Podríem definir l’economia circular, d’una manera una mica provisional i, per això, inacabada, com un sistema o una estratègia econòmica que redueix al mínim el consum de materials i d’energia, que també redueix la producció de residus i l’emissió de contaminants i, en canvi, optimitza al màxim els recursos i els materials mitjançant la restauració, la regeneració i el re-aprofitament.
En el nostre entorn polític més immediat, se’n comença a parlar —fins al punt que avui el podem considerar un terme de moda— d’ençà de l’aprovació el 2014 del document de la Comissió Europea «Cap a una economia circular: un programa de zero residus per a Europa» i, sobretot, d’ençà de la recent adopció, també per part de la Comissió, d’un paquet de mesures sobre l’economia circular que pretén ajudar a les empreses i als consumidors europeus en la transició cap a una economia on s’utilitzin els recursos de manera més sostenible.
No ens ha d’estranyar, doncs, que amb aquests objectius tan virtuosos l’economia circular susciti un fort interès entre moltes instàncies socials, polítiques i empresarials. No debades alguns economistes s’hi han referit com un «negoci rodó» i així ho vàrem poder constatar en la I Jornada d’Economia Circular que, organitzada pel Consell de Mallorca amb la col·laboració de TIRME, tingué lloc el passat 15 de gener. Si bé la Jornada no va recórrer tota la «circumferència» i es va centrar gairebé exclusivament en el segment dels residus, el desenvolupament de les distintes sessions va permetre conèixer, a banda d’una síntesi dels principals continguts de la ja aprovada Llei de Residus, algunes iniciatives i experiències del món empresarial, d’entre les quals podríem destacar les d’algunes de les principals cadenes hoteleres de les Illes relatives a la substitució d’articles de plàstic d’un sol ús o a l’obtenció de compost a partir dels residus orgànics produïts pels mateixos hotels.
Encara que parlam d’experiències a petita escala, amb l’encert indiscutible d’aquestes iniciatives, el que voldríem ressaltar és el fet que hi ha una nova possibilitat de generar valor econòmic, ambiental i social de manera més responsable, més resilient i més competitiva. Com passar a l’escala regional i com passar de la teoria a l’acció és una tasca que, pensam, s’hauria de definir mitjançant una «estratègia balear d’economia circular».
Moltes comunitats autònomes (Catalunya, País Basc, Andalusia, Extremadura, etc.) han emprès estratègies pròpies. Si bé alguns dels elements nuclears són compartits per la majoria d’estratègies regionals —fonamentalment els objectius i les línies generals d’actuació—, el disseny d’una estratègia balear hauria de partir de l’element diferencial que comporta la insularitat així com de les particularitats del model econòmic. Una d’aquestes particularitats és la dificultat de desacoblar el creixement econòmic de la forta pressió demogràfica, la qual cosa es tradueix en un consum creixent d’energia o en una producció també creixent de residus, per citar només dos dels aspectes centrals de l’economia circular. En aquest sentit, l’augment de la productivitat i de l’eficiència en l’ús dels recursos així com la millora en la gestió dels residus i el reciclatge esdevindrien dos objectius cabdals.
Altrament, una estratègia regional hauria de vincular i articular allò que la dinàmica institucional —i a vegades la «cultura política»— desvincula i fragmenta. Així doncs, s’haurien de generar sinergies i alinear polítiques si més no dels àmbits següents: mitigació i adaptació al canvi climàtic, residus, ocupació «verda», emprenedoria circular, agricultura, indústria, innovació, etc. Per tant, una estratègia d’economia circular és, abans de tot, un repte de planificació, de transversalitat i d’integració de polítiques aïllades.
Finalment, una estratègia d’economia circular no resol tots els interrogants que planteja el trànsit cap a un model social i econòmic més sostenible, ni cancel·la tampoc tot el debat que l’ha d’orientar. És, això sí, un element que permet incorporar la natura a les accions i a les decisions de política econòmica i una manera de materialitzar, no sense dificultats, allò que sempre és fàcil de formular en el pla teòric.
