És obvi que el de Pedro Sánchez és un govern d’esquerres en minoria que ha de governar des d’una doble complexitat: la negociació al Parlament amb els actors de l’esquerra i de les perifèries per una banda, i l’hegemonia en el discurs polític i social del feixisme social.
Del procés de recentralització administrativa (i política) basat en un discurs tecnocràtic i neoliberal entorn de l’austeritat i l’excusa de la reducció del dèficit des dels inicis de la crisi del 2008, s’ha passat en els darrers temps a un discurs directament negador de la diversitat del mateix Estat i fins i tot violent en la seva resposta a les legítimes aspiracions de sobirania dels diferents territoris, especialment a partir del desenvolupament del conflicte català.
En aquest primer nivell, el del procés català, sembla que més enllà dels gestos inicials per destensar la corda tant del govern català com del govern espanyol, no podem esperar massa més, arribi o no l’acostament (i tanta sort que l’alliberament) dels presos polítics, que seria una qüestió de justícia i de drets humans. De fet, alerta que el Tribunal europeu d’Estrasburg no torni a treure els colors al Regne d’Espanya en aquesta qüestió abans que l’Estat torni a moure peça. Tot plegat pot semblar poc, però recordem que fa només un mes hi havia a Moncloa un govern amb un discurs i unes pràctiques envers Catalunya equivalents a allò d’«enviar els tancs», sense importar-ne les conseqüències socials i polítiques. Per tant, qualsevol modificació en positiu sobre aquesta qüestió, encara que insuficient, no deixa de ser un canvi en positiu respecte d’allò que hi havia.
Però més enllà de la qüestió catalana, que ho condiciona tot (però no ho determina), el govern de Pedro Sànchez es juga la seva credibilitat i el seu futur (pensant en les eleccions del 2020) en bona mesura no sols demostrant que pot desplegar, com a Portugal, una agenda de mínims de polítiques d’esquerres (recuperant drets laborals i serveis públics, per exemple), sinó que en el nostre cas també se la juga amb la gestió de la candent qüestió territorial, l’altre puntal (o taló d’Aquil·les) del règim.
I en aquest sentit, jo diria que per començar, i quan encara no s’ha entrat en el fons del tema, en els primers gestos de Sánchez hi podem apreciar una de calç i una d’arena. Malament que no hi hagi perspectiva, per ara, en la modificació del sistema de finançament autonòmic, però encara que el flamant president hagi encetat una roda de reunions amb els presidents de les Comunitats considerades «territoris històrics», encara que les Illes no formem part d’aquesta agenda.
En tot cas, allò que és evident és que si no es modifica el sistema de finançament a curt termini, ni el PSOE no obtindrà resultats dignes fora del feu històric andalús i de les Castelles, ni els clams de dignitat i justícia dels territoris que sortim pitjor parats amb el sistema no cessaran. I està clar que una modificació favorable a les Illes, per exemple, anirà en detriment dels qui més es beneficien del sistema, i aquest és un meló complicat per a qualsevol govern.
L’única forma d’avançar cap a un model de finançament just i que no es munti una grossa és tocar la política fiscal en el seu conjunt, per compensar els efectes «negatius» per a determinades comunitats de la modificació del sistema. I això només ho pot fer un govern d’esquerres, disposat a dur ala pràctica una qüestió de coherència de polítiques com és que pagui més qui més té (just el contrari de les amnisties fiscals de Montoro), i així quadrar els comptes d’un Estat més equilibrat i constitucionalment descentralitzat.
Per això mateix, seria intel·ligent que illencs, valencians i altres territoris de la perifèria que no podem aguantar més així governi qui governi a Madrid, lideràssim una estratègia en comú de les perifèries, que a més de la reivindicació d’allò que ens pertoca i per tant d’un altre sistema de finançament, anàs acompanyada d’una proposta de política fiscal espanyola, i que aquesta fos incontestable.
Potser és demanar massa, però si no hagués estat pels vots de les forces sobiranistes perifèriques i de les altres esquerres, Sànchez no seria president. Si volem canviar les polítiques a Espanya mentre arriba el canvi de règim, hem de tenir proposta política més enllà dels nostres propis territoris, és una qüestió de manual. Hi ha altres elements de pur respecte a la diversitat, de reconeixement de la diferència, que el nou govern hauria de tenir en compte, per exemple tot allò que té a veure amb la diversitat lingüística, que ha estat un altre camp de batalla que necessita reduir tensions innecessàries. Veurem quina és la política en aquest