Fa 30 anys, Greenpeace iniciava la seva campanya en defensa de l’atmosfera. Fins aquell moment, l’organització ecologista havia concentrat els seus esforços en campanyes en defensa de la biodiversitat, i en combatre la contaminació tòxica industrial, així com tot el cicle nuclear, civil i militar. Però recordo com si fos ahir quan, a una reunió dels coordinadors de l’organització, un especialista recentment incorporat ens va parlar dels greus problemes que afectaven la feble capa d’aire que enrevolta al nostre planeta. N’Andrew Kerr ens va parlar de les tres importants malalties ambientals d’origen humà que havíem d’abordar amb urgència: el forat a la capa d’ozó que incrementava, entre altres problemes, els càncers de pell i les malalties als ulls, la pluja àcida que destruïa els boscos i els monuments i la contaminació per gasos d’efecte hivernacle que eren l’origen del canvi climàtic. Ens vàrem posar a la feina.
Molt poc temps després, s’aconseguia la primera victòria. El Protocol de Montreal prohibia l’ús de CFCs i altres productes clorats, i aviat es varen començar a veure els resultats: el forat a la capa d’ozó, que havia assolit dimensions molt preocupants, es va començar a recuperar. Per una altra banda, la substitució d’alguns dels combustibles més agressius, amb majors components de sofre, varen reduir, si no eliminar totalment, els efectes de la pluja àcida. Dos exemples de campanyes ciutadanes que varen obligar als governs a prendre decisions vinculants i a les indústries a aplicar tecnologies ja existents, però que es resistien a introduir per maximitzar els beneficis o rendibilitzar les inversions ja fetes en tecnologies brutes.
L’èxit d’aquestes campanyes, no obstant això, no es va traslladar fàcilment, al tercer i més importants dels problemes, el canvi climàtic. Tant la indústria dels combustibles fòssils com molts dels governs -en particular els de caràcter conservador- varen intentar negar l’existència del canvi climàtic, fins i tot menyspreant l’opinió del món acadèmic. I quan l’evidència va ser ja innegable, optaren -i alguns encara opten- per desconnectar el fenomen de qualsevol causa humana. En l’àmbit local, es donaren situacions tan penoses com quan n’Antoni Alemany, el periodista, autor dels discursos d’en Jaume Matas, intentava ridiculitzar els ecologistes demanant-se “com podia ser el CO2 la causa del canvi climàtic quan aquest era el gas que els éssers humans exhalen quan respirem?”. Un geni.
Qui ens havia de dir, en aquells anys foscos, que un parell de dècades després un Govern balear format per una coalició de partits progressistes seria un dels primers executius d’Europa en aprovar un avançat projecte de llei de Canvi climàtic i Transició energètica. Una legislació que posaria les bases per descarbonitzar la producció d’energia i impulsar les energies renovables i la mobilitat no contaminant a les illes, fixant-se uns objectius valents al mateix temps que tècnicament realistes i socialment responsables. El més important és el d’arribar al 100% d’energies netes l’any 2050, amb limitacions als vehicles contaminants (dièsel des del 2025) i el tancament o la reconversió de centrals emissores de C02, començant pel tancament dels primers dos grups d’Es Murterar ja el 2020.
Aquest projecte de llei és fruit d’un parell d’anys de reflexió, amb un procés exemplar de participació pública que ha incorporat a 2.000 participants, entre empreses, associacions, entitats socials i particulars. 46 entitats han presentat al·legacions i s’han rebut fins a 340 propostes. El 80% d’aquestes s’han incorporat totalment o parcialment. La llei de Canvi climàtic i Transició energètica de Balears marca el camí al Govern central i a moltes altres CC AA, i és estudiat amb atenció per altres executius europeus.
Es preveu que les Illes quedaran lliures de combustibles fòssils d’aquí a uns 30 anys. Però molt més aviat, d’aquí a un poc més d’una dècada, es preveu ja comptar amb un 35% de renovables, un 23% de reducció del consum energètic i una baixada del 40% de les emissions contaminants.
Perquè aquesta llei aconsegueixi els seus objectius serà imprescindible el manteniment d’una lleialtat institucional i pública dels partits progressistes que donen suport al govern (fins i tot en període electoral), i que la ciutadania opti per renovar la confiança (per molt critica que sigui) a qualsevol de les formacions que formen el Pacte, per donar-les l’oportunitat de governar almenys una segona legislatura. No ha passat mai fins ara. Personalment, no sóc partidari d’iniciar experiments amb noves formacions que acabin per fer inútils molts vots d’esquerra, provoquin incompatibilitats entre els partits progressistes i, finalment, entreguin el Consolat de la Mar a en Company i en Pericay. Si per evitar això alguns dels actuals dirigents de l’esquerra que irriten més al seu electorat han de donar una passa al costat, que la donin.
Hi ha dos entrebancs importants en el camí. Un és la contradictòria política d’infraestructures de mobilitat del Pacte (autopistes, rondes…) i la seva indecisió en accions que potenciïn el decreixement turístic de forma efectiva. Si es manté o continua creixent el nombre de persones que viuen permanentment o de forma temporal a les illes, i s’incrementa proporcionadament el nombre de vehicles i el consum individual, no hi haurà possibilitat de subministrar suficient energia exclusivament d’origen renovable. Els partits del Pacte han de fer coherents les seves polítiques turístiques i de mobilitat amb les d’energia i residus.
Un segon problema és el de la generació d’energies renovables. Els ecologistes hem de comprendre que la instal·lació de plaques solars a pàrquings, nous edificis i polígons industrials no serà suficient per subministrar tota l’energia que precisem, per molta millora que es produeixi en l’estalvi i l’eficiència. Seran imprescindibles els camps solars de grossària industrial, i els parcs d´aerogeneradors, tant terrestres com marins.
Just com nosaltres mateixos, els ecologistes, ho vàrem somiar fa mig segle. O ens estimem més continuant generant CO2 a casa o consumint insolidàriament l’energia nuclear que ens arriba des d’altres pobles per un cable?
