El Parlament ha seguit fent història aquesta primavera, amb l’aprovació de la Llei de Memòria Democràtica, que complementa l’encertada feina iniciada fa dos anys amb la Llei de Fosses, tant una com l’altra amb grans dosis de feina i encerts de la professora de la UIB i exdiputada Margalida Capellà, i que ens torna a situar com una comunitat pionera en la defensa dels principis de veritat, justícia i reparació, de defensa de la democràcia i de la gent que va lluitar per la democràcia i va morir, ser represaliada o es va haver d’exiliar per això.
Era un deute que teníem tant amb les Associacions de Defensa de la Memòria Històrica, que han mantingut viva la flama en aquests anys de lluita moltes vegades, a pesar de les institucions, així com amb les víctimes i els seus familiars. I d’alguna manera, amb una societat que des d’aquí miram de representar i que diu que és o que vol ser democràtica. Un deute que no es salda amb aquesta Llei, però serveix per fer una passa més en el compromís públic i institucional en el reconeixement de la lluita per la memòria democràtica.
Sobre les virtuts concretes d’aquesta Llei, en primer lloc hi ha la voluntat de fer efectiu, després de dècades de silenci, el dret a la veritat de les víctimes de la repressió. Algunes ja han estat identificades gràcies a l’exhumació de la fossa de Porreres, que ha suposat un punt d’inflexió en la percepció social dels temes relacionats amb la memòria històrica. Haver recuperat i restituït els seus cossos a les seves famílies, que no havien pogut enterrar els seus morts fins fa unes setmanes, era un deure que s’ha de normalitzar. Identificar morts, represaliats i exiliats del franquisme hauria de ser una feina més fàcil de la mà de la Llei, perquè encara queda molta feina a fer: allò de què a Mallorca no hi va haver repressió és un mite que s’ha edificat damunt el silenci i els plors i patiment de milers de famílies.
Fa només unes setmanes, l’Argentina celebrava el seu Dia Nacional de la Memòria, on a més de Dia Nacional de la Memòria, ja fa molts d’anys que hi ha un Ministeri o un departament de Memòria, programes educatius sobre la memòria, un Arxiu Nacional, i tantes coses que per altra banda, no haurien estat possibles sense la constància de Madres de la Plaza de Mayo, que des del 1977 cada dijous i durant dècades han estat mobilitzant-se per recuperar els seus fills, la seva memòria, i per exigir justícia contra la impunitat d’una dictadura cruenta -i molt més recent que l’espanyola, ho dic per allò de les ferides- que també se’n va dur massa joves per endavant. Mentre el govern d’Espanya es nega a retirar honors a torturadors franquistes com «Billy el Niño», o títols nobiliaris com el del ducat de Franco recentment reclamat per la seva néta Carmen Martínez Bordiu, a les Illes avançam en la normalització i reconeixement institucional de la gent que hi va deixar la vida defensant la democràcia.
I com a l’Argentina, aquí també tindrem, per cert, dia de la memòria, i serà el 29 d’octubre, en celebració de l’aniversari de la gran manifestació per l’autonomia a Palma, en la qual Josep Maria Llompart va pronunciar el seu memorable discurs, una de les aportacions que vàrem fer des del grup de MÉS per Mallorca per tal d’arribar a consensos.
Mentre el Congrés dels diputats de la mà de PP, PSOE i C’s va rebutjar fa poc la modificació de la Llei d’Amnistia, amb la Llei balear l’article 21 bis declara la il·legalitat dels tribunals i procediments instruïts a les nostres illes en relació a la Guerra civil i la dictadura fins al 1978, perquè òbviament vulneraven entre altres coses el dret a un judici just, i en conseqüència deduir la nul·litat de ple dret de sentències i resolucions dictades per raons polítiques. En aquest sentit, s’ha de dir que és ofensiva la decisió del fiscal Barceló d’arxivar la recent denúncia del consell de Govern per crims contra la Humanitat sense que ni tan sols pugui ser valorada per un jutjat, una decisió contrària a allò que assenyala el Grup de Treball de Desaparicions Forçades i involuntàries de les Nacions Unides a un recent informe de setembre del 2017 adreçat al Regne d’Espanya, que també recorda entre altres coses al govern de Mariano Rajoy que el pressupost per a la llei de memòria ha estat anul·lat des del 2011 i que el Valle de los Caídos constitueix en si mateix una exaltació del franquisme.
Finalment, la Llei planteja l’obligació que tenen les administracions de retirar simbologies, llegendes i mencions franquistes contràries a aquesta llei i els principis democràtics, a la vegada que han de vetllar per la recuperació de tot patrimoni relacionat amb la memòria, mitjançant eines com la creació de museus i seccions de memòries, o el reconeixement i habilitació d’espais i itineraris de memòria, una feina més que necessària perquè novament, si no hagués estat pels col·lectius de defensa de la memòria històrica, tot això que ara plantejam recuperar hauria restat, amb la complicitat dels poders públics, en l’oblit.
En uns moments en què es tanca gent a presó sense judici per les seves idees polítiques i es ressusciten discursos guerra-civilistes més propis del 1936 que d’una democràcia consolidada, s’ha de celebrar l’aprovació d’aquesta Llei, que per ara l’agònic govern de M.Rajoy no ha pogut recórrer davant el Tribunal Constitucional.
