Aquest 2020 que entra en la seva recta final, serà recordat com un any clau per al nacionalisme gallec. D’una banda, la Confederació Intersindical Galega (CIG) es va convertir, per primera vegada en la història, en la primera força sindical de Galícia i per una altra, el Bloque Nacionalista Galego (BNG) va aconseguir, en les últimes eleccions autonòmiques celebrades el passat 12 de juliol, un resultat històric. Més de 310.000 vots (el que representa gairebé un 24% de l’electorat) que ens van permetre aconseguir 19 diputades i diputats dels 75 que componen el Parlament de Galícia. El BNG es converteix en la segona força política de Galícia en la principal força de l’oposició i en l’alternativa de govern al Partit Popular.
Aquest resultat va posar de manifest, una vegada més, que Galícia és una nació amb una expressió política diferenciada que compta amb un “ecosistema” polític propi, per desgràcia, influït (i molt) per la dialèctica política estatal i els seus altaveus mediàtics, però que no arriba a condicionar-la per complet. Només així és explicable que VOX no tingui cap regidor en cap dels 313 Ajuntaments de Galícia i -igual que Ciudadanos-, cap diputat en el Parlament de Galícia ni en el Congrés dels Diputats per alguna província gallega. També que el PSOE no lidera el bloc de «l’esquerra”, i l’espai polític d’Unidas Podemos–Mareas es quedés sense representació en el Parlament gallec i gairebé sense influència política després de perdre les principals alcaldies que van ostentar en l’anterior mandat (Santiago, Coruña i Ferrol) i sense tenir a penes estructura organitzativa i implantació real en el territori.
El panorama polític a Galícia canvia substancialment de cara a aquesta nova legislatura que acaba de començar, però hem de reconèixer auto-críticament la incapacitat de derrotar electoralment al PP que continua tenint una fortíssima estructura i xarxa clientelar al país i que va aprofitar i va instrumentalitzar la crisi de la Covid-19 a favor seu, a començar per una manipulació absoluta en el terreny mediàtic, tant privat com obscenament en els públics. Encara així, i una altra mostra de la idiosincràsia pròpia del panorama electoral gallec és que, per a mantenir la majoria absoluta, al PPdG li va anar imprescindible aparentar ser el menys semblant possible al PP espanyol: un logotip del PP microscòpic i un Feijoo embolicat en lema de campanya “Galícia, Galícia, Galícia” i en la defensa del país contra els greuges i maltractament del govern (socialista) espanyol.
Un moviment sobiranista mai serà un moviment polític apte per a impacients. No obstant això, en determinats contextos històrics, es produeixen moments d’acceleració històrica en els quals setmanes o mesos poden equivaler a dècades de treball i lluita. No sé si estarem en aquesta legislatura en un d’ells, o per contra en el començament d’un procés involutiu. El que tinc clar és que el món no serà igual després d’aquesta pandèmia i això, per a qui no ens agrada com funciona aquest planeta i les conseqüències concretes que té en les nostres nacions, ha de ser vist com una oportunitat per a la qual hem d’estar preparats. En aquest sentit, tenim per davant una legislatura clau, que estarà marcada per una crisi múltiple:
1. La crisi sanitària
La pandèmia de la Covid-19 va marcar les eleccions i marcarà una part important d’aquesta legislatura. Més enllà de la gestió sociosanitària de la pandèmia en l’immediat, és evident que aquesta crisi no sols va demostrar les conseqüències de les retallades en els serveis públics i la fragilitat del nostre sistema sanitari o del model de residències per a majors sinó que també va evidenciar la necessitat d’estructures d’Estat per a poder protegir millor al nostre poble davant les amenaces i reptes globals del futur: des de les pandèmies cícliques, al canvi climàtic, les conseqüències de la revolució tecnològica i canvis geopolítics en els quals ja estem immersos.
2. La crisi econòmica i de model productiu
La Covid-19 no és la causa de la crisi econòmica que viu Galícia. És un potent accelerador d’aquesta, però la situació econòmica en la qual ens trobem no és provocada exclusivament per un element exogen i conjuntural, sinó que és fruit d’una crisi estructural. El procés de precarització laboral, destrucció de sectors productius bàsics, de forta emigració juvenil, declivi demogràfic i fugida de talent, i d’excessiva terciarització de la nostra economia al mateix temps que Galícia es converteix en un desert industrial ve des de lluny i tindrà la seva cara més cruel al llarg del 2021. Per desgràcia, el pitjor, encara no ha arribat.
3. La crisi nacional
Existeixen debats inajornables per a Galícia. Un dels quals caldrà abordar necessàriament al llarg d’aquesta legislatura és el de la superació de l’actual estatus polític de Galícia. L’autonomia lluny de ser una solució als problemes que tenim, forma part del problema. El nacionalisme gallec té l’obligació de liderar -en el Parlament i al carrer- la demanda de dotar a Galícia d’un estatus polític d’acord amb la seva condició nacional i que superi un model autonòmic de descentralització merament administrativa.
4. La crisi institucional
El moment de descrèdit que viu la monarquia espanyola, la socialització de les pràctiques de les “clavegueres de l’estat”, el qüestionament més gran del funcionament de la justícia i la inexistència d’una separació de poders real, la visualització més grossa del funcionament i falta de control democràtic d’institucions com la UE, les portes giratòries i funcionament de les grans multinacionals, etc. fan que cada vegada més persones es qüestionin alguns dels principis rectors del Règim del 78. En aquest sentit, s’obre una finestra d’oportunitat per al plantejament d’alternatives a l’actual estat de les coses, serioses, creïbles i pensades en clau de democratitzadora, de respecte al dret d’autodeterminació dels pobles i de justícia social.
