L’ordenació del territori és sens dubte una de les principals tasques dels Consells; no debades l’Estatut del 2007 la converteix en una de les 20 competències «pròpies» de les institucions insulars.
És evident que les polítiques territorials tenen una particular transcendència en unes petites illes sotmeses a una fortíssima pressió urbanística, i molt especialment si tenim en compte la seva transversalitat: el Pla Territorial de Mallorca condiciona altres camps competencials com són la mobilitat, l’energia, els residus, el comerç, el turisme o els ports, per posar alguns exemples.
Aquesta legislatura començava amb enormes expectatives. Era la primera vegada que l’esquerra assolia majoria absoluta al Consell de Mallorca, i que podia governar-hi sense dependre de la voluntat d’Unió Mallorquina.
Comencem pel final, ja que quasi al final de la legislatura ens trobam: s’han satisfet o duen via de satisfer-se totes aquelles expectatives? Rotundament no. No som els primers a afirmar-ho, però per manca d’originalitat no podíem deixar de fer aquest exercici d’autocrítica, que sempre ha de resultar estimulant. La revisió i modificació del Pla Territorial, difícil de plantejar i impossible d’aprovar abans de les eleccions, és sens dubte la gran frustració, i ha de resultar impostergable si es reedita, com és desitjable i per primera vegada probable, el pacte de progrés.
Suposa això que estam davant una legislatura perduda? De cap de les maneres. Dir-ho seria afirmar que les passes cap a la utopia són inútils fins que aquesta no es materialitzi, quan tots els hereus de Kavafis sabem que el que és important és el fet de caminar.
En aquest mandat s’ha recuperat la disciplina urbanística després de quatre anys aturada pel PP. No és un tema menor: si la legislació i la normativa no es fan acomplir, resulten paper banyat, posin el que posin. I tampoc és un tema senzill, car escriure un article a una llei no és el mateix que esbucar una casa.
L’Agència de Defensa del Territori (antiga Agència de Disciplina Urbanística) s’ha vist afavorida per l’aprovació de la LUIB, però ha fet una feina intensa reconeguda arreu. Ara resulta més atractiva pels municipis: dels 6 que hi estaven adherits s’ha passat a un total de 26 que suposen el 50% de la superfície illenca, però el que és més important, és molt més eficient: si el 2015 el pacte es troba amb 1.206 expedients d’infraccions sense tramitar que el PP havia desat als calaixos esperant que caducassin, durant el 2016 i el 2017 no només s’aconsegueix recuperar-los sinó que s’incrementa frenèticament la seva activitat, amb 551 nous expedients incoats, que corresponen un 76% a sòl rústic comú i un 24% a sòl rústic protegit i que han acabat en 372 procediments sancionadors i de demolició.
Aquests canvis tan brutals no ocorren perquè sí: hi ha la voluntat i la valentia d’un govern que fa aquesta aposta malgrat les fortes pressions i les grans necessitats (com per exemple de personal) que han hagut de resoldre.
Però parlant de polítiques territorials del Consell no podem obviar l’aprovació de dues normes que, a parer nostre, estan passant massa inadvertides malgrat la seva gran transcendència en la nostra configuració futura: el Pla d’Equipaments Comercials de Mallorca (PECMA) i el Pla d’Intervenció en Àmbits Turístics (PIAT).
Amb el PECMA es posa fre a nous grans centres comercials a Mallorca, sempre des del punt de vista territorial , ja que la sempre temuda Directiva Bolkenstein de la Unió Europea que prohibeix la regulació de l’economia ha tombat la norma limitadora del País Basc, per exemple.
Pel que fa a la superfície màxima dels centres comercials partíem de no tenir cap límit, i el plantejament és que tendrem 40.000 m² a Palma central, 4.000 m² a la badia de Palma, 1,.500 m² a nuclis del nivell 4 i 700 m² als nuclis del nivell 5 (que són la majoria). Es prohibiran nous centres comercials superiors a 4.000 m² que suposin un augment de la intensitat del trànsit a la Via de Cintura i a les autopistes de Llucmajor i Calvià, i als sòls industrials i de serveis on els usos comercials siguin compatibles tan sols es podrà ocupar un 30% de l’edificabilitat de la parcel·la amb usos comercials.
Així mateix s’aprovaran tota una sèrie de mesures per integrar els centres comercials en els nuclis urbans i s’exigiran tota una sèrie de requisits en matèria energètica i d’integració paisatgística.
En resum, es multipliquen les limitacions i exigències, de forma que, atès la superfície de les parcel·les disponibles a Palma i a altres zones per a ús comercial en els actuals planejaments, serà gairebé impossible l’establiment de grans centres comercials com els que hem conegut darrerament a Mallorca.
El PIAT inclou la zonificació del lloguer turístic, una qüestió polèmica però que pretén permetre aquesta activitat allà on és una oportunitat i restringir-la o prohibir-la allà on és un problema; de fet, posa fre a la turistització del sòl rústic prohibint que els nous habitatges es puguin dedicar a lloguer turístic. De la mateixa manera, no hi permet pus hotels ni pus camps de golf.
A més, aquest Pla confirma l’amortització de més de 100.000 places del sostre turístic de Mallorca, que s’hi aniran descomptant a mesura que es donin de baixa. I el que resulta més important: prohibeix nous creixements de sòl residencial i turístic a nuclis costaners.
I una digressió final parlant d’un tema polèmic que no és pròpiament política territorial però hi té una relació estreta; no voldríem que semblàs que en defugim. Efectivament estam parlant de la política d’infraestructures viàries.
L’aprovació del projecte de desdoblament de la carretera Llucmajor-Campos per convertir-la en una autovia no és el que hagués fet MÉS per Mallorca amb majoria absoluta, i per tant no en trobareu en aquestes línies una defensa política. Inclòs en els Acords pel Canvi, ha suposat un peatge perquè 6 consellers de 33 aconseguissin, a més de tot el que hem dit i d’altres exemples, eliminar del Pla Director de Carreteres fins a 15 grans infraestructures, com els desdoblaments de Peguera a Andratx i de Manacor a Sant Llorenç, així com les rondes de Sineu, Petra, Can Picafort, Campos, Sencelles, Llombards, Calonge-s’Horta, Artà, Andratx, Llucmajor, Cas Concos… I encara en negociam més!
Si la legislatura ha valgut o no la pena és una opinió personal. La nostra és que sí, sense cap dubte. MÉS hi ha fet molt, amb la dificultat afegida de no gestionar l’àrea (de fet, per a la següent legislatura consideram que és un repte a assumir).
Des de l’autocrítica, però mai des de l’autofrustració afirmam que cal fer més. Molt més. I per això, cal MÉS.
