4.2 Que el neoliberalisme deixi pas

Arriba l’Europa socioambiental

Això dels super-diumenges no només és tediós pels partits, periodistes i per aquelles persones que han d’estar a les meses contant vots fins ben entrada la nit, sinó que tenen el gran inconvenient que molts debats s’acaben passant per alt. I aquí, havent-hi hagut tantes eleccions en tan poc temps, Europa ens ha quedat molt lluny, massa.

Els resultats de les eleccions europees són, malgrat tot, esperançadors per l’espai progressista europeu. Cert és que els populars europeus han tornat a guanyar, però també és cert que la majoria de l’hemicicle europeu s’ha desplaçat cap a l’esquerra i l’ecologisme. I això rau en la important pujada dels verds, dels liberals i, sobretot, en la decisió dels socialistes de deixar de fer seguidisme de la democràcia cristiana i definir un projecte propi per la UE. Per la seva banda, els euroescèptics, romanen estables i seguiran essent irrellevants en tot debat europeu, malgrat ser primera força a França, Itàlia i Regne Unit.

Deu anys després de l’esclat de la crisi econòmica i sense haver-ne sortit del tot, pareix que Europa vira cap al centreesquerra. La nova legislatura europea tendrà dos grans reptes, el d’aprofundir de forma decidida en l’acció climàtica i la transició ambiental de forma decidida i avançar en la formació de l’Europa social. I això només es podrà fer legislant amb valentia i dotant pressupostàriament aquestes dues transicions. I aquí, Els Verds hi juguen un paper clau: no només estan al capdavant de totes les polítiques de transformació social i ambiental, sinó que són capaços de construir consensos amplis i amb una cambra tan dividida això és més necessari que mai.

Un segon aspecte important d’aquestes eleccions europees és que la participació ha augmentat considerablement arreu del continent. I això, juntament amb la irrellevància dels euroescèptics en el Parlament Europeu, ha de permetre, per fi, redefinir el debat i deixar de parlar de si volem Europa o no volem Europa i passem a parlar de quin model per la UE i quines polítiques concretes volem que es facin.

La nova Comissió ha de desterrar la grisor apàtica de l’era Juncker i obrir les portes del Berlaymont de bat a bat, que hi entri l’aire! Cal una nova forma de fer política en l’àmbit europeu i això exigeix millorar dràsticament la manera de presa de decisions a la Comissió i al Consell. Però també demana deixar de banda el neoliberalisme que impregna tota la política europea. Serà una tasca difícil, però la mateixa supervivència de la UE en depèn.

A més de canviar el seu propi funcionament, les noves presidències han d’adreçar de forma contundent la justícia social i l’emergència climàtica i ambiental. La ciutadania europea ha parlat i demana Europa, sí, però una altra Europa.

L’onada verda que veiem, sobretot a l’Europa central representa aquesta recerca per unes institucions europees nítidament democràtiques, que posin l’accent en el benestar de les persones i en l’acció ambiental.