4.4 GABRIEL ALOMAR IDEÒLEG I POLÍTIC: CATALANISME, REPUBLICANISME, SOCIALISME

El Socialisme és una matèria social la forma política de la qual és la República”

Gabriel Alomar

Fa vuitanta anys, moria Gabriel Alomar al seu exili del Caire. Després d’una vida d’implicació cívica en tota classe de plataformes polítiques, de fundar partits, revistes, setmanaris, d’haver sigut un personatge àmpliament admirat, llegit i escoltat i després d’haver tingut un paper rellevant en el procés constituent de la Segona República, l’informe que van elaborar a la Comissió Depuradora de l’Ensenyança franquista, va dir d’ell que el seu crim havia estat: “Ser separatista. Ser uno de los propagandistes de extrema izquierda más conocidos de España”.1

A aquest rojo separatista devem no poques contribucions intel·lectuals, culturals i polítiques. Va ser el primer en la història de Catalunya en sintetitzar l’emancipació nacional amb l’emancipació social i va tenir un paper central en les primeres formulacions d’un catalanisme popular i d’esquerres2. També formularia de manera primerenca el concepte de futurisme que després redefiniria Marinetti (encara que amb poc a veure en el seu sentit originari). Tampoc podem oblidar la seva contribució cabdal a la recuperació de les idees i el llegat de Pi Margall3 per a una nova generació de republicans catalanistes del segle XX. Per a fer-nos a la idea de la magnitud de la seva figura, a les eleccions constituents de la Segona República el juny de 1931, Alomar obtindria 103.631 vots a la circumscripció de Barcelona i seria el segon candidat més votat després de Francesc Macià4. Així i tot, lluny de pretendre enumerar aquí totes les contribucions alomarianes com si fos una llista de la compra , en aquest article es pretendrà exposar l’estructura del pensament polític d’aquest escriptor mallorquí i la seva rellevància per a la nostra contemporaneïtat.

Negacions: Fictio iuris a la Restauració

El mallorquí considera que els drets socials, civils i polítics sense la seva base material i institucional eren una fictio iuris, una situació on ens trobem un reconeixement formal de drets que en la realitat factual no es compleixen. Ell veu aquesta situació en molts elements del règim de la Restauració. Era difícil parlar d’un règim plenament democràtic quan, encara que formalment es reconeixia el sufragi universal, de facto era un fenomen com el caciquisme el que determinava els resultats electorals. Era molt difícil parlar de reconeixements de drets i llibertats quan, encara que es reconegués el dret de manifestació i de reunió i de lliure expressió, aquests eren posats sota jurisdicció del poder militar amb la Llei de Jurisdiccions de 1906. Aquesta llei suposava un punt d’inflexió central en la crisi del règim de la Restauració i en la decantació del poder civil cap al poder militar.

És per això que Alomar creu fermament que el socialisme només pot anar de la mà del republicanisme —més a prop dels plantejaments de Jean Jaurés que de Jules Guesde— i dirà: Entre la revolució francesa i la revolució social hi ha aquest paral·lelisme: la Revolució francesa proclamà, «políticament», la coparticipació de tots els «ciutadans» en la «sobirania». – D’aquí el sufragi universal, font del poder legislatiu, i el jurat, base del poder judicial. – La nova revolució proclama, «socialment», la coparticipació de tots els «homes» en la propietat”5. Per a l’intel·lectual de Palma, els principis republicans fonamentals —co-legislació, l’Estat de dret, les llibertats individuals i polítiques, divisió de poders, la deliberació parlamentària— eren sistemàticament vulnerats sota el règim capitalista de la Restauració borbònica. Per a ell, tots els principis republicans d’organització social no només eren compatibles amb el socialisme, sinó que aquesta era la millor possibilitat del seu acompliment efectiu. Amb la seva capacitat per generar aforismes, Alomar ho deixaria clar: “el socialisme equival políticament an els partits republicans”6 perquè “República i Socialisme deuen el seu origen a un idèntic pols: l’alliberació del dret privat en dret polític, popular”7. També ho exposava clarament un altre catalanista d’esquerres, el tortosí Marcel·lí Domingo, al seu llibre de 1927, On va Catalunya? —prologat pel mateix Alomar— que “la República separada del socialisme perd el dret a la vida, com el Socialisme distanciat de la República perd el mitjà de convertir les seves doctrines en lleis humanes imposades en nom de la justícia a tots”8.

Així, la denúncia d’aquest element de fictio iuris seria una de les seves crítiques constants al règim de la Restauració perquè, a més, estratègicament sabia que aquest era un punt per erosionar-lo. “Estem en ple camouflage de la legalitat, en ple tartufisme de la justícia. Mai la veritat oficial va estar en major oposició amb la veritat real”9. A Alomar, li preocupava que hi havia una gran part de la població que quedava exclosa del sistema polític, el caciquisme, el turisme i el poder militar blindaven un sistema fent-lo molt impermeable a les tendències de canvi i a les demandes socials. “El règim actual és una màscara de constitucionalisme sobre la vella cara histriònica de la tirania”10.

Conjuntura: Estat i crisi de nació

Aquest diagnòstic el porta a escriure, el 1923, el que és un llibre que pretén sintetitzar tota la seva manera de pensar la política i repassar totes les problemàtiques que acuitaven la situació política al ruedo ibérico. Allà, tracta des de la qüestió del lligam entre republicanisme i socialisme fins a la seva lectura en la qüestió nacional o què fer amb els poders que no estaven sotmesos al control polític, públic, com l’exèrcit o l’Església. Respecte de la conjuntura política i el tipus de crisi que havien de fer front les forces republicanes i socialistes, considera que

A cada inquietud nacional, a cada intent de canvi profund, la gent sol dir: “això no és una crisi de Govern, sinó una crisi de règim”. Però no, tampoc és això. És una “crisi de nació”, una profunda i perillosíssima crisi de nació […havien fracassat] tots els intents de reforma, des del Cadis de 1812 al de 1868 i des del Madrid de 1873 a la Barcelona dels nostres dies11.

Aquesta situació havia portat a un “contrast ominós entre l’exaltada cridòria dels pseudo-patriotes i l’espectacle de les presons que tanquen a tants homes el delicte dels quals ha consistit precisament en la generositat d’una visió llibertadora12. Com és sabut, al mateix 1923, es produiria el cop d’Estat, per ordre i vistiplau del monarca, i l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Aquest aprofundiria en les mesures repressives. La CNT —que tenia prop d’un milió d’afiliats el 1919— passaria a la clandestinitat, es prohibiria el català, la senyera i la sardana en actes públics i es declararia l’Estat de guerra. D’alguna manera, però, l’intel·lectual mallorquí veia fortes continuïtats històriques entre el lliscament cap a la dictadura i les polítiques del règim de la Restauració. Per una banda, per detectar l’element de prolongament en la repressió de les forces obreres i republicanes que posaven en qüestió les bases del Règim, només cal pensar en el cas del judici sense garanties del pedagog llibertari Ferrer i Guàrdia (1909) o l’execució per part dels pistolers de la patronal de figures com les de l’advocat laboralista Francesc Layret (1920) o el líder obrer Salvador Seguí (1923). Per l’altra, el paper de la monarquia també representa una continuïtat amb la dictadura. Afirma el pensador mallorquí: “La monarquia és[…]símbol de tradició i d’uniformitat, nucli de forta i absoluta concentració, vèrtebra suprema, com digué en Maura”13. A més, aquesta havia estat, ja a l’última dècada del turnisme canovista, “cada dia més solidaritzada amb els interessos de les dretes socials”14 Per això, la crítica alomariana a la vèrtebra suprema era, en el fons, una impugnació del tot un tipus d’Estat liberal que s’havia construït des del segle XIX. I en aquesta crítica s’entrelligaven tres elements fonamentals: l’Estat, la monarquia i el fet nacional.

