L’activitat parlamentària durant els mesos que vénen se centrarà sobretot en l’aprovació dels pressuposts de la CAIB. El pressupost a una institució és com aquell espot publicitari d’un temps que si ho recorden els lectors, hi apareixia un majordom que feia la “prueba del algodón” per sabre si realment un producte de neteja funcionava o no. “ El algodón no engaña”, finalitzava l’anunci. I efectivament, al marge de plantejaments, debats, postulats o discursos, els pressuposts d’una Administració defineixen d’una manera real, clara i efectiva quines són les prioritats, quins els objectius i quines les actuacions que es pretenen per dur-les a terme. Són per una altra banda una fotografia real i efectiva de quines són les mancances o problemàtiques de la mateixa institució que els proposa.
Si hom analitza els pressuposts aprovats durant els darrers cinc exercicis o per dir-ho en un llenguatge no tant comptable i més mundà, els darrers cinc anys, fins i tot si s’entreté a fer-ne una gràfica, podrà constatar d’una manera molt visual l’increment considerable d’aquesta Comunitat en despesa social, en sanitat, en educació, cultura o en reforç de l’estructura de la mateixa Administració. Són sense cap dubte, indicadors que demostren quines han estat i quines han de ser les prioritats d’un govern que es pretén progressista. Cert que veníem d’aquells anys obscurs de la legislatura de les retallades sense perjudicis a tot allò que ens havia costat dècades poder aconseguir. No és sostenible, ens repetien una vegada i una altra, mentre regalaven a la banca ni més ni manco que 65.000 mil milions d’euros. Havien trobat l’excusa perfecta per aplicar sense manies, la més pura doctrina neoliberal que pretén entre altres la decapitació de l’Estat del benestar, reduint al no-res la mateixa Administració pública, privatitzant tot allò que es pugui privatitzar: fins i tot educació, sanitat, o determinats serveis socials -la qual cosa resulta mala d’entendre com algú pot fer negoci sobre una cosa que des de l’esquerra consideram un dret bàsic de la democràcia entesa sobretot des de la igualtat d’oportunitats- i sobretot la desregularització del mercat, és a dir, el campi qui pugui.
Aquí a les Illes ens governaven segurament els alumnes més aplicats d’aquesta doctrina, els que passaven més gust de lluir un bon romanent o superàvit que de presumir de bons serveis. Són els mateixos que cada dimarts dins la Sala de les Cariàtides ens donen lliçons de democràcia i de bona gestió. No deixa de ser esperpèntic que aquell que defensava que una guarda de cabres feien més garriga neta que una brigada de l’IBANAT, ara reclami al nostre Conseller Miquel Mir més efectius, o aquella que va ser Consellera d’Educació ara trobi insuficient (que ho és) l’aportació a la Universitat, o de com s’hauria de gestionar la Renda Social garantida, a la nostra Consellera Fina Santiago, quan ella mateixa els hi va dir clar i llampant «És que senzillament vostès no l’haguessin posada en marxa».
Una cosa sí que és ver, ho fan molt millor a l’oposició del que ho feren al govern. Certament, i ens ho feren tocar amb les mans, destruir és molt més fàcil que construir. Ara com ara podem afirmar amb orgull d’anys de feina que aquella situació s’ha aconseguit revertir, conscients evidentment del camí que ens queda per recórrer, som just al punt de partida. Més forts que fa cinc anys, cert! Vostè s’imagina, vaig poder demanar-li a la Consellera de Salut tot just fa una setmana, haver de gestionar la pandèmia amb els recursos, humans i materials, que es va trobar vostè el primer dia de la passada legislatura quan va ocupar el seu despatx? O amb aquell famós decret vigent que excloïa del sistema de salut pública a determinats col·lectius? I La mateixa pregunta amb termes semblants, podríem fer-la a tots i cadascun dels Consellers i Conselleres del nostre govern.
Afrontam per tant l’aprovació d’uns pressuposts d’una enorme complexitat, en tant que hauran de conjugar l’ambició de voler seguir consolidant l’Estat del benestar amb els seus pilars més bàsics i fonamentals, com són l’educació, la sanitat o la protecció social, precisament en un moment on és més necessari que mai, amb la gran assignatura pendent d’aquest país que és la necessària i improrrogable diversificació del nostre model econòmic, i forjar-ne un capaç de generar riquesa compartida i que eviti entre d’altres moltes coses la fuga dels nostres joves talents de cap altres països o destinacions i permeti la preservació del nostre patrimoni natural i cultural.
Enguany haurem pogut tocar amb les mans allò que des de feia dècades advertien molts d’economistes de reputat prestigi i que nosaltres mateixos ho hem defensat públicament els darrers quinze anys, el model econòmic de les illes és molt dèbil (tot i les extraordinàries temporades turístiques que hem viscut els darrers 10 anys i que distorsionaven la percepció) per què està massa centrat en el monocultiu turístic i per tant totalment sotmès a fenòmens externs, per què genera precarietat laboral i desigualtat social. Tot allò que anàvem repetint com un mantra i que ha provocat que en alguns sectors (els de sempre) fins i tot ens tractessin de “turismefòbics”. Cert allò que resava un “memé” d’aquests que circulen per xarxes que “al mes de setembre a Mallorca ha estat més productiva una quarterada de garrovers que un hotel”, sense voler frivolitzar i sense llevar dramatisme al fet del que suposarà per a milers de famílies durant els pròxims mesos, famílies a les quals és la nostra obligació protegir i donar resposta des de totes i cada una de les nostres institucions i de la manera més coordinada possible.
Però no ens hem d’enganar, si la situació financera de la nostra Comunitat era ja de fet “complicada” a l’inici de la pandèmia -per aquella situació d’infrafinançament estructural històric que anàvem arrossegant i que ha provocat entre altres, un deute financer de la Comunitat autònoma que sobrepassa els nou mil milions d’euros-, molt més complicada és ara amb la caiguda d’ingressos provocada també per la situació de caiguda de quasi un trenta per cent del nostre PIB, un fet gairebé sense precedents.
I la solució no pot passar com proposen algunes veus, i de fet ens hi hem d’oposar frontalment, a què l’Estat espanyol, ens faci la gentilesa de permetre’ns endeutar més amb un increment del deute de la nostra CAIB per un import d’altres mil milions, entre altres coses per què això ja no hi ha economia que ho resisteixi a més de ser un insult a la nostra intel·ligència col·lectiva.
La situació passa per que ens retornin una part important d’aquella solidaritat que durant dècades hem professat escrupolosament al conjunt de les arques de l’Estat, aquella solidaritat propera al 14% i llunyana d’aquell sostre del 4% que la Constitució alemanya assenyala com a aportació límit dels estats o “länders” membres de la federació, per tal de no posar en perill la seva economia. Parlam per tant de la necessitat que l’Estat compensi, amb fons estructurals, la caiguda dels ingressos d’aquelles Comunitats amb major part d’activitat turística, i en el nostre cas que es faci efectiu allò que ja es va aprovar al Congrés dels Diputats, el REIB (Règim Especial Illes Balears), tant en allò que fa referència als fons insulars que ens situarien en la mitjana estatal i que s’havia de recollir en els Pressuposts Generals de l’Estat primers que s’aprovessin (recordin que seguim amb els de Montoro prorrogats) i com en el mateix desenvolupament de les deduccions fiscals que permetrien entre altres equiparar la competitivitat de les nostres empreses a les situades en territori peninsular, a més de ser una eina real i efectiva al servei de la necessària diversificació econòmica.
Fer complir una llei com el REIB, aprovada al Congrés dels diputats no hauria de ser tant mal de fer, segurament alguns es demanaran? I de fet no ho hauria de ser, i de fet no ho seria si les Illes Balears tinguessin diputats i diputades que hi anessin a defensar els interessos propis de les Illes, però no en tenim cap, cap ni un! I ho sap el PSOE i ho sap el PP.
Senadors afortunadament en tenim un, un que xerra clar i que no té manies en trepitjar qualque ull de poll a qui faci falta i per molt que incomodi als nostres socis de govern.
De la senyora Montero que essent consellera d’Hisenda de la Junta d’Andalusia va ser una de les grans detractores de la revisió del nostre finançament no podem esperar molts de miracles. De la capacitat de negociació dels nostres socis davant l’estat ……
Anam per tant a teixir aliances amb els nostres socis, no tant amb els que compartim govern que també, sinó amb els qui compartim Ideari Polític, els de la perifèria amb representació al Congrés, com alguns anomenen, el vot dels quals serà imprescindible (presumptament i si no es produeix un cop de volant a la dreta) per aprovar els Pressuposts de l’Estat, i que per tant aquest vot tingui en compte les reivindicacions de les Illes que ja més que reivindicacions resulten un crit d’auxili.
Venen per tant mesos d’intensa activitat parlamentària que requeriran un treball exhaustiu i coordinat amb el Govern, el Consell, l’Oficina del senador, socis de govern i socis ideològics amb presència al Congrés i Senat, les Fundacions, sota el paraigua d’un partit amb una estructura més que preparada per afrontar aquests i altres reptes que se’ns plantegen avui dia. 
