i el català que millor ha entès a aquest mallorquí, Gabriel Alomar és un clàssic i com deia Theodor Adorno, els clàssics no són autors sobre els quals ens haguem de preguntar si estan vius. Més aviat, ens pregunten ells a nosaltres si ho estem o no⁴. 

Per tant, la proposta alomariana, que avui en dia encara ens interroga, podria ser resumida de la següent forma: nacionalisme no essencialista, voluntat de bloc o de front i no de partit, superació del règim monàrquic darrere d’una república de nacions lliurement confederades i politització de les masses treballadores en els principis nacionalistes.

Nacionalisme, catalanisme i federalisme en Gabriel Alomar.

El pensament de Gabriel Alomar entorn del nacionalisme o el federalisme, està profundament influenciat pel de Pi i Margall. No és d’estranyar que en moltes reflexions en torn el fet nacional, Alomar se situï molt a prop del seu “mestre” del que es declara “deixeble” i identifica com “venerable patriarca del federalisme”⁵ tot i que el mallorquí desenvolupa un pensament més pròpiament nacionalista i autocentrat, discutint en la carta abans citada, els termes de regió i nació de Pi i Margall.

Però precisament per què les herències pimargallianes hi són allà presents, Alomar pensa en tot moment en una (con)federació de nacions:

Renovació de la política nacional, per adaptar Espanya a la potència de sobirania pròpia o sia, d’autonomia; la deslliurança de les nacionalitats genuïnes, per a cisellar-ne els elements de la futura federació ja no espanyola, sinó universal; salutació del catalanisme com auba d’aqueixa capacitació o presa de consciència qui extregui de la regió morta la papallona o psiche de nacionalitat; i en fí, l’encaminament dels partits d’avançada a l’alliberació de les classes irredemptes, de les darreres castes, per construir la federació dels agrupaments humans com a complement de la federació que ajunti els agrupaments territorials com a estels d’una sola i magna constel·lació.⁶

Aquí ressonen els plantejaments federals, tot i que com mencionàvem abans, per Alomar es tracta primer de la “deslliurança de les nacionalitats genuïnes” i en especial de la formació d’una Catalunya lliure. Per això, com diria en un altre lloc, la federació no pot ser “dictada des del centre, és a dir, des del que encara no existeix, ja que el centre ha d’ésser elegit, després de feta la unió, pel conveni dels units” ⁷.

A més, la proposta del mallorquí s’apartava de les visions més essencialistes de la nació, apropant-se progressivament a plantejaments de clar tall cívic. Per Alomar la sobirania “no es fonamenta en l’atzar de les fronteres o de la configuració geogràfica, ni en el dret tradicional de les disposicions, testaments i herències reials” sinó en “la defensa mutual de pobles amb identitat d’aspiracions actuals”⁸. Per això el problema de l’encaix de Catalunya (i les altres nacionalitats) dins l’Estat Espanyol, és un problema definit per la manca de capacitat de decisió pròpia sobre els assumptes estatals i en cap cas sobre la incompatibilitat de convivència mútua entre un poble i altre. Alomar en aquest punt va ser molt explícit:

No se tracta de que Catalunya deixi de formar par de l’Estat Espanyol, ja que tota unió entre vàries nacionalitats (i molt més quan són nacionalitats germanes, unides de llarg temps per vincles de veïnatge i d’història comuna) és un bé per a totes. No és Espanya el que constitueix una imposició per a Catalunya. És l’exclusivisme nacional castellà, que ha vingut dictant des dels temps de la unió espanyola la política de l’Estat, convertint en submissió i adaptació forçosa d’una nacionalitat a una altra el que havia de ser juxtaposició i convivència de diverses nacions per a la defensa mutual de totes elles.

I és així que el nacionalisme d’Alomar parteix d’una definició sobiranista del seu nacionalisme, no ètnica i no centrada ni en la tradició, ni en les antigues fronteres d’algun regne medieval ni en una suposa essència històrica que hagi perdurat. És per tant un nacionalisme que s’identifica plenament amb els valors republicans de la Revolució Francesa. Un nacionalisme, doncs, inevitablement republicà. La conseqüència lògica d’això va ser la definició d’un catalanisme d’esquerres, superador del catalanisme de les elits burgeses, un “nou catalanisme que aspiri més aviat a influir sobre Catalunya que ha deixar-se influenciar per ella”⁹. I és així que Alomar vincularà la seva proposta a atreure a les masses treballadores que vivien en Catalunya.

És aquesta primerenca definició “nacional-popular”, que vincula la qüestió nacional a la qüestió social la que farà que Alomar es decanti aviat per les noves doctrines socialistes i promulgui que alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme¹⁰. Per això mateix, el projecte d’Alomar no podia renunciar a la transformació d’Espanya, conscient com era de que un projecte socialista enmig del desert restauracionista i el caciquisme imperant a tota Espanya, estava condemnat més tard o d’hora a decaure. Així ho deia ell mateix:

I ara, mireu-la, a la pobra Espanya, mireu-la a la pobra Catalunya. Vós me parleu d’una depressió del sentiment catalanista aquí, i dieu, amb tota raó, que ens cal enfortir-lo. Però jo us mostro la depressió general del sentiment d’esquerra a tota Espanya, i us dic, amb tanta raó i amb tanta força, que ens cal enfortir-lo també. Que no ho veieu, qụe tornarà en Maura, i tot estarà per recomençar? Que no ho veieu, que la depressió nacional de Catalunya es correspon amb una depressió nacional castellana, i que és tot el sentiment de sobirania individual i col·lectiva el que perilla de mort.¹¹

Gabriel Alomar no pot ser més explícit: construcció nacional-popular del catalanisme però no sols com a motor dels canvis en Catalunya sinó com a motor de la transformació d’Espanya. Però també a l’inrevés, apertura del catalanisme cap als corrents més avançats d’Espanya, cercant la unió de les forces progressistes: La nostra Catalunya ha d’obrir-se a la fecundació que li aporten els vents de fora, anqe sien castellans¹².

Crec que aquesta proposta alomariana pot servir als actuals sobiranismes dels pobles de l’Estat que han començat a definir les seves noves estratègies. Un dels millors caps del valencianisme polític, com és Amadeu Mezquida, feia una reflexió en aquesta línia. Revisant l’estancament del procés independentista català, l’assessor de Compromís i Secretari del Grup Municipal del mateix a l’Ajuntament de València, deia que “Catalunya és la prova empírica que quan un moviment popular sobiranista busca el xoc frontal amb l’Estat: este perd i l’Estat es replega en ell mateix per fer-se – formalment – més fort”, per tant els sobiranismes havien de fugir de la falsa dicotomia d’independitzar-se o canviar Espanya perquè “canviar Espanya és condició sine qua non per a assolir l’autodeterminació”¹³.

Això també es correspon amb el context polític nacional, on el govern de coalició progressista és sostingut per forces nacionalistes i regionalistes i són aquestes mateixes les que han garantit en les darreres eleccions, una involució democràtica frenant l’ascens de Vox. Vist així, la proposta d’Alomar no és que sigui plenament vigent és que descriu com han succeït els processos de canvi social populars. A Espanya aquests canvis sempre han tingut formes de descentralització democràtica i de construcció de sobirania des de baix i un fort protagonisme de les forces polítiques de la perifèria, essent el Pacte de Sant Sebastià que va donar lloc a la II República l’últim exemple d’aquesta pràctica conflictiva que permetia conjuminar els esforços de les forces polítiques progressistes nacionalistes i aquelles espanyoles, per transformar l’Estat.

La forma-partit en Gabriel Alomar: mixtura i impuresa del subjecte de canvi

Finalment, volíem tractar aquí la forma organitzativa que podia encarnar aquest programa on es diluïen el republicanisme, el laïcisme, la justícia social i la modernitat en un únic projecte catalanista i confederal i que en podem aprendre en l’actualitat. L’obra d’Alomar es dispersa en aquesta temàtica (en comparació a com es tracta la qüestió nacional) tot i això, pensem que el que millor il·lustra una resposta alomariana en aquest sentit és la mateixa trajectòria de l’autor mallorquí. Per la brevetat necessària de l’article no podran ser més que una sèrie d’apunts no tan connectats al context social i històric com ens agradaria però que ens serviran per descriure la voluntat política que guiava Alomar i la tendència de les organitzacions catalanistes d’esquerres a transcendir-se així mateixes per abastar i configurar un subjecte polític dels desposseïts el més ample possible.

Així doncs, Gabriel Alomar formà part de tota una sèrie de moviments polítics de tall catalanista i progressista. A cada fórmula, li seguia una més ampla i que aglutinava més sensibilitats. La primera, el Centre Nacionalista Republicà, fou un partit que aglutinà als elements esquerranosos escindits de la primera Solidaritat Catalana. Posteriorment el Centre Nacionalista Republicà assolí quatre diputats en els comicis a Corts del 1907, entre els quals es destacaren Jaume Carner i Ildefons Sunyol. Quan la Solidaritat es va desfer a causa de l’accentuació de les diferències entre la dreta i l’esquerra, el CNR impulsà una aliança electoral estable amb dos partits republicans que també havien integrat la Solidaritat, el Partit Republicà Democràtic Federal i la Unió Republicana, ambdós d’àmbit estatal. La nova coalició, anomenada Esquerra Catalana, aconseguí bons resultats en tots els comicis que se celebraren el 1909 i el 1910. Finalment, la coalició es transformà en un sol partit denominat Unió Federal Nacionalista Republicana -UFNR¹⁴.

Bona part de la teoria que desenvolupa Alomar intenta respondre a la qüestió de com atreure a les bases obreres de les quals gaudia el lerrouxisme, crec que per això l’esquerra catalana i el mateix Alomar cercaven amb aquestes fórmules ampliar la seva base social i atreure aquests sectors. No és d’estranyar vist aquesta trajectòria i un context on les iniciatives i els moviments polítics populars predominaven que Alomar pensi en l’esquerra catalana “com a bloc i no com a partit”¹⁵. Ell mateix previndria contra “la tendència a catalanitzar tot radicalisme” malgrat que s’accentués cada dia més “la decadència de l’esquerra anticatalanista”¹⁶. De tal forma que el mallorquí podria estar pensant en aquesta voluntat d’ampliar, de transcendir-se:

Però tal volta la fórmula futura de la nostra Esquerra sia una ‘conjunció’ (com és a Madrid, i per tant a tota l’Espanya no catalana) més que una ‘homogeneïtat’ on se sacrifiquin les afirmacions radicals amb el mirament dels respectes mutus. El nom mateix de la nostra agrupació, ‘Esquerra catalana’, o si es vol ‘Unió’, té afortunadament un nom genèric qui permet la independència respectiva de cada una de les escoles agermanades per a l’obra comunal de catalanitat i de república. No hem d’imaginar com una ‘església’, com una ortodòxia forçada, amb un ‘símbol’ únic, amb un credo uniformista, ‘centralitzat’, la nostra esquerra; sinó com una coalició de forces plenament conscients de la pròpia naturalesa de llibertat¹⁷.

Per tant no es tracta d’unificar-ho tot en un partit homogeni sinó com una “conjunció” és a dir, d’unió en la diversitat, de “coalició” que respecta cada una dels corrents existents. En aquest sentit, pareix que Alomar estigui aplicant el seu confederalisme a l’organització del partit, apostant per una estructura que defensi la pluralitat i que al mateix temps permeti al catalanisme obrir-se per atraure a nous sectors.

Alomar apareix també quan es funda el Bloc Republicà Autonomista el 1915 juntament amb personalitats com Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Àngel Samblancat i Salanova, David Ferrer i altres republicans d’esquerra. Amb la Joventut Republicana de Lleida d’Humbert Torres i Lluís Companys, i altres membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana es transformà en Partit Republicà Català el 1917. Al mateix temps Alomar impulsà l’adhesió del PRC a la Internacional Comunista de Lenin.

Un dels camarades d’Alomar, i també un dels caps més portentosos del naixent catalanisme socialista, Francesc Layret pareix que per aquells anys tenia al cap una mena de Partit Laboralista Català del que el PRC fos el pal de paller però que inclogués als sectors de la CNT i on com ens explica Vidal Aragonés també s’havien de sumar “els socialistes, comunistes, republicans i sindicalistes de la UGT”¹⁸. Aquí apareix amb claredat la fórmula frontpopulista que aniran adoptant diferents forces d’esquerres de l’Estat al llarg dels anys següents. Tot i que Layret no ho arribarà a veure, per culpa dels seus botxins, ell mateix estava treballant en un projecte de Front Popular. Alomar per la seva banda fundà un altre partit, la Unió Socialista de Catalunya que recoïa en bona part l’esperit de Layret d’aconseguir un partit proletari català.

El PRC, després d’aproximar-se al grup de L’Opinió el 1930, va participar en la firma del Manifest d’Intel·ligència Republicana i, posteriorment, el març de 1931, en la Conferència d’Esquerres que donà lloc a la fusió de diversos partits i la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El 1931, Alomar tornava al Congrés com a diputat per la USC a les Corts republicanes, en les quals expressà la seva oposició a l’article 13 de la futura Constitució –copiat i aferrat al 145 de l’actual: “En cap cas s’admet la federació de regions autònomes” – pensat per evitar la confederació dels territoris de parla catalana.

Com podem veure l’esperit alomarià entorn del partit polític ens encaixa molt amb l’actualitat, quan una vicepresidenta gallega-i comunista- que encarna millor que ningú un nou laboralisme verd i feminista, fa una crida per construir un Front Ample que vagi més enllà dels partits. Però no són sols els antics caps d’Unides Podem que cerquen ampliar-se, els sobiranismes perifèrics estan començant a plantejar-se aliances estables i fins i tot la construcció de plataformes per presentar-se a les eleccions generals. Per exemple, la gent de MÉS per Mallorca va llençar una iniciativa interessant al respecte per constituir un partit d’àmbit estatal “amb vocació confederal i europeista” per “agrupar les forces d’esquerres i sobiranistes estatals”¹⁹.

Així plantejat, la proposta alomariana podria servir perquè l’actual divisió pugui ser superada darrere d’alguna mena de partit-marc. Tal com ha proposat de manera diferent Josep Ramoneda, amb la seva proposta d’una “federació d’esquerres ibèriques”, que faci
un procés, en un cert sentit, contrari al que ha fet Podemos. No ha de ser una organització d’àmbit estatal la que busqui aliances amb les organitzacions d’implantació territorial, sinó a l’inrevés, que de la suma d’aquestes sorgeixi un mecanisme compartit per a ser present en el Parlament i a les institucions espanyoles.²⁰

Que aquest any Alomar ens ajudi a pensar la tasca que tenim al davant.

Comparteix l'article