4.3 Thomas Cook:

nacionalitzar no, socialitzar les pèrdues sí

Ningú no dubta que l’impacte de la fallida de Thomas Cook, més o menys previsible per als «entesos», ha estat i serà negatiu. A més dels milers de llocs de feina destruïts, autònoms i petites empreses que no cobraran allò que el tour-operador els hi devia, i la tremenda incertesa generada, una de les coses que més mareja aquests dies és l’enorme quantitat de diners públics que s’hi posen a disposició.

A les Illes, el Conseller altre temps abanderat de les kellys, Iago Negueruela, ara presumeix del beneplàcit hoteler. De la resta de mesures acordades amb sindicats i patronals res a dir, però afortunadament no es va poder sortir amb la seva quan volia fer una ofrena gens floral dels diners de l’ecotaxa d’aquest estiu als hotelers, en un acte que sobretot deixa entreveure el subconscient que l’impost no és ni de qui l’ha pagat (els turistes) ni de qui el recapta (el govern), sinó de l’intermediari (hotelers). Com si no hi hagués altres empreses i autònoms amb molt menys matalàs i menys marges de beneficis que tenguin tantes o més dificultats que aquells que fins i tot varen ser a la taula de negociació a Londres hores abans de la fallida declarada, mirant d’arreplegar 200 milions de lliures, amb l’inquer Miquel Fluxà al capdavant, qui en tot moment ha manejat informació privilegiada sobre els comptes de la companyia.

Negueruela també ha intercedit amb el govern d’Espanya des de l’inici de la crisi de Thomas Cook. Un govern que mentre mantén congelada la liquidació del finançament a les CCAA, imprescindible per mantenir l’educació, la sanitat i altres serveis fonamentals, i els genera un forat en el pressupost, posa a disposició dels «afectats» ni més ni menys que 800 milions d’euros.

Un govern «en funcions» per a allò que els hi convé, perquè no poden tocar la reforma laboral, però sí informar la Comissió Europea dels seus plans per subvencionar l’acomiadament indiscriminat amb l’anomenada «motxilla austríaca», o beneir la repressió d’aquests dies als carrers de Catalunya. Potser Negueruela els hauria d’enviar la inspecció de treball, a Moncloa, a veure si és que només són en funcions «a temps parcial».

Tot i que el tour-operador britànic va ser una empresa pública entre els anys 40 i els 70, informació clarament obviada pels mitjans generalistes i la «premsa especialitzada» durant aquestes setmanes, a ningú no se li ha ocorregut que els poders públics intervenguessin des d’una altra lògica que no fos la de les subvencions per socialitzar les pèrdues?

És obvi que plantejar qualsevol intervenció pública més enllà d’aquesta consigna posa nirviós a qui en aquests moments aprofita l’avinentesa per, a més a més, concentrar encara més capitals. Ha passat també a Mèxic enguany, amb els nostres hotelers, boicotejant el govern de López Obrador perquè ha implantat una ecotaxa i perquè considera que del turisme se n’ha de beneficiar tot el país, i per això han decidit que la promoció turística es durà des de l’Estat, enlloc d’externalitzar-la com es feia en el seu moment, en la pràctica, amb l’Ibatur i la corrupció que l’envoltava.

Es renuncia a nacionalitzar els actius de Thomas Cook per posar-los al servei de la ciutadania (incloses per exemple les connexions aèries, estratègiques per a les illes tan Balears com les Canàries), perquè això és cosa de Veneçuela i de comunistes disfressats.

Ara, posar els diners de tots i totes, 800 milions d’euros per a no se sap ben bé què, sense demanar res a canvi, endavant. Supòs que la cançó vos sona, perquè ja ho varen fer amb els bancs. I Brusel·les, a diferència de la pujada del SMI o les pensions, no hi té res a dir. Estam salvats.