Alomar torna a la concepció de la nació de la revolució francesa, on aquesta equival a la sobirania nacional, per a plantejar una idea cívica de nació. “El mot nació en son actual sentit15, és tan jove com la fórmula política sobirania nacional, i fonc, en sos orígens, un lema de partit i una bandera de sublevacions contra el despotisme clàssic”16. Així, cal emmarcar el seu pensament entre aquells autors pels quals, a l’inici del segle XX, el fet nació, lligat al sentiment de pàtria, encara guarda el sentit dels jacobins, les connotacions del qual són llibertat, sobirania popular i progrés social. Aquesta reivindicació no era qualsevol cosa.

Estaven en disputa una varietat de concepcions del fet nació que feien urgent que les esquerres oferissin una reflexió al respecte. Per una banda, hi havia visions del fet nació com la providencialista i essencialista de la dreta de matriu canovista, que considerava que “las naciones son obra de Dios…”17, i la a la visió primordialista i culturalista de Catalunya de La Lliga de Prat, a saber, que “Catalunya és una llarga cadena de generacions unides per la llengua i la tradició catalanes que vénen succeint-se en el terrer que avui ocupem”18. Per l’altra, estava també li preocupava que pogués condicionar a polítics republicans una certa concepció organicista i castellanista de la nació provinent del krausisme i, pel que fa al camp socialista i el PSOE—amb excepcions notables com la d’Indalecio Prieto—, persistia una matriu que venia del guesdisme del socialisme francès de la Segona Internacional, que és una versió mecanicista del marxisme que, a més, integra el jacobinisme amb llegat centralista napoleònic”19.

En aquest camp de disputa política-ideològica, Alomar denuncia la perversió que el nacionalisme ha fet de la concepció originària de la nació. Afirma que

Pel demès, el nacionalisme és la persistència del vell fons neoclàssic, qui féu continuar l’absolutisme a través de la Revolució, substituint l’adoració tributada a l’autoritat personal del rei per l’adoració idolàtrica de les fórmules o personificacions de la famosa sobirania nacional; i així la pàtria, la bandera, la nació, esdevingueren déus en mans dels mateixos qui s’envanien d’haver destruït els darrers ídols i els darrers autòcrates. Francament: entre la tirania personal i la tirania de la fórmula, jo no optaria certament per aquesta20.

Alomar, pensa dins la tradició pimargalliana però va més enllà i discuteix amb el programa del republicà federal. De fet, el primer text polític de Gabriel Alomar és un article en discussió amb un vell Pi, el 1898, on afirma que:

En quant al programa constituent que el Sr. Pi i Margall ens exposa en la seua carta, creim necessari fer constar que el programa de la futura constitució federal no pot ser definitiu, ja que se tracta d’un procés de progressives emancipacions de les personalitats polítiques col·lectives, sens altre límit que els interessos de la llibertat i la utilitat pràctica dels règims autonòmics que successivament vagin implantant-se. Es clar que l’ideal consisteix en la perfecta llibertat d’acció social i política dels ciutadans i de les col·lectivitats, i en l’ampla realització de la voluntat nacional, que ve a completar la realització de la voluntat individual21.

Enfront de les visions que buscaven una legitimitat precivil a la nació, ell oferia una concepció constructivista, “un poc més d’aquell nacionalisme de Renan (Qu’est-ce qu’une nation) qui dóna per motiu únic i suficient de nació la voluntat d’esser-ho”22. Per això, defensaria que “tota nació lliure ratifica contínuament, per la seva pròpia llibertat de disgregar-se, la seva voluntat de continuar unida”23. Enfront del centralisme, també afirmaria que “tota federació dictada des d’un centre serà una manera nova d’uniformisme”24. Enfront de l’Estat històricament monàrquic, les forces de transformació havien de ser “Republicans, no com una caracterització accidental, parcial, de la nostra manera política; sinó com una naturalesa del nostre ésser mateix”.25

D’aquesta manera, la crítica profunda al tipus d’Estat liberal que s’havia construït a Espanya des del segle XIX i la crítica de les visions dominants del fet nacional, era, en el fons, quelcom més. El que estava qüestionant Alomar era l’estructura mateixa d’Estat-nació.

