La Comissió Europea creu que és prioritari un pla d’acció per ajudar el sector turístic europeu a superar la crisi de la COVID19. Tampoc no tanca la porta que els estats membres puguin donar suport a les empreses turístiques injectant-los liquiditat. Tanmateix, segons el meu parer, les Balears no necessiten un pla per al turisme únicament; necessiten un programa europeu integral d’atenció a les regions més afectades per la crisi del turisme, que inclogui mesures de reactivació immediata, dins els límits del que és possible, i un projecte de transformació i reconversió del seu model econòmic actual.
Les Balears són un portaavions turístic que requereix 13 milions de visitants a l’any per mantenir la velocitat de creuer. Un absurd pel que fa a les xifres i un despropòsit econòmic, social i ambiental. Intentar reactivar el turisme de masses amb aquestes proporcions i ritme és materialment impossible a curt termini, i un disbarat, com a concepte, a mitjà i llarg termini. Materialment impossible, per les restriccions sanitàries i els canvis que es produiran en les pautes de consum per l’ensurt provocat per la crisi. I un disbarat conceptual, perquè fa temps que la bio-capacitat de l’Arxipèlag està molt més que sobrepassada.
Reprendre l’activitat turística a les Balears pivota sobre dos vectors: obertura dels establiments hotelers i estabilitat en el transport aeri. La complexitat i dificultat que aquesta doble operació comporta són enormes. Àdhuc, poden arribar a desencoratjar moltes empreses d’obrir enguany. Per a aquests, el curt termini haurà deixat d’existir. El present se’ls escorre com sorra entre les mans per la inexistència d’un temps de reacció. També per la impossibilitat material de reconduir l’activitat cap a altres camps de producció. Aquesta darrera afirmació pot semblar pueril, dita en el context actual, però meritaria d’una profunda reflexió. Tan profunda i senzilla com que no es poden tenir posats tots els ous en una mateixa cistella.
Parell i vermell no sempre pot sortir. Si reparem en l’actuació dels executius corresponents, els únics plans certs, fins a aquests moments, han estat garantir la cobertura social de treballadors i famílies, descarregar de certes obligacions les empreses i, també, empènyer altres activitats que tinguin vida pròpia més enllà del turisme. És el moment per a tercers, seria injust i equivocat tractar-los com una flor de primavera, com un cataplasma conjuntural. És bo que qualsevol decisió que es prengui ara porti dintre el germen del futur.
És cert, amb tota cruesa, que el sector d’allotjaments dedicats al turisme (exceptuant l’hotel hospital del Palau de Congressos) en aquesta crisi d’emergència només ha sumat a la columna dels números vermells. No estic parlant de la inutilitat d’un sector econòmic, que és part de l’engranatge d’una de les primeres indústries del món. No m’he tornat boig. Mantinc, simplement, que davant imprevisibles futures crisis no és bo per al conjunt de la societat l’excessiva dependència d’una mateixa activitat perquè limita la capacitat de reacció i augmenta els riscos. No es pot individualitzar la responsabilitat. Que el present s’esvaeix no només és perquè el turisme estigui situat en un aiguamoll d’incerteses, hi ha altres incompareixences molt més destacades.
A aquesta crisi, s’hi ha arribat per l’autovia sense límits de velocitat del neoliberalisme. És una crisi que qüestiona l’actual societat de consum i la seva manera d’entendre la globalització. El món del turisme en conjunt, al contrari del que es creu, en serà un perjudicat. A les Balears podríem dir que ha tingut la seva particular expressió en una crisi d’activitat (de la seva principal activitat econòmica). No és una crisi de mercat, la gent voldria continuar viatjant; ni una crisi de producte. Però ha agafat l’endimoniada forma d’una potencial absència existencial del curt termini. Simplement, perquè el neoliberalisme és incapaç de donar solucions a la seva pròpia crisi. La crea (la UE demana a Espanya que gasti més en sanitat i ocupació) i s’escapoleix de donar solucions. El neoliberalisme ha passat de jugar el paper del “bebè de Rosemary” a ser el present absent.
L’astracanada del carrer Núñez de Balboa, al barri de Salamanca de Madrid, i la negativitat de Casado al Congrés dels Diputats són dues interpretacions, de gènere diferent, d’un mateix guió: el fantasma de l’absència o el sí dels comuns. “El sí dels comuns”, perquè al fracàs del neoliberalisme només s’hi pot contraposar el comunitarisme que va ser capaç d’aixecar, en el seu moment, l’estat del benestar. Convé no confondre conservadorisme amb neoliberalisme. Si bé en el neoliberalisme no hi trobarem les solucions, hi podem trobar qualsevol forma de l’histrionisme de més baixa estofa. Cal anar amb compte que l’histerisme dels privilegis no encengui la metxa de les inevitables penúries que produirà la crisi. Si la volatilitat del present pesa sobre el progressisme dels governs, a manera d’un repte nou a l’ordre de cada dia, més afecta les hordes neoliberals que es troben òrfenes de solucions i discurs. La gravidesa del curt termini pot donar peu a les actuacions més irresponsables.
No té res a veure l’histerisme dels privilegis amb la comuna ansietat per recuperar un lloc de feina, per veure arribar turistes, per sortir al carrer… No s’hi hauria de mesclar la síndrome del naufragi, que provoca sentir-se que vas a la deriva, no s’hauria de generalitzar. Els dos governs que ens afecten directament estan gestionant la crisi amb la temperància social adequada, però es trobaran davant la més difícil de les situacions: aconseguir que el dia a dia no els arrossegui i, a la vegada, no perdre la proximitat de la gent. Que l’arbre no els impedeixi veure el bosc.
Una manifestació benvolent de la síndrome del naufragi condueix a pensar que ara cal solucionar el problema immediat, deixant a part qualsevol altra consideració. El temps per pensar lluny, diuen, vindrà després. S’ha de tenir cura que l’obstinació pel present no consumeixi les energies necessàries per a l’endemà. Aquesta crisi només es pot gestionar des d’una visió de comunitat i de país. Una visió de conjunt, arrelada en una idea comunitarista, que ha de créixer de baix cap a dalt, enfront de la temptació de les fórmules magistrals tretes de manuals desfasats.
Tanmateix, des de la perspectiva de les Balears, sigui quin sigui el percentatge d’activitat turística que s’aconsegueixi recuperar enguany, es pot dir que el futur haurà engolit el present, perquè en girar la cantonada sorgeixen nous reptes de gran magnitud, que van des dels derivats de la ressaca de la pandèmia a la lluita pel clima i la transició ecològica. El temps de transició s’haurà gargotejat i escurçat, i el present existirà en la mesura que porti la llavor del futur.
