4.3 GABRIEL ALOMAR, UN ALIADÒFIL EN COMBAT

La posició aliadòfila adoptada per Alomar davant la Gran Guerra (1914-1918) fou periodísticament molt intensa i, en tot moment, es va manifestar de manera explícita i combativa. El seu nom va aparèixer entre els signants de tres manifests. El primer, el «Manifest dels catalans», impulsat per Antoni Rovira i Virgili, fou el que publicaren alhora els setmanaris L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, el març de 1915. Els seus més de cent cinquanta adherits eren «catalans dedicats als espirituals treballs de l’art, les lletres, la ciència i la política». Hi ha quasi tots els grans noms de la cultura i la política d’aquell moment. El manifest és incondicionalment partidari del bàndol aliat, especialment de França. El segon fou el de la revista madrilenya España (juliol de 1915). Hi trobam una bona part dels intel·lectuals i escriptors castellans de més rellevància (J. Ortega y Gasset, R. Pérez de Ayala, B. Pérez Galdós, R. M. del Valle Inclán, M. de Unamuno, Azorín, A. Machado, R. de Maeztu, R. Menéndez Pidal, M. Azaña. L. Araquistain..) i també una important representació d’escriptors, polítics i, sobretot, artistes catalans (a més d’Alomar, J. Carner, A. Hurtado, S. Rusiñol, I. Iglesias, R. Turró, A.Vives, H. Anglada Camarasa, R. Casas, J. Borrell, J. Clarà, E. Casanova i J. Sunyer). El tercer manifest, de l’any 1917, va ser el de la Liga Antigermanófila, una organització promoguda pel setmanari España. El seu objectiu era combatre el rearmament ideològic que pretenien dur a terme els sectors més antiliberals i més confessionals de la societat espanyola a partir de l’apologia del model polític que segons ells representava l’Alemanya que s’enfrontava als països aliats. Així mateix, també cal consignar que Alomar l’any 1917 va ser membre del comitè d’honor que va organitzar a Barcelona l’homenatge al mariscal Joffre, l’encarnació màxima de la França que s’enfrontava a Alemanya.

Gabriel Alomar va dedicar un nombre considerable d’articles a la Gran Guerra. Probablement varen ser al voltant d’unes vuit desenes. Es publicaren als setmanaris La Campana de Gràcia i España i al diari La Publicidad. Una part d’aquests articles foren recopilats en els volums La guerra a través de un alma (1917) i El frente espiritual (1918).

L’explicació del posicionament sense vacil·lacions d’Alomar a favor de França i Anglaterra es troba en la seva teoria ideologicopolítica. Concebia la història de la humanitat com un procés al llarg del qual s’havia anat produint un perfeccionament progressiu en la mesura que els seus membres havien estat capaços d’anar-se alliberant del determinisme del medi natural, de l’esclavatge de la tradició concebuda com a inamovible, de l’autocràcia de les monarquies, del pensament dogmàtic i del domini social exercit per l’Església catòlica, del predomini dels valors de matriu militar, de l’anul·lació de la individualitat pel fet d’estar sotmesa als principis morals i socials normatius, de la desigualtat institucionalitzada com un fet natural per les classes dominants, de la manca de voluntat dels estats nació per a reconèixer els drets polítics de les comunitats etnoculturals històriques… Segons Alomar, aquest llarg procés d’emancipació de la humanitat havia tengut un moment històric concret que va representar un pas cap endavant absolutament decisiu: el de les revolucions liberals dels segles XVII i XVIII. Amb aquestes revolucions, especialment amb la francesa, s’hauria instaurat la sobirania popular i la no confessionalitat dels estats. La primera i principal raó per la qual Alomar era partidari del bàndol aliat era perquè el formaven aquells països que ell considerava que eren els models polítics històricament més perfectes i de referència més exemplar. I per quin motiu els atorgava aquesta consideració? Precisament perquè havien dut a terme la seva corresponent revolució liberal. Si de bon principi dona suport a França i Anglaterra és perquè és del tot partidari i admirador del seu sistema polític: «Inglaterra y Francia, las dos naciones de la Revolución europea, representan algo así como el principio solar y el principio lunar en el sistema de nuestra civilización» A parer seu, el conflicte «Entre Alemania y Francia es el choque del principio revolucionario con el autocrático», és entre «un poble primitiu [Germania], perquè no ha tingut encara Revolució», i «dos pobles occidentals [França i Anglaterra] que l’han tinguda». L’opinió d’Alomar era que la categoria de civilització tan sols podia ser atorgada en propietat als països que havien dut a terme una revolució política de caràcter liberal. En conseqüència, pensava que Alemanya era posseïdora d’una gran cultura històrica però que encara no pertanyia pròpiament al camp de la civilització humana. La civilització, l’estadi superior de l’evolució de l’espècie, era necessàriament i únicament el resultat final d’una revolució política de signe liberal (llibertat individual), democràtic (sobirania popular, republicanisme) i laic (estat no confessional).

L’altre gran motiu que va determinar el suport d’Alomar als aliats fou que ell de bon principi va considerar que a la Gran Guerra hi estaven implicades unes nacions que eren agressores (Alemanya) i unes altres que eren agredides (Bèlgica i Sèrbia). A partir de l’assumpció del principi que la guerra defensiva era un dret natural, les nacions agredides i els seus aliats eren protagonistes d’una guerra justa i necessària. A més, segons Alomar, França i Anglaterra a la força havien d’enfrontar-se als imperis centrals perquè tenien el deure de defensar un determinat model de sistema polític, el nascut de les revolucions liberals abans esmentades, l’únic que de veritat mereixia el nom de civilització: «¿No será legítima hoy una guerra santa de la civilización en defensa de la libertad, la ciudadanía, la tolerancia, la pacífica convivencia, todo nuestro tesoro espiritual amenazado?».

La posició d’Alomar davant la Gran Guerra evidentment va concretar-se en molts d’altres aspectes i va tenir un gran nombre de matisos que ara mateix no podem tenir en compte. No disposam de l’espai necessari per a referir-nos-hi. La conclusió podria ser que l’intel·lectual mallorquí va ser un aliadòfil intervencionista perquè ell pensava que així ho exigia la defensa d’aquells valors polítics de categoria superior que havien estat engendrats per les revolucions liberals, alhora democràtiques i laiques.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad