4.2 EL MOMENT ALOMAR O LES BASES DE LES ESQUERRES CATALANISTES

ValentĂ­ Almirall el 1902 en el pròleg a la reediciĂł de Lo catalanisme escrit el 1886 (llibre que iniciĂ  de fet en termes programĂ tics el catalanisme polĂ­tic de la ma del que n´és considerat un dels seus principals creadors) feia una sèrie de consideracions que a ulls d’ara, massa acostumats a una història canònica del catalanisme, poden resultar absolutament xocants. En aquest text, Almirall denunciava a “aquesta generaciĂł de catalanistes que, a força d’exageracions patrioteres, ha arribat a descobrir que, com els antics grecs però sense tenir els fonaments que ells tenien, han de declarar bĂ rbars als no catalans o fins i tot als que no pensen, ni parlen, ni resen com ells, encara que hagin nascut a Catalunya (…) Tot i que no han passat trenta anys -des de la publicaciĂł de Lo catalanisme–, hem de fer constar que no tenim res en comĂş amb el catalanisme o regionalisme a l’ús, que pretĂ©n sintetitzar els seus desitjos i aspiracions amb un cant d’odi i fanatisme, que ressuscita o mig ressuscita d’un perĂ­ode anormal i funest de la història de les nostres dissensions (…) Les excomunions que es llencin contra nosaltres comprovaran que el que ha variat no hem sigut nosaltres, sinĂł els que han volgut fer del catalanisme una arma de reacciĂł contra les idees modernes i expansives, tant en el terreny polĂ­tic com en el social i en el religiĂłs. Han absorbit gairebĂ© tot el carlisme de Catalunya…”1.

Paraules dedicades bàsicament a l’hegemonia d’un catalanisme burgés, catòlic i conservador representat per la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, on ell veia no altra cosa que les idees transfigurades de Torras i Bages. Aquest últim, en la seva resposta al propi Lo catalanisme d’Almirall, a La tradició catalana publicat el 1892, recollia idees, contra tot laïcisme o republicanisme, com que “A Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes; els homes sols poden desfer-la; si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria; si mor morirà ella mateixa”2. Era un altre catalanisme, encara que per moments semblava l’únic realment present, contra el que una anarquista com Teresa Claramunt havia afirmat: “Volen Catalunya lliure, però al català esclau”3. És en aquest marc que hem d’entendre que el mateix Almirall, com també un jove Francesc Layret o Lluís Companys, donessin suport i s’integressin a les mateixes candidatures que Alejandro Lerroux. És precisament en aquesta contradicció de principis del segle XX –en la que vells i nous catalanistes s’enfrontaven al “catalanisme”– on hem d’entendre la gran aportació de la generació de Gabriel Alomar, que en aquest sentit es mirà més en Pi i Margall que en el d’Almirall per recuperar l’ancoratge republicà. En la seva singladura, on el mallorquí Alomar brillà amb llum pròpia, cercaren la creació d’un tercer espai polític i social a Catalunya. Un tercer espai sense el qual les esquerres no haguessin estat hegemòniques a Catalunya i, més enllà d’això, sense el qual difícilment Catalunya hagués esdevingut una nació com a projecte àmpliament compartit.

