Josep Castells Baró
President de la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de Menorca (2012-2015)
Diputat de Més per Menorca al Parlament de les Illes Balears (des de 2015)
La lluita educativa que es va dur a terme a Menorca entre els anys 2013 i 2015 probablement constitueix la mobilització més gran de la societat civil en la història democràtica de l’illa. L’afirmació és arriscada per la importància que han tingut en els darrers cinquanta anys les mobilitzacions per a qüestions territorials i ambientals. Però el moviment de les “samarretes verdes” va tenir unes característiques específiques que el diferencia d’aquelles altres lluites.
El motiu de la mobilització va ser doble. D’una banda, l’aprovació d’una reforma educativa (la LOMCE, llei orgànica de millora de la qualitat educativa) impulsada pel ministre José Ignacio Wert (PP), inspirada per uns principis ultraliberals, que s’allunyava de les tendències més innovadores en educació i refermaven un tipus d’educació purament utilitarista, a partir de les metodologies “de tota la vida” que ja havien demostrat la seva limitada eficàcia, sobretot en un marc de creixent diversitat a les aules. Wert era un incendiari que amb les seves afirmacions prepotents i fatxendes prest va posar tot el sector educatiu en estat d’alerta.
D’altra banda, aquesta política estatal tenia el seu contrapunt en l’àmbit autonòmic amb unes polítiques que es van rebre com unes imposicions injustificades. En primer lloc, la llei de símbols, que volia sancionar l’exhibició de símbols o senyes d’identitat que des de la perspectiva del govern del PP eren de caràcter polític. En segon lloc, el TIL (Tractament Integrat de Llengües), que d’un dia per l’altre va imposar l’ensenyament en anglès a diversos nivells, amb un professorat i un alumnat que no estaven preparats per aquest canvi. Totes aquestes polítiques tenien un rerefons inconfessat d’arraconar el més possible la llengua catalana en el sistema educatiu.
Aquestes actuacions van encetar una espiral d’enfrontaments entre els governs i la comunitat educativa. Deia més amunt que la protesta va tenir unes característiques que la feren singular i extraordinària. N’assenyalaré dues. En primer lloc, va ser una mobilització molt transversal socialment i políticament. Quan parl de transversalitat social vull dir que va posar en alerta i va mobilitzar moltes persones que no obeïen al típic patró de persona conscienciada políticament. En incidir a un dispositiu social que afecta a tota la població, com és el sistema educatiu, la proporció de persones que se sentia o es podien sentir concernides era immensa. D’altra banda, fins i tot persones que poden ser properes al PP s’adonaven que les imposicions que s’estaven perpetrant eren injustificades i absurdes, de manera que desestabilitzaven el sistema sense cap contrapartida raonable.
En segon lloc, no era un moviment d’àmbit estrictament local, sinó que connectava amb una mobilització en l’àmbit d’Illes i fins i tot a escala estatal, la qual cosa combinava diversos tipus de motivacions que empenyien a la gent a mobilitzar-se. Des d’una família que es lamentava que a la seva filla li feien classe de biologia en anglès i no entenia res, fins a la família que no acceptava que es disminuïssin les hores de docència en català, passant pel professorat que rebutjava la inspiració elitista i classista de la LOMCE o els ciutadans amb conviccions d’esquerres que no acceptaven que el Govern del Partit Popular instrumentalitzés el sistema educatiu com a ariet de les seves batalles culturals.
També cal dir que tots aquests ressorts que expliquen l’amplitud de la protesta van comptar amb un aliat imprescindible: l’arrogància, la prepotència i la incompetència mostrada pel govern autonòmic del PP, encapçalat per José Ramón Bauzà. La incompetència a l’hora d’implementar les polítiques eren fruit de l’actitud arrogant i prepotent. Aquesta actitud es manifestava en unes polítiques fetes de pressa i corrents, sense les consultes prèvies als especialistes, posant l’arada davant dels bous i prioritzant una agenda de canvi polític –desaparició de determinats símbols dels centres educatius, disminució de la presència del català, intent d’introduir un mecanisme de tria de llengua d’ensenyament, obsessió per “l’adoctrinament” o obertura d’expedient com a mecanisme de pressió política– per damunt de la preocupació per la millora real del sistema educatiu. En les seves realitzacions –per dir-ne d’alguna manera–, traspuava el menyspreu del Govern per l’educació, el menyspreu pels docents (que en l’imaginari del PP, tots eren rojos i separatistes) i el menyspreu per a les famílies que duien els seus fills a l’escola pública.
Tots aquests elements van contribuir a generar un moviment d’una diversitat mai vista que va donar lloc a fórmules de mobilització amplíssimes. Inicialment, a Menorca tota aquesta activitat va ser coordinada per la Plataforma en defensa de l’escola pública. Tot i que va ser un espai impulsat per docents presentava com novetat que estava obert a tothom i per tant va fer possible que docents, pares/mares, alumnes i ciutadans simplement preocupats per l’educació disposessin d’un espai de debat i de combat. Gràcies a aquesta transversalitat a Menorca van passar coses que mai haguéssim imaginat que passarien: vagues de docents, vagues de famílies, escratxs sistemàtics a la visita dels membres del Govern, marxes populars, manifestacions massives, reunions informatives multitudinàries, assemblees gairebé permanents, acampades, tancades en els centres, constitució d’una coordinadora que agrupava pares/mares, docents i estudiants, etc.
Tota aquesta diversitat de formes de mobilització va generar un estat d’opinió fortament contrari a la política educativa del Govern. A més, es va inscriure en una espiral d’acció-reacció amb iniciatives del Govern en el millor dels casos poc meditades i que reforçaven la percepció social d’un Govern incapaç, prepotent i autoritari. Cal fer un repàs d’algunes de les coses que van passar perquè són absolutament insòlites i probablement irrepetibles:
Per començar, la re-aprovació, mitjançant Decret Llei, de les mesures contingudes en el Decret del TIL que havien estat anul·lades pel jutjat contenciós-administratiu. És a dir, un cop el Govern va veure anul·lat part del Decret, en lloc de recular va reaprovar en forma de decret-llei el què els magistrats havien anul·lat, en una actitud poc respectuosa amb el marc institucional i de separació de poders.
En segon lloc, el nomenament d’una consellera d’educació sense cap mena de competència en la matèria i que es va convertir en un element de ridiculització del Govern. Bauzà va fer una remodelació del Govern i, com que havia de cobrir la quota menorquina, va nomenar Juana Mari Camps, una persona sense cap coneixement del món educatiu que va mostrar mancances insondables. L’episodi més esperpèntic que va protagonitzar va ser quan es va referir a l’informe PISA com a “informe trepitja”.
En tercer lloc, l’obertura d’expedients disciplinaris amb suspensió de lloc de feina a tres directors de centres docents de Menorca. Aquesta maniobra, ideada per Guillem Estarellas, secretari d’educació del Govern, com una forma d’atemorir la comunitat educativa, va esdevenir una autèntica espoleta del conflicte que ja estava servit.
El fet destacable de tota aquesta densitat d’esdeveniment de gran rellevància política i social és que l’oposició social al Govern va estar protagonitzada i comandada des de la societat civil. Els partits de l’oposició, si bé simpatitzaven i feien la seva imprescindible feina de control parlamentari no estaven ni al darrere –i menys al davant– de les protestes. L’assemblea de docents, els sindicats i les associacions de pares i mares portaven la batuta de les estratègies a adoptar en cada moment.
Una manifestació d’aquest tret característic que va ser genuïna del moviment a Menorca va ser la posada en marxa del Moviment Menorca Edu XXI. Va començar com un moviment informal que agrupava persones de diferent procedència interessades per la qualitat de l’educació i preocupades per la deriva que estaven agafant les polítiques educatives. La ideòloga i principal animadora va ser la pedagoga ferrerienca Guida Allès, acompanyada per una llarga nòmina de persones que també feien contribucions rellevants. L’element diferencial de Menorca Edu XXI és que no es plantejava com un dispositiu d’enfrontament al Govern, sinó com una plataforma propositiva, que volia aprofitar el debat educatiu per impulsar canvis en el sistema, mitjançant l’adopció d’un gran pacte educatiu.
L’estratègia constructiva de Menorca Edu XXI va donar el seu fruit i va convocar a un ventall molt ampli d’actors del món educatiu de totes les Illes sota la denominació Illes per un Pacte. Illes per un Pacte va consensuar un document programàtic que es va proposar als diversos partits polítics perquè el fessin seu de cara a les eleccions autonòmiques de maig de 2015. El van subscriure el PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca i el PI. El PP i Podem el van rebutjar per motius diametralment oposats, és clar.
Malauradament el Govern entrant (coalició de totes les esquerres) no va aprofitar l’empenta i energia acumulades per fer les reformes de gran importància que s’esperaven pel sistema educatiu. La justificació del conseller d’educació Martí March (PSOE) era que hi havia unes necessitats imperioses a les quals donar resposta (plantilles, condicions laborals i centres educatius) i que sense atendre primer aquestes necessitats bàsiques –que demandaven moltíssims recursos, és clar– no es podien abordar reformes ambicioses de caràcter pedagògic. D’altra banda, el conseller considerava que no es podia fer una llei autonòmica fins que es modifiqués la llei estatal. De manera que les reivindicacions de tot el moviment que havia aconseguit fer fora el govern del PP en les eleccions de maig de 2015 van quedar ajornades sine die, amb el conseqüent desencant dels amplis sectors socials que van protagonitzar les mobilitzacions.
Tal vegada l’únic fruit institucional tangible de tot aquell moviment va ser l’aprovació de la Llei de creació del Col·legi de Docents de les Illes Balears (febrer de 2019), impulsada per Més per Menorca. La idea era que existís un organisme degudament reconegut per llei que pogués recollir el testimoni d’aquell moviment, recuperar-ne l’agenda de prioritats i continuar fent una feina perseverant des de la societat civil per tal de fer realitat els canvis que necessitat el sistema educatiu. Malauradament, el Govern ha posat bastons a les rodes durant tota la passada legislatura a la posada en marxa del Col·legi, de manera que només a juny de 2023 (quatre anys després de la seva creació per llei!) es va aconseguir aprovar els estatuts del Col·legi, passa necessària prèvia perquè pugui iniciar les seves activitats amb normalitat.
Així doncs, el balanç que podem fer d’aquell moviment al cap de deu anys és necessàriament ambivalent. D’una banda va ser una mobilització immensa d’energies i va tenir com a fruit immediat l’expulsió del poder d’unes persones que no estaven capacitades per governar amb la mesura i el seny que exigeix un dispositiu social tan important com el sistema educatiu. D’altra banda, el Govern entrant va frustrar àmpliament les expectatives generades i no va aprofitar per dur endavant un canvi substancial en el sistema educatiu de les Illes Balears. Cal reconèixer que és probable que molts dels qui estigueren compromesos en la lluita contra la política destralera del PP no ho estigueren tant en fer reformes de gran importància en el sistema educatiu, com per exemple determinats sindicats. Tal vegada només ens queda esperar que el PP hagi après la lliçó (va passar de 35 diputats el 2011 a 20 diputats el 2015) i en aquesta legislatura condueixi els temes educatius amb més delicadesa i amb menys prepotència.
