Pepita Costa Tur
Presidenta del Consell Escolar de les Illes Balears
Presidenta de FAPA Eivissa el 2013
Aquest mes de setembre farà deu anys dels esdeveniments que varen desembocar en la Marea Verda, la sonada manifestació de la comunitat educativa balear en contra de la implantació del malauradament famós Tractament Integrat de Llengües (TIL) i del seguit de retallades del que va anar precedit durant la legislatura del Govern d’en José Ramón Bauzà.
És un bon moment per recordar el que va passar, recordar els motius pels quals el rebuig va ser tan majoritari, perquè la comunitat educativa va arribar a omplir els carrers, perquè les famílies, tradicionalment tan submises i indiferents als canvis en polítiques educatives, varen protagonitzar un suport tan majoritari a la vaga i varen acompanyar als docents en totes les seves manifestacions, arribant al punt de no dur les seves filles i fills a l’escola.
Recordar com la Conselleria i el Govern vigent en aquell moment va fer el desentès, ignorant les sol·licituds de diàleg per part d’una comunitat educativa que no entenia la imposició sense justificació d’un decret en l’elaboració del qual no s’havia comptat amb el parer dels experts i professionals de l’Educació i que no comptava amb el seu vistiplau.
En aquell moment, al si de la federació d’associacions de famílies d’alumnes, FAPA EIVISSA, el debat va ser intens, però de bon començament hi va haver unanimitat a l’hora de rebutjar les retallades; vull recordar que, aleshores, a Eivissa la situació era insostenible, molts de centres estaven obsolets, col·lapsats i els recursos, econòmics i humans eren els mínims, necessitàvem més centres i una inversió important en reformes i millores a un inventari de centres antics i amb molts problemes d’infraestructures, i en comptes d’oferir solucions a aquesta situació, el Govern va imposar retallades a tots els nivells.
Així les coses, ens trobàvem en una situació molt desfavorable, amb alguns centres que no tenien prou recursos econòmics per pagar la llum i altres subministraments, sense el personal necessari mínim per donar una educació de qualitat a un sistema educatiu on l’alumnat no deixava d’incrementar-se amb el repte afegit de la contínua arribada d’alumnat estranger, que en molts de casos desconeixia les dues llengües oficials i que, conseqüentment, necessitava reforços especials per poder adaptar-se.
També hi va haver unanimitat a l’hora de qüestionar la implementació del TIL, un model lingüístic que no va anar precedit de cap mena de diàleg i no comptava amb el consens dels que finalment l’haurien de posar en pràctica, els docents. Malgrat que les famílies consideràvem que s’havia de millorar l’aprenentatge d’una tercera llengua, específicament l’anglès, també érem conscients que posar en marxa un model lingüístic com el que proposava el TIL requeria d’un llarg període de transició i implementació i una inversió extraordinària en nous recursos personals i formació pels docents en actiu, objectius totalment contradictoris a les retallades efectuades pel Govern, les quals no hi havia previsió que haguessin de revertir-se en un futur pròxim, raons per les quals una gran majoria vàrem considerar el decret com una excusa per atacar la tasca de normalització de la nostra llengua pròpia, el català, ja de per si minoritzat.
Tot l’exposat va despertar la indignació de les famílies que no varen tenir dubtes a l’hora de donar suport a la vaga que va paralitzar el curs durant aquell setembre, FAPA EIVISSA va comptar amb el vot favorable de la gran majoria de les AMPAS federades, i malgrat que per a moltes famílies no va ser fàcil, la vaga va ser tot un èxit, els nostres fills i filles quedaren a casa i hi va haver molts d’exemples de solidaritat amb les famílies que per problemes de conciliació no podien deixar-los sols a casa, creant-se una veritable xarxa de col·laboració.
Dies intensos, durant els quals vàrem crear una xarxa de comunicació entre els diferents sectors educatius per decidir accions conjuntes i paral·lelament, cadascuna de les entitats, com ara nosaltres, desplegarem moltes d’activitats. Convocàrem reunions a tots els municipis per informar a les famílies del desenvolupament de les negociacions (millor hauríem de dir de la manca d’aquestes), a les portes dels centres educatius s’organitzaven manifestacions amb olles i xiulets, omplírem l’illa d’enormes llaços verds a les portes dels Ajuntaments, als principals monuments i altres indrets rellevants.
Tot per enviar un missatge clar i inequívoc a la Conselleria i al Govern, les famílies no estàvem d’acord amb la política educativa que l’executiu volia imposar i exigíem diàleg i els recursos econòmics i personals necessàries per aconseguir una escola pública de qualitat.
Aquest seguit d’accions va culminar amb la gran manifestació de dia 29 de setembre en contra del TIL i de les retallades. Va ser promoguda pel STEI, la Coordinadora de Professorat Preocupat, la Federació d’Associacions de Pares i Alumnes d’Eivissa, els sindicats C.G.T. i CC.OO. així com l’Institut d’Estudis Eivissencs; els carrers d’Eivissa s’ompliren de verd en una demostració de força social denominada la Marea Verda que amb la participació de prop de 10.000 persones va ser una de les congregacions popular més multitudinàries celebrades a l’illa. Les famílies acompanyades dels seus fills i filles n’érem els integrants més nombrosos.
Tots sabem com va acabar tot allò, ho resumirem dient que va ser una victòria guanyada a poc a poc amb esforç i perseverança, molta perseverança.
Vist amb la perspectiva que ens dóna el temps, tot en conjunt ens va permetre crear aliances per forjar una comunitat educativa forta que des d’aleshores reclama el seu dret a participar activament mitjançant els diferents òrgans de participació dels diferents sectors, on poder debatre, discutir i consensuar la normativa que ha de regular el funcionament del nostre sistema educatiu. Una comunitat educativa que no es conforma a votar una vegada cada quatre anys, sinó que vol participar en la presa de decisions per garantir l’estabilitat del sistema i el desenvolupament d’una educació democràtica, participativa, inclusiva, igualitària i solidària.
Aquella vaga i les multitudinàries manifestacions a diferents llocs de les nostres illes varen ser un avís a navegants per a tots els governants que d’ara endavant tinguessin la pretensió d’imposar mesures o polítiques educatives sense comptar amb la comunitat educativa.
Varen ser l’inici d’un camí, que sabíem que no seria ni curt ni fàcil, cap a un veritable canvi de paradigma al nostre sistema educatiu. Els darrers deu anys les famílies hem demostrat el nostre ferm compromís amb els objectius que ens marcarem, dedicant temps i esforços a participar voluntàriament i de forma activa en el desenvolupament de les polítiques educatives i d’altres que ens afecten a les famílies i al benestar de les nostres filles i fills.
No hi ha fórmules màgiques, sabem que només amb la participació efectiva de tots els sectors de la comunitat educativa i la saviesa dels experts, mitjançant el diàleg i el consens, aconseguirem avançar i millorar el nostre sistema educatiu sense conflictes innecessaris.