El lerrouxisme fou un fenomen que, malgrat tot el que s’hagi escrit, fou purament català, tant que era irreproduible a qualsevol altra contrada, i aconseguí el 1903 el millor resultat electoral que un partit d’esquerres trauria mai a Catalunya fins el 1931. Però quan es desplegà el fenomen de la Solidaritat Catalana contra la llei de jurisdiccions espanyola (llei que permetia als militars jutjar directament qualsevol acció que atemptes segons el seu parer contra la unitat de l’Estat o contra el propi exèrcit) el republicanisme s’escindí. La Solidaritat Catalana, amb el suport dels republicans catalanistes com el mateix Alomar, arrasa en les eleccions de 1907, possibilitant la creació del miratge de la consumació final de la unitat patriòtica més enllà de qualsevol facció o ideologia. Les paraules d’Almirall per llavors semblaven poc més que la rebequeria d’un home gran. Però el miratge durà poc. No era sols que aquell mateix any es fundés la Solidaritat Obrera (contraposada explícitament a la Solidaritat Catalana en la primera portada del seu diari), iniciant el camí del que seria el gran projecte anarcosindicalista català, sinó que el domini de la Solidaritat per part dels elements de la Lliga ràpidament la basculà cap a la dreta de l’espectre polític. De fet, un any després, el 1908, el lerrouxisme tornava a guanyar unes eleccions generals. I és en aquest context que emergeix el moment clau on la figura d’Alomar pren un relleu fonamental i seminal pel futur de les esquerres catalanistes.

Per l’escriptor i agitador mallorquĂ­ aquella derrota de la Solidaritat, interpretada com una derrota del catalanisme, s’havia esdevingut “Per què? Perquè el color de la llibertat en aquella hora fou…antisolidari”4. “I aixĂ­ com les nostres esquerres sofrien als ulls del poble qui no judica matisos, el malefici de la uniĂł circumstancial i delimitada amb les dretes, els antisolidaris aparegueren com a encarnaciĂł de la veritable esquerra, de la vera llibertat. (…) No hem estat derrotats com a homes d’esquerra ni com a republicans, ni com a autonomistes; sinĂł solament com a solidaris. I la Solidaritat Ă©s un <<moment>> del republicanisme catalĂ  i del catalanisme”5. Un moment, per ell, a superar.

És en aquest marc que Alomar condensa una reflexiĂł fonamental entre 1908 i 1910, encara que les bases de la mateixa es poden trobar en la seva obra anterior. Calia separar-se de la unitat patriòtica per garantir la mateixa pervivència del catalanisme i acoblar-lo amb el projecte republicĂ  i d’esquerres. La magnitud d’aquest projecte es assenyalat en una carta pĂşblica de 1909 a Amadeu Hurtado (futur defensor de l’Estatut de Catalunya a les Corts el 1932), “Crec, com vĂłs, il·lustre amic, que la tasca nova podria anar sintetitzada en aquesta frase: <<donar un sentit nou a la paraula històrica catalanisme>> (…) Una naciĂł d’esclaus, encara que fos independent, no seria una nació”6. Per iniciar aquest camĂ­, es feia necessari superar l’hegemonia conservadora dins el catalanisme, car segons assenyalava en un altre article de 1909 “Lo qui ens danya Ă©s l’etern prejudici de retrogradisme, herència de les Bases de Manresa. I com les Bases de Manresa sĂłn el Codi d’un “moment” del catalanisme, ens cal establir sobre nosaltres a ulls del mĂłn una nova <<legislaciĂł pròpia>>, ja que ella serĂ , per si sola, una prova de capacitat per a l’autonomia.”7. Això significava delimitar el camp d’aquesta nova esquerra catalanista enfront de la Lliga on “Prat de la Riba, en nom d’un moment ja passat del catalanisme, proclamĂ©s el sufragi corporatiu com a part integrant de les nostres aspiracions. Per això, diguis el que es digui, no basta encara la coloraciĂł actual de la nostra esquerra, i Ă©s necessari enrogir-la mĂ©s…”. I alhora proclamar enfront del foralisme l’aposta federal: “La federaciĂł Ă©s doncs, repĂşblica, o millor encara, conjunt de repĂşbliques <<repĂşblica de repĂşbliques>>, ja que cada cantĂł Ă©s tambĂ©, en realitat una repĂşblica”8