Afirmació: El pensament polític de la transformació

Per últim, un cop fet el diagnòstic de la conjuntura i després d’exposar l’horitzó republicà, Alomar reflexiona sobre com es produeixen les transformacions polítiques d’aquesta profunditat. Per a ell, hi havia sempre una combinació de preparació educativa i moral prèvia de les classes populars per a adherir-les al bloc contrari al règim, un moment de confrontació per derrotar a l’enemic i, a la vegada, l’aprofitament dels errors del Règim. “Qui van ser els inductors de la Revolució francesa? El fervor juvenil de les idees destinades a la victòria o[…] Van ser els demolidors a la Voltaire i Diderot, els fundadors a la Rousseau i Montesquieu, o bé els governants […] continuadors de tants segles tirànics?”26 Així, en la situació de 1923, Alomar considera que les forces antagonistes estan en una situació de preparació on es “necessita avui una forta generació d’inductors27. No era un diagnòstic en el que s’hi trobés només el mallorquí. Un any abans, al 1922, una de les veus més autoritzades dins de les organitzacions obreres, Salvador Seguí, havia afirmat llavors que calia “educar als pobles i preparar-los per a una transformació més radical i profunda, com la subversió dels conceptes i els valors socials” i “estem ja en aquell període que es possible que tingui la seva expressió màxima en un termini que no excedeixi d’una dècada”28.

A la vegada, s’interroga sobre com es pot produir la transformació social en un context amb tendències de retrocés de drets i llibertats —polítiques i sindicals— a tota Europa que implicava el sorgiment del feixisme. Veia clarament l’amenaça que suposaven el xovinisme, el militarisme i el clericalisme. Era conscient que el tancament—consubstancial al centralisme en el cas espanyol— era un dels pilars del model d’Estat-nació que s’havia construït a la península. Davant d’això, Alomar hi contraposa, doncs, una perspectiva demòcrata radical. A la militarització primoriverista i al caciquisme s’hi havia d’oposar la “Democràcia; demos, entès, no com s’ha cregut per corrupció política, en sentit sinònim de plebs, sinó com a sinònim de populus, és a dir, de personalització total dels fills de la ciutat29”.30 Aquesta voluntat de activació política del poble no era, doncs, casual. Per posar un exemple, la participació mitjana a la ciutat de Madrid entre 1903 i 1923 se situa entre el 30 i el 40 per cent31. L’objectiu d’Alomar era el de trencar seriosament l’aïllament civil i polític tant del catalanisme, com del republicanisme i el moviment obrer, traçant aliances socials per a reconstruir un dêmos encapçalat per tots aquests sectors exclosos del règim canovista. Per això afirmava que “l’obrer […] ha de tenir consciència de que la feina que li pertoca no és ja d’alliberar-se a sí mateix, sinó d’imposar la seva llibertat als altres, apoderar-se de la direcció social i dictar les noves lleis”32. En la seva concepció de la transformació política, Alomar concebia, a més, que “el plet de les hegemonies, no és pròpiament el dels dominis”33 i calia sortir d’aquest aïllament social —corporativisme—, per això afirma, de manera exhortativa: “Eleveu de lo particular a lo general la batalla”34.

Estructura: Els sis punts del pensament polític de transformació

El pensament polític de Gabriel Alomar és, fonamentalment, el pensament d’un republicà que va haver de pensar tan les problemàtiques centrals de les tres primeres dècades del segle XX, com de participar en processos polítics concrets com el naixement dels primers partits del catalanisme popular o el procés constituent d’una República. Es va enfrontar a algunes les grans preguntes que es van fer les esquerres durant el període d’entreguerres. Va tractar la problemàtica de l’Estat —que Gramsci també pensaria aquest tema en el mateix període d’entreguerres—, la qüestió de la nació —de la que Tom Nairn va dir que “representa el fracàs històric més gran del marxisme”35— i va procurar d’oferir una possibilitat de pensar l’apropament entre el socialisme i la democràcia —que podria recordar als treballs d’Arthur Rosenberg36—. Això no obstant, si haguéssim d’agafar sis punts centrals dels seus plantejaments, podríem dir que:

(1) El convenciment que la defensa dels anomenats drets polítics i les conquestes en termes de condicions materials han d’anar de la mà en tot projecte que defensi l’emancipació humana. Així, en exemples del seu temps, la reivindicació de la llibertat de premsa i associació o el sufragi universal no estaria renyida amb la defensa de la reducció de jornada a les 8 hores o les nacionalitzacions, cooperativitzacions i municipalitzacions de serveis fonamentals.

