4.2 Les lliçons del COVID-19

El 31 de desembre de 2019, l’autoritat sanitària municipal de Wuhan, Xina, va informar l’Organització Mundial de la Salut sobre el cas de 27 persones amb pneumònia de causa desconeguda, 7 d’elles greus, que tenien en comú l’exposició a un mercat. Només una setmana després, es va identificar un nou tipus de coronavirus, anomenat SARS-CoV-2, que produeix una infecció respiratòria aguda, el COVID-19. El 30 de gener, l’OMS va declarar el COVID-19 com a PHEIC, emergència de salut pública de preocupació internacional, i l’11 de març, pandèmia, és a dir, un brot epidèmic estès per tot el món. Avui, 29 de març de 2020, s’han confirmat en el món 634.835 casos i 29.957 defuncions per COVID-19; a Espanya, 78.797 i 6.528 i a les Illes Balears, 958 i 29.

Escric des d’un telèfon d’informació sobre el COVID-19 per a la població, que m’està mostrant el ventall d’efectes que el COVID-19 i les mesures que s’han pres a Espanya tenen sobre la ciutadania. Em refereixo a la situació laboral, econòmica, a la convivència, a la falta de material de protecció, a la por, a l’ansietat… Voldríem que fos un observatori de desigualtats, com també ho volen ser les emissores de ràdio, però sabeu què?, probablement qui més ho necessita no arriba ni a la ràdio ni al nostre telèfon.

No podem jutjar encara si s’han pres les mesures necessàries en el moment més adequat. Sí que puc dir que algunes persones vàrem tardar a comprendre la gravetat del que ens venia damunt. I m’incloc.

Admiro l’obediència de la població i la plasticitat amb què hem adaptat les nostres vides des de casa. Em preocupa que el confinament pugui tenir efectes no desitjats, com un increment de les violències, que no seran els mateixos efectes d’acord amb la nostra posició econòmica.

Podem parlar de classes socials?

Admiro les companyes i companys, que intenten des del seu lloc contribuir com poden a lluitar contra la pandèmia, i també totes les persones que ofereixen el seu temps i habilitats de forma voluntària. Em preocupa la falta de transparència, la impressió d’improvisació, l’estil de política de “mano i acates”, i que les mesures que prenen els i les responsables polítiques no segueixin només criteris de salut pública, sinó que també pugui intervenir en alguns casos el desig de demostrar que ho estan donant tot pel seu poble, ja m’enteneu.

Em queixo de la falta de protagonisme de salut pública en la nostra comunitat, on el servei de salut Totpoderós controla i decideix, fins i tot les qüestions de salut pública. M’estranya no haver vist cap pla d’actuacions, rebre només instruccions concretes, canviants, i d’assabentar-me de les mesures que es prenen per la premsa. Ja sé que sóc just un peó (una peona), però on ha quedat la tan presumida “participació dels professionals i de la ciutadania”? Per participar, és necessari tenir tota la informació.

Crec que el COVID-19 ens canviarà a totes i a tots, que ja ens està canviant, que s’hauran de revisar moltes coses. Espero que no hi hagi por d’avaluar, i de comptar amb persones externes per fer-ho. Aquesta crisi ha fet palesa la importància de tenir estructures sanitàries sòlides, no només en els serveis sanitaris, sinó també en salut pública. Veiem que poden faltar llits de cures intensives o respiradors, però també que no hem tingut els recursos humans suficients preparats per fer seguiment massiu de contactes, el que potser hauria evitat casos i morts.