L’objectiu d’aquesta reflexió és provocar i alimentar els debats sobre el sobiranisme a l’illa i a les illes, des de la idea que sense una majoria social (i a poder ser, de vots), no avançarem cap a l’autogovern ni la transformació social. Per tant la intencionalitat, més enllà del to més o menys provocador del text, és la de servir a construir un projecte polític plural i obert, que sigui una eina útil per avançar, i anar molt més enllà de l’actual representació electoral.
Primera reflexió: de poc serveix lamentar-nos de què el PSIB-PSOE estrenyi, si ens ofegam tots sols. Tothom té clar que en aquesta legislatura els socialistes tornen a ser la força hegemònica per la reculada de Podem i els sobiranismes, que són els que interessen en aquest article. Una cosa és tenir projectes i subjectes polítics diferenciats a cada una de les illes, i una altra no compartir una mateixa estratègia política-electoral que faci més forts els respectius sobiranismes illencs. Si aquesta opció es treballàs, a les darreres eleccions el bloc dels MÉS balears i les esquerres pitiüses hagués sigut la tercera força en representació parlamentària i s’hauria pogut negociar tot amb més força. Si a més aquestes opcions insularistes fossin capaces de crear una marca electoral comuna, amb el denominador comú de l’insularisme republicà, progressisme, ecologisme i feminisme, amb menús diferenciats però a la vegada compartits entre illes, li posaríem molt més fàcil als electors, atès que l’acció política a cada una de les illes seria l’acció de tothom, i no parlam d’opcions polítiques a les quals els sobrin altaveus. Si no ho feim, d’entrada el sobiranisme illenc ni tan sols pot aspirar a disputar-li la presidència del GOIB al PSIB, al PP o a VOX.
Segona reflexió: som víctimes d’una contradicció identitària. Si som sobiranistes (no nacionalistes, encara que òbviament n’hi pot haver i n’hi ha d’haver, perquè és part del llegat polític), la qüestió identitària és secundària, i no val com excusa allò que «la identitat balear no existeix». Més enllà de raons històriques que podrien negar aquesta afirmació, moltes organitzacions socials claus pel país, des de l’Obra Cultural a les organitzacions sindicals i altres tenen una dimensió si més no organitzativa insular però també interinsular. Però el més important: si armam un projecte de futur basat en la sobirania (i no en la identitat) de cada illa amb una part d’aquesta sobirania necessàriament compartida (encara que sigui per poder negociar amb força amb l’Estat o Europa), la dimensió interinsular, balear, pren un caràcter estratègic, amb el qual els votants s’hi han de poder identificar.
Tercera reflexió: no hi ha un projecte clar i creïble de país. Per exemple: la pandèmia ens ha posat entre l’espasa i la paret, i ja no podem dir allò de què «Madrid ens mata» tan gratuïtament. Si cau el turisme, cauen els ingressos i d’un dia per l’altre podem passar de ser la comunitat que més aporta a les arques de l’Estat, a ser la més subsidiada, però allò que realment importa és que ni la vella ni la nova normalitat a les Illes no l’hem decidida des d’aquí, ni s’ha construït sobiranament i democràticament. Una de les preguntes que ens hauríem de fer, si volem parlar d’estructures d’autogovern, és: ¿quin trànsit podem fer des d’un Estatut que d’entrada no és tan dolent, però no es compleix (i aquesta podria ser una arma de negociació potent amb Madrid per anar avançant en qüestions clau d’autogovern, com el maneig de ports i aeroports) fins a arribar a unes institucions illenques totalment sobiranes? En aquest trànsit, realment algú pensa que el millor lema són quatre repúbliques balcàniques amb tot el que això comporta (per al sentit comú de qualsevol ciutadà) d’estructures institucionals i burocràtiques? No val la pena pensar (també) en estructures de poder compartides? Si no encertam en aquesta fórmula, tot i que ara per ara és més ideològica que pràctica, no serem creïbles, i el moment és clau per defensar un projecte republicà autònom i que alhora sigui útil per impugnar el règim del 78.
Quarta reflexió: el sobiranisme illenc ha de ser clarament feminista, tant perquè el feminisme és el moviment social amb més càrrega transformadora en aquest context històric, com pel fet que si hi ha algú legitimat per parlar de sobirania, són les dones començant per les coses més fonamentals de la vida quotidiana. Perquè a més, la contradicció fonamental del moment és la lluita entre capitalisme i vida, i som aquí entre altres coses perquè la política ha estat i és molt i molt patriarcal. Sobren a la política en general, i al sobiranisme en particular, mascles alfa, i falten més dones, per una qüestió tant de credibilitat com de coherència.
Cinquena reflexió: com deia el poeta, se hace camino al andar. Crec que l’organització política és la primera que ha de funcionar com vulguem que funcioni en un futur el país i el seu model d’articulació institucional, i en la meva opinió la confederació és la millor opció. Un confederalisme que respecti la sobirania de cadascú i alhora, amb una dimensió de sobirania compartida, amb tots els emperons necessaris per a evitar el potencial centralisme de Mallorca enfront de la resta d’illes. Però sobretot, de cooperació: de cooperació entre experiències municipalistes (que són un altre tret comú), entre àrees de governs insulars, en l’àmbit parlamentari… Tot això que podria ser un bon punt de partida, ara per ara no existeix més enllà d’alguna qüestió testimonial, i això fa que l’horitzó de la utopia (o les utopies), ens agradi o no, es faci cada vegada més enfora. I si no, mirau els catalans, que han passat de l’eufòria a les bregues intestines en només un parell d’anys. Perquè hi ha hagut molt de boicot per part del deep-state, sí, però també poca coherència sobre quina proposta de país s’havia d’armar.
