Som una societat adormida, consentida (qui calla consent), massa permissiva davant una realitat que ens afebleix econòmica, social, mediambientalment i políticament.
Patim un infrafinançament estructural i permanent que afecta directament el dia a dia de serveis bàsics com l’Educació (manca de centres educatius i ràtios elevades en una Comunitat amb una de les taxes més altes d’alumnat migrant), la Sanitat (llistes d’espera i saturació de serveis com els d’urgència) i els Serveis Socials (gent major mal atesa que s’acostuma a la soledat). Però també el transport públic, com el ferroviari, pateix la manca de recursos econòmics, mentre a la península sobren diners per a fer línies d’AVE, arreu.
No hi ha Justícia, perquè aquesta és lenta, precària des del punt de vista logístic i urbanístic. Som de les poques Comunitats que no tenim les competències de Justícia traspassades i el tema de la infradotació econòmica del traspàs és una de les claus per a no fer-ho efectiu. Tenim l’experiència dels traspassos d’Educació i Sanitat.
Estam per davall, any rere any, de la mitjana en inversió de l’Estat a les Comunitats Autònomes i, en comptes de millorar, empitjora respecte a l’any anterior. Se’ns diu que aquesta desigualtat en la inversió territorial es vol compensar amb el Fons d’insularitat del REIB (Règim Especial de les Illes Balears). És a dir, el nou REIB es vol convertir en la compensació d’una injustícia flagrant i perdre la seva raó de ser: compensar econòmicament el fet i el cost de ser un territori insular. Un nou REIB mancat de contingut fiscal i pressupostari, sotmès a uns pressuposts de l’Estat que estan prorrogats i gestionats per un govern en funcions.
Més de la meitat del deute públic (prop dels 9.000 milions d’euros) que tenim totes i tots els illencs és degut a l’infrafinançament de l’Estat.
Segons les darreres dades públiques, Balears es manté com la segona Comunitat que més aporta al sistema de finançament estatal i la novena en recursos rebuts segons la liquidació de 2017. No convindria, per tant, fer passes cap a la sobirania fiscal, amb una agència tributària pròpia que recapti el que aportam els illencs? Perquè es tracta de solucionar, com més aviat millor, aquesta injustícia permanent, i l’Estat ha demostrat i demostra que no és una prioritat política. Per tant, si l’Estat no ho vol solucionar, plantegem-nos ser nosaltres els que posem remei i justícia a aquesta situació.
I el panorama polític i econòmic no du vies de millorar. Des de l’Estat arriben ordres d’ajustaments en la despesa pública mentre ens segueixen negant partides econòmiques que ens corresponen. El 2020 es preveu un any complicat des del punt de vista pressupostari, la qual cosa farà que els serveis públics i la inversió pública no notin cap millora a les Illes Balears. Probablement, tampoc veurem el 2020 el Règim Especial que ens mereixem.
I davant tot això, fins quan ho consentirem? Com a societat illenca, ens pertoca actuar per l’interès general i per a fer efectiu el benestar dels que vivim a les Illes Balears. No fer res també és una decisió que ens responsabilitza de la realitat existent. Tenim drets però també tenim deures i aquests deures no es poden delegar en ningú altre. Revertir aquesta situació no és responsabilitat exclusiva dels que es dediquen a la política sinó que ho és de cadascun de nosaltres.
Si la societat balear organitzada a través de les entitats socials ens crida a la mobilització contra aquesta injustícia, hem de respondre totes i tots per a fer-nos valer i per exercir la nostra responsabilitat de manera activa i no passiva. Perquè responsables ho som i ho serem, d’una manera o de l’altra.