Gabriel Alomar no feia sinĂł donar una forma polĂ­tica determinada a la idea del modernisme catalĂ  que “Catalunya serĂ  moderna o no serà” enfront de la idea de que “Catalunya o serĂ  catòlica o no serà”. Assenyalava en aquest marc una realitat fonamental: l’apropiaciĂł del catalanisme per un sol corrent ideològic conservador, i la mateixa lectura que feia aquest corrent de què era la tradiciĂł nacional i la mateixa catalanitat, significava la reclusiĂł del catalanisme i la fi de la seva pròpia possibilitat d’esdevenir majoritari. Tot això, no li feia negar tampoc la importĂ ncia de la cultura, i en ella especialment de la llengua, en la configuraciĂł nacional, fins i tot mĂ©s enllĂ  de Catalunya, ja que, tal com escrivia a la publicaciĂł mallorquina Mitjorn el 1906, parlant de la unitat de les terres de parla catalana “I vet aquĂ­ que, sobtadament, contra la voluntat imperativa de les lleis, i els convenis dels governaments, i els interessos de l’estat, la uniĂł es refĂ  mĂ©s forta que mai, les mans s’ajunten de nou fraternalment i la fumera dels fogars distants es confon en una sola boira lluminosa. Qui ha fet el miracle? Una sola espira vivent, que ha persistit en tot el nostre territori (…): l’idioma. Els germans s’han reconegut germans, a l’atzar de la seva ruta…”9. En aquest sentit, no hi ha un nacionalisme cĂ­vic o un nacionalisme ètnic, com dues opcions absolutament destriables, hi ha una matriu cultural des de la que s’opera polĂ­ticament. El problema Ă©s si aquesta Ă©s oberta o tancada, i per tant sustenta un projecte cĂ­vic o tan sols un ètnic, si mira al futur o tan sols es queda en l’afirmaciĂł del passat en el present. Tot lo qual no li impedia afirmar que “Jo sĂłc, ho dubteu? Ben catalanista; però rebria amb tota la destemprança possible la visita del que volguĂ©s obligar-me a tenir sobre el meu portal la bandera catalana o cridar cada matĂ­, com oraciĂł, un Visca Catalunya, o endomassar amb les quatre barres d’oriflames els ferros del meu balcó”10.

Finalment aquesta condensació política acaba formulant-se en la proposta dels tres moments del catalanisme. I havia un marcat sentit dialèctic en aquesta idea que, a més, partia de la seva pròpia visió de les tres etapes de la poesia (èpica, lírica i dramàtica). Així, si per ell el primer catalanisme havia estat obra dels burgesos, aquest havia passat, en un segon moment, a mans de la petita burgesia i la menestralia, i calia afermar-lo finalment, en el seu tercer moment, al proletariat. Un tercer moment que prenia un sentit doble per l’escriptor i polític mallorquí: el de la plena nacionalització de tots els sectors catalans, però també en el de la transformació de la mateixa nació cap a la modernitat de caràcter universalista. No es tractava en aquest sentit, tan sols de nacionalitzar, sinó de transformar la mateixa matriu de la proposta i la realitat catalana a partir de la centralitat de nous subjectes.11 Per això feia falta “enrogir” la proposta del catalanisme d’esquerres, així com construir el nou republicanisme com a republicanisme socialista -i aquí el referent de tota aquesta generació serà molt més Pi que Almirall– i alhora convertir tot aquest moviment, en una idea especialment cara al conjunt del catalanisme al llarg de tota la seva història, en un eix de transformació d’Espanya, ja que “l’ideal del catalanisme, fins avui, ha consistit més en fer de Catalunya un refugi contra l’Espanya liberal, afrancesada, jacobina, com n’hem dit, que no en fer de Catalunya una acció contra l’Espanya pretoriana i clerical. Ens hem acostumat a imaginar el foc de Catalunya com un fogar («pro aris et focis»), com una llar, com una foganya, un fogó, o un escalfapanxes, com una escalfor de domicili tancadet, i no com un «focus», com un far irradiant…”12

El moment Alomar, o el tercer moment del catalanisme, sembla tenir un primer possible inici a la primera de 1909 quan a les eleccions municipals a la capital de Catalunya una nova proposta, sota el nom d’Esquerra Catalana, superà a la Lliga i quedà només a 10.000 vots del lerrouxisme. I és aquest el context on Alomar proposa aprofundir encara més el camí socialitzant per absorbir el lerrouxisme. Però aquesta història, la de la consolidació de l’espai del republicanisme catalanista, serà més llarga i difícil. El llegat d’Alomar serà recollit per les diverses esquerres catalanistes i es podrà trobar en el llarg viatge de Lluís Companys fins a la II República; com també en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya el 1923, de la qual Alomar n’esdevindrà president, i que transmigrarà en el PSUC de 1936; en la reformulació dels tres moments del catalanisme per Joaquim Maurín13 dirigent del BOC i, posteriorment, del POUM; o en la pròpia creació del mallorquinisme polític republicà i d’esquerres als anys trenta. De fet en el llegat de la seva generació es troba la creació d’un espai republicà, d’esquerres i socialitzant que en alguns moments de la història de Catalunya ha estat clarament hegemònic i que ha permès l’hegemonia del conjunt del catalanisme en la caracterització nacional de Catalunya. De fet, el catalanisme, més enllà dels intents de presentar-lo com un projecte acabat, a partir del qual es distribueix la pertinència més gran o impertinència al mateix, és un projecte, com tot projecte de qualsevol nació, que es resignifica en cada nou moment. En aquest sentit, el moment Alomar és immanent al mateix catalanisme, tant en la seva necessitat constant d’imaginar-se no tan sols a partir del passat, sinó del futur, com en la seva necessitat constant de sortir de les clausures identitàries, per obrir-se a les realitats canviants del país i transformar-se amb elles.

1 Almirall, V., “Pròleg a l’edició castellana de 1902”, a: Almirall, V., Antologia de textos, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2011, pp. 629 – 634.

2 Torras i Bages, J., La tradiciĂł catalana, Foment de Pietat Catalana, Barcelona, 1924, p. 25.

3 Culla, J.B., El republicanisme lerrouxista a Catalunay (1901 – 1923), Curial, Barcelona, 1936, P. 32.

4 Alomar, G., “La veu de les urnes”, La Campana de Gràcia, 8 de maig de 1909.

5 Alomar, G, “Lliçó de coses”, La Campana de Gràcia, 19 de desembre de 1908.

6 Alomar, G., “Sobre el tercer moment del catalanisme”, El Poble Català, 6 de gener de 1909.

7 Alomar, G., “La tradició catalanista”, El Poble Català, 10 de gener de 1909.

8 Ibid.

9 Alomar, G,. “El Verb de Catalunya”, Mitjorn, novembre de 1906.

10 Alomar, G., “Bizanci?”, El Poble Català, 16 de novembre de 1907.

11 Alomar, G., “La Formula”, El Poble Català, 28 de gener de 1909; Alomar, G., “Negacions i afirmacions del catalanisme”, conferència organitzada per La Campana de Gràcia, 18 de desembre de 1910. Hi ha una evolució entre les primeres formulacions dels tres moments del catalanisme de 1909 i les finals de 2010 on el paper de la burgesia i la petita burgesia es veuen transformats. Probablement això té a veure amb la creació i resultats de l’Esquerra Catalana a les eleccions municipals de 1909 que fa conscient a Alomar de l’emergència de la menestralia i la petita burgesia com a subjecte propi, però no encara del proletariat.

12 Alomar, G., “Negacions i afirmacions del catalanisme”, conferència organitzada per La Campana de Gràcia, 18 de desembre de 1910

13 Maurín, J., “Les tres etapes de la qüestió nacional”, La Batalla, número 50, 16 de juliol de 1931.



Aquesta web utilitza galetes. AquĂ­ pots veure la polĂ­tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad