Les situacions de crisi, amb tot el seu dramatisme, solen precipitar processos de reflexió que fa anys que colguen, sense abans haver-se concretat massa en la vida social. I no sols es precipiten debats, sinó que els comportaments individuals i les formes d’acció política també es veuen empeses cap a noves pràctiques. Descartem, però, l’optimisme confiat de pensar que els canvis seran sempre positius, en el sentit d’orientar-se cap a nivells majors de llibertat i solidaritat, perquè és en temps de crisi quan també amb més virulència es manifesten els antagonismes socials i polítics. La resolució de tota crisi depèn de les polítiques que s’adoptin enfront d’ella: no hi ha una sortida única. En definitiva, allò que determina la via de sortida és la capacitat de mobilització de cada projecte alternatiu: si s’imposen els interessos de la majoria o si s’imposa la minoria que ocupa el poder.
Pel que fa al complex agroalimentari, la tendència general del sistema és a la destrucció de les explotacions agràries tradicionals i a la reducció al no-res de les relacions directes entre productors, elaboradors, comercialitzadors i consumidors d’un lloc concret, en benefici del sistema globalitzat controlat per les grans corporacions. La raó d’aquest inevitable (dins el marc vigent) procés d’aniquilació és que aquelles produccions alimentàries que no són capaces de comercialitzar-se al preu més baix al que és possible produir-les en algun altre lloc del món, no són competitives. Aquesta «llei de ferro» del mercat desregulat exclou la totalitat d’explotacions agràries dels països avançats i posa fora de combat els pagesos d’arreu del món, convertint l’alimentació, i tot el que gira al seu entorn (per exemple la terra), en una mercaderia deslocalitzada com totes les altres. Davant aquesta realitat, els països desenvolupats mantenen els seus sectors primaris «en respiració assistida» a través de polítiques subvencionadores, com és ara la PAC, que volen evitar el desastre que provocaria l’extinció sobtada del món rural, mentre que a través de l’aplicació sumària de l’ortodòxia liberal de la UE, l’OMC i l’FMI es completa l’esquema desregulat, com una capoladora de persones i societats, sense considerar les conseqüències devastadores del model.
Aquesta és la tendència principal amb la qual ens topam. En tots els camps de la vida social, no sols en el de l’alimentació. I és en aquest escenari on podem valorar els símptomes de resistència que la crisi del coronavirus ha activat o ha fet més visibles. Per simplificar reduirem l’anàlisi a tres àmbits: el dels components de la cadena agroalimentària, el dels ciutadans i el dels poders públics.
Els components de la cadena agroalimentària (pagesos, indústria transformadora i comercialitzadors) han hagut de reaccionar davant el tancament d’hotels i restaurants. La forma més visible d’això ha estat la posada en marxa de noves formes de venda domiciliària o el reforç de les existents, a cavall de les xarxes socials i la telemàtica. Seria possible que a partir d’aquí es consolidassin associacions i grups de cooperació capaços de treballar en comú per a subministrar aliments frescs i saludables a la població balear, amb el suport d’una part de la indústria i el comerç (la que està més girada cap a les produccions locals).
Els ciutadans, en general, han reaccionat d’una manera favorable cap a l’alimentació de proximitat. Hi ha ajudat la situació del confinament, l’evidència del caràcter essencial de l’alimentació i la visualització d’un sector agroalimentari que, encara que sovint se’l dóna per difunt, resisteix i posseeix una capacitat productiva considerable. No és poc important el suport de col·lectius ciutadans, partits polítics, mitjans de comunicació i comunicadors socials, que reforcen l’onada a favor de l’alimentació «de quilòmetre 0». La tendència és forta i serà creixent en el temps a venir, ja que la barbàrie generada pel model globalitzat de cada cop és més visible. Però no ignorem que al costat dels valors de les produccions locals (gestió del territori, lluita contra el canvi climàtic, diversificació de l’economia, alimentació més saludable, redistribució de la riquesa…) hi ha tendències negatives que es reforçaran, a remolc de la crisi econòmica que pot venir, i que afavoriran l’alimentació industrial deslocalitzada.
La posició de les institucions, per últim, l’hem de veure necessàriament en el marc internacional, on els populismes de dreta fa estona que administren a favor seu, amb bons rendiments electorals, els problemes que genera el capitalisme desregulat. De fet, a partir de l’elecció del president Trump s’ha desactivat el tractat de comerç entre la UE i els EUA (el TTIP) i el neo-proteccionisme, l’ús demagògic de la immigració, l’atiament de la guerra comercial (sobretot amb la Xina) i tot l’arsenal ultraconservador juguen fort a llocs com Brasil, EUA o Rússia, a favor de sortides nacional-populistes.
La UE, enmig d’això, és el regne de l’ortodòxia liberal anti-intervencionista. El bloc polític que dirigeix Europa es basa en un pacte tàcit entre el conservadorisme i la socialdemocràcia entorn de la primacia del comerç desregulat i la reducció de les polítiques estatals a simples mesures de correcció del desgavell que el mercat descontrolat crea constantment. Aquesta vegada, però, en l’àmbit estatal, l’allunyament de la dreta del govern i el record del desastre del 2008 poden jugar a favor de sortides més equilibrades, malgrat l’enrenou constant de l’extrema dreta i la vacil·lació del PSOE.
En el camp agroalimentari això implica promoure polítiques que impulsin les produccions del territori (com a garantia d’evitar-ne la destrucció) i les dimensionin fins a aconseguir altes quotes d’auto-proveïment (sobirania alimentària), assegurant els preus als productors fins a cobrir els costos de producció. No cal dir que això sols és possible si es produeix una creixent pressió social que reorienti les polítiques antisocials i en suggereixi d’altres que posin per damunt del mercat el valor del bé comú.
La defensa d’una millor sanitat pública o d’una renda social universal aniran de la mà de la lluita per un sistema agroalimentari re-localitzat, sostenible i just. El que està per veure, doncs, és si la consciència social i la mobilització cívica aconseguiran alterar el programa neoliberal i posar a l’agenda política qüestions com la pagesia, l’alimentació, el medi ambient i el clima, la diversificació de l’economia o la reducció de les desigualtats socials.