(2) Una defensa republicana de la supeditació de tots els poders privats sota la sobirania nacional, és a dir, el poder civil. És per això que la lluita anticlerical i la lluita anti-militar eren al cor mateix dels seus plantejaments polítics, ja que considerava els considerava dos “estats dins de l’estat”.

(3) Alomar té una concepció de la nació com a sinònim de sobirania popular. Per aquest motiu, en defensa una visió no essencialista que no veuria cap tipus de legitimitat precivil —per això la seva fórmula és Regió, Nació, Ciutat37— i es fonamentaria en la voluntat pròpia de la comunitat d’esdevenir un dêmos. Per a ell, el pacte passava per davant de tota classe d’imposició, ja que “Espanya no constitueix una sola nació perfectament integrada“38. Per això, defensaria el dret d’autodeterminació39 com un component central en la tradició pimargalliana del pacte sinal·lagmàtic i de lliure adhesió.

(4) La convicció estratègica que les forces de transformació havien d’intervenir activament en la transformació del model d’Estat en un sentit republicà. Ell s’enfrontava a les visions fatalistes de la impossibilitat amb una visió constructivista del fet estatal, ja que,-en paraules seves- “la mateixa paraula Estat envolta ja la idea congènita d’immobilitat, de permanència. L’Estat ideal hauria d’anomenar-se Instat o més pròpiament, Instant”.40

(5) Una defensa del polític professional —que ella anomena Diputat Propi41— que no s’integrés en les dinàmiques de caciquisme, corrupció i oligarquització del règim de la Restauració i, a la vegada, que mantingués l’horitzó de transformació profunda i fos capaç —en la terminologia d’Alomar— d’inducció, de marcar l’ideal en temps de depressió de l’idealisme42.

(6) Finalment, Alomar s’inscriu en la millor tradició del romanticisme revolucionari. Si la poeta Marina Tsvietáieva havia escrit que ser contemporani és crear el propi temps i no reflectir-lo43, el poeta mallorquí diria que, tant la revolució com el romanticisme “volen dir: primer, una qualitat «poètica», això és, creadora o recreadora; segon, un estat passional; tercer, una transformació o transfiguració violenta de la realitat per un ideal creador; quart, una acceleració del factor «temps» qui fa avançar-lo al factor «espai».44

1 Escrit del Secretari de la Comissió Depuradora d’Ensenyament dirigit al Jutge Provincial de Responsabilitats Polítiques de Palma de Mallorca (11 de febrer de 1941), citat a Catalina Moner Mora, Jordi Pons Bosch, Gabriel Alomar. Pedagog, publicista, escriptor, poeta i polític, Illa, Palma de Mallorca, 2017.

2 Per a una descripció més detallada, Roc Solà: “Gabriel Alomar: els orígens del catalanisme popular”, Institut Sobiranies, 7 abril 2021. (Recuperat de https://sobiranies.cat/gabriel-alomar-els-origens-del-catalanisme-popular/).

3 Al 1908, elaboraria un recull d‘articles del republicà federal com a element formatiu dels quadres del Centre Nacionalista Republicà (CNR). Recuperat de https://cursnacionalpopular.wordpress.com/2019/02/10/articles-pi-i-margall-1908-pdf/).

4 Catalina Moner Mora, Jordi Pons Bosch, Gabriel Alomar. Pedagog… p. 100.

5 Gabriel Alomar, “El catalanisme social”, El Poble Català, el 29 de desembre de 1909 i el 6 de gener de 1910.

6 Gabriel Alomar, “La idea força en el republicanisme espanyol”, El Poble Català, 8 d’octubre de 1911.

7 Gabriel Alomar, La política idealista, Calima, Palma de Mallorca, 2006 (ed. Or. 1923), pp. 199-200.

8 Marcel·lí Domingo, On va Catalunya?, 1927

9 Gabriel Alomar, “El problema ético”, La Libertad, 23 de febrero de 1921.

10 Gabriel Alomar, La política idealista…, p. 100.

11 Íbid. p. 268.

