4.2 QUI ENCAPÇALÀ A MALLORCA LA GRAN MANIFESTACIÓ DEL 29 DE SETEMBRE?

Josep Valero i González

En aquell temps president de l’APIMA de l’IES Marratxí

El 29 de setembre de 2013. Una data històrica. A Mallorca entre 90.000 i 100.000 persones. 8.000 a Menorca. 6.000 a Eivissa. 500 a Formentera. La manifestació més gran ciutadana del conjunt de les Illes que es recorda. Segurament superà les anteriors, de després de l’intent de cop d’estat del 23F del 1981 i la de la vaga general del 14 de desembre de 1988, que també foren prou massives a totes les Illes.

Aquestes manifestacions encara estan en el record de la memòria col·lectiva. I no per casualitat. Tingué fortes repercussions posteriors. Especialment per ajudar a configurar les dues legislatures posteriors amb majories d’esquerres. Fins i tot els actuals governants del PP ho tenen present, malgrat que no ho diguin expressament.

La manifestació la convocaren a Mallorca: La Plataforma CRIDA, L’Assemblea de Docents, STEI, L’Obra Cultural Balear, UCTAIB (Cooperatives de treball), L’Associació de Directors d’Educació Infantil i Primària, FADESIB (directors/ores de secundària), FAPA Mallorca, COAPA, Joves per la Llengua, CC.OO, CGT, FETE-UGT, Jubilats per Mallorca i Plataforma d’Estudiants.

I per tal d’evitar protagonismes innecessaris, s’acordà que la manifestació a Mallorca fos encapçalada per una comunitat educativa de base, prou significada per la seva lluita per la defensa d’una educació pública de qualitat. I fou triada la comunitat educativa de l‘IES Marratxí.

El director Jaume March (malauradament traspassat en un accident de trànsit anys després), membres de l’APIMA del centre, membres de l’Assemblea de docents del centre, representant del PAS al Consell Escolar de Centre, i estudiants que s’incorporaren més tard, se citaren davant del Bar Cristal de la Plaça d’Espanya, mitja hora abans de l’inici de la manifestació. Hi havia un cert orgull intern per ser els escollits per encapçalar la mobilització. Al darrere hi havia els records del suport de l’equip directiu a les assemblees dels docents a l’amfiteatre del centre i al saló d’actes; les reunions per avançar en una estratègia de construcció de la comunitat educativa; les assemblees de pares i mares prou polaritzades per al suport que des de l’interior de la Conselleria ( oficina de Jorge Campos) donaven als pares i mares pro-TIL ( Olga Ballester futura diputada de Ciudadanos), i que foren guanyades de manera neta, ampla i amb un debat profundament respectuós i democràtic; a les penjades i despenjades del llaç quatri-barrat a la façana i a l’interior del centre; a les denúncies d’una estudiant del centre contra el director a travès d’una gravació il·legal, amb l’inici de l’expedient contra Jaume March; les tres cadenes humanes concèntriques de suport que enrevoltaren els quatre carrers del centre i habitatges veïnats en suport al director expedientat; les tancades al pavelló esportiu i posteriors assemblees conjuntes, entre estudiants, professorat, equip directiu, pares i mares d’alumnes, que enfortiren el nostre sentiment de pertinença a una sòlida comunitat educativa.

Faltava un quart d’hora per començar i ja des del servei d’ordre de la manifestació ens digueren que avancéssim fins a la cantonada de les avingudes amb el carrer de Sant Miquel, perquè la pressió des de la placa ja era insostenible. La gent no podia entrar. Portàvem la pancarta amb l’eslògan unitari « NO A LA IMPOSICIÓ: DEFENSEM L’EDUCACIÓ». Faltaven 5 minuts per les 18 hores, hora anunciada pel començament de la manifestació, i ens digueren que comencéssim ja la manifestació. Deu ser la primera manifestació en la història de Mallorca, que en lloc de partir com sempre amb un cert retard, surt amb un horari avançat!

La meva vivència inicial fou de tenir la sensació que qualque cosa gran estàvem fent. Molta gent al davant i a les voreres de la capçalera. I la gent fent fotos de la pancarta, regalant somriures de complicitat, fent aplaudiments al passar per devora, cares alegres i alguna exclamació de suport, ànims i fins i tot d’agraïment per la lluita duita fins aleshores. Anàvem ràpids i des dels costats de la pancarta veiem com la gent omplia tot l’espai dels cinc carrils de les avingudes. A l’altre costat de les avingudes, molts de cotxes aturats, sonades rítmiques de clàxon de suport, serveis d’ordre totalment desbordats. Els membres de la Societat Balear de Matemàtiques XEIX estaven estratègicament situats a diferents llocs del trajecte, per poder calcular de manera científica l’ocupació de l’espai i els càlculs de la gent que passava per cada lloc.

En el moment de girar cap al Passeig Mallorca, l’estretor del carrer amb els cotxes aparcats a cada banda, va fer que els membres de la pancarta encara féssim més via perquè els embussos eren més que previsibles que es formessin al darrere. Una vegada entrats a l’avinguda Jaume III, seguia havent-hi molta gent a les voreres, gent que corria pels laterals, crits i eslògans diversos, fins arribar a la plaça de les Tortugues i enfilar el passeig del Born a on al final d’aquest, a l’altura de la plaça de la Reina, hi havia el cadafal on havia d’acabar la manifestació. Pujàrem al cadafal, posàrem la pancarta de cara al públic, i esperàrem un instant perquè la gent arribés abans de llegir el manifest unitari. No record qui va llegir el manifest. Crec recordar que llegiren per paràgrafs persones diferents. Ja en aquells moments ens arribaven notícies que encara hi havia gent que no havia sortit de la plaça d’Espanya. Que hi havia uns embossaments provocats pels autocars que vinguts des dels pobles, no havien pogut aparcar, i no podien sortir de les avingudes. Es donaven xifres de 166 autocars vinguts de la part forana. Els trens desbordats i de gom a gom. Cal pensar que darrere cada autocar, hi havia la mobilització de les comunitats educatives de cada poble, que s’anaren consolidant en les diferents lluites, vagues i tancades prèvies en cada centre educatiu, que d’aquestes tancades sortiren manifestacions espontànies, que anant d’un centre a l’altre del poble, mostraren que el debat educatiu era ja un debat cívic, on molta gent expressava la seva solidaritat.

La manifestació del 30 de setembre era la culminació d’un seguit llarg de mobilitzacions, vagues, tancades, marxes, declaracions públiques, enfront d’una administració de José Ramón Bauzá del PP, fidel escuder del procés d’espanyolització i recentralització, que s’inicià amb la segona legislatura de José María Aznar. El TIL era un fals i antipedagògic potenciament d’ensenyament en anglès, amb l’objectiu ocult d’eliminar els programes d’ensenyament en català en els centres que així ho havien decidit, i fins i tot, anar en contra del Decret de mínims consensuat per unanimitat en la Llei de Normalització Lingüística. Hi havia molta indignació, fàstic, ganes de plantar cara a una política absurda, autoritària, que instrumentalitzava l’educació i el futur dels infants, per una dèria ideològica d’uniformització castellana de l’estat espanyol. Això unificà al ventall més ample de l’oposició i esquinçà també internament, al mateix PP i als seus votants.

Acabàrem la lectura del manifest i me’n record que amb companys de l’APIMA i família, ens asseguérem en un bar de la Plaça del Rosari o del seu voltant. I allà com espectadors passius i amb un bon refresc, tornàrem a ser espectadors de la baixamar de la marea verda. Un riu continuat de gent i gent, contenta i alegre que es dirigia cap a casa. I tornàrem a escoltar la segona lectura del manifest. Es deia que es feia per la gent que no havia pogut sentir la lectura del primer. I després, la tercera, quarta… la cinquena… la sisena…la setena… Crec que vàrem a arribar a la vuitena lectura. Més o manco eren intervals entre cinc i deu minuts entre un i l’altre. Des dels altaveus es demanava a la gent que una vegada escoltat el manifest, s’allunyessin ràpidament del Born, per poder deixar entrar a la gent que encara no havia arribat.

Els companys matemàtics de la XEIX, havien quantificat primer 70.000 persones, després pujaren la xifra a 100.000, després tornaren a parlar de 80.000. Delegació de govern fins i tot reconegué 70.000 després de dir que sols eren 50.000. Els companys de la XEIX varen reconèixer que els seus càlculs sols eren segurs fins a una xifra màxima de 50.000 persones, que era el màxim que havien previst per a poder quantificar correctament. Però que els havia desbordat per complet la situació i que les seves estimacions eren deduccions per espai, temps i densitat de persones, fetes a peu de carrer, i que la gernació fou tan gran que l’observació visual controlada no va ser possible.

Aquella gran manifestació va ser viscuda com un gran èxit col·lectiu. Com un recobrament o el naixement, com es vulgui, de l’autoestima que podem arribar a tenir com a poble. Quan coment aquesta manifestació amb molta gent coneguda, sempre els deman si recorden qui encapçalava aquella manifestació. Crec que a la primera vegada cap persona se’n recorda. I ben mirat és el millor èxit de la manifestació. Tothom es va sentir el primer protagonista d’aquella gran victòria col·lectiva.

P S 1. Aquest article està basat en els meus records personals i amb algunes dades recollides per internet. Disculpeu les errades que puc haver comès. En les descripcions dels fets he intentat transmetre informació i emoció. La meva naturalment. Un relat volgudament subjectiu. Perquè en la meva llarga trajectòria de lluita cívica-política, sens dubte poder encapçalar aquella manifestació, és una de les coses de les quals em sent més orgullós. No és un tema per fer vanaglòria de mèrits propis, malgrat que un també ha posat el seu granet d’arena. És el saber que has estat allà perquè molts de companys i companyes amb la seva lluita ho han fet possible. Que tu representes i tens la força dels que t’han empès a quà donis la cara per ells. I ho has de fer des de la humilitat, la companyonia, la discreció i la convicció.

P S 2. També m’agradaria en els moments actuals, agafant lliçons de la història i aprofitant el paral·lelisme amb el Xè aniversari de la manifestació, recordar la força de la cançó de Raimon, que descriu en plena època de dictadura franquista, la trobada silenciosa del cantautor amb el clandestí dirigent comunista Gregorio López Raimundo a l’interior d’un autobús públic a Barcelona.

«…

Sense parlar m’has dit “tot va creixent”,

lluita d’avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m’he girat mentre serè em creuaves,

he sentit fort un gran orgull molt d’home,

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l’he volgut nostre;

aquest meu cant és teu, l’he volgut nostre.

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven

…»

…»