12 Íbid., p. 112.

13 Gabriel Alomar, “Monarquia federal?”, El Poble Català, 20 de març de 1908.

14 Íbid.

15 Era, alhora, molt conscient de la evolució de la significació dels conceptes: “Les idees són com a recipients buits, cubells que cada u omple de la seva substància”. Gabriel Alomar, “Míting electoral pronunciat a Barcelona”, 29 de maig de 1919.

16 Gabriel Alomar, “Una carta de Pi Margall”, La Veu Mallorca, 17 de febrer de 1900.

17 Cánovas del Castillo, Discurs a l’Ateneo, 6 de febrero de 1882.

18 Enric Prat de la Riba, Compendi de doctrina catalanista, 1894, p. 11.

19 “Xavier Domènech: Ara hi ha una batalla que és més partisana”, Debats pel Demà, 23 de novembre de 2020. Recuperat de https://debatspeldema.org/xavier-domenech-ara-hi-ha-una-batalla-que-es-mes-partisana/.

20 Gabriel Alomar, El futurisme, 1904.

21 Gabriel Alomar, “Una carta de Pi…

22 Gabriel Alomar, “L’escola filosòfica del catalanisme (utopies i paradoxes) II”, El Poble Català, 16 de desembre de 1907.

23 Íbid., p. 194.

24 Gabriel Alomar, La política idealista…, p. 172.

25 Gabriel Alomar, “Per què som republicans”, El Poble Català, 6 de març de 1907.

26 Ibid., pp.274-275.

27 Íbid., p. 276.

28 “Hablando con Salvador Seguí de la futura actuación sindical”, Vida Nueva, 18 d’abril de 1922.

29 Sobre el concepte de Ciutat en la seva constel·lació conceptual: Isidre Molas: «El liberalisme democràtic de Gabriel Alomar». A: Recerques: història, economia, cultura, núm. 23, 1990, p. 91-111; i per una lectura des de l’urbanisme, Oriol Nel·lo: “Barcelona y Cataluña: las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán”, Ciudad y Territorio. Estudis Territoriales, XLV, 176, pp. 317-341.

30 Gabriel Alomar, “Lobra civil o laica”, El Poble Català, 1905.

31 Alicia Yanini: “Elecciones y vida política en España entre 1902-1923: persistencias y cambios, Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.” Contemporánea, t. 6, 1993, p. 190.

32 Íbid.

33 Gabriel Alomar, “Hegemonia”, El Poble Català, 19 de desembre de 1907.

34 Gabriel Alomar, “Entorn a la unió…”

35 Tom Nairn: “El jano moderno”, New Left Review, vol. 94. 1 de desembre de 1975.

36 Arthur Rosenberg, Democracia y socialismo. Historia y política de los últimos ciento cincuenta años (1789-1937), Cuadernos Pasado y Presente, México, 1981 (ed. Or. 1938).

37 Gabriel Alomar: “Regió, nació, ciutat”, El Poble Català, 17 de novembre de 1907.

38 Gabriel Alomar, “Regionalisme i descentralització”, La Veu de Catalunya 5 d’agost de 1901.

39 “El constitucional que ja combatia prohibeix a les Baleares unir-se, si així ho desitgen, a qualsevol regió autònoma; lo qual és un atemptat a la llibertat i al dret d’autodeterminació fixat en la doctrina de Pi i Margall”, citat a Gabriel Alomar, El Día, 10 doctubre de 1931, citat a Catalina Moner Mora, Jordi Pons Bosch, Gabriel Alomar. Pedagogp. 105.

40 Íbid., p. 108.

41 Gabriel Alomar, La política idealista

42 Íbid., p. 71.

43 Marina Tsvietáieva, El poeta y el tiempo, 1932.

44 Gabriel Alomar: “Romanticisme i revolució(conversa)”, El Poble Català el 9 d’agost de 1910.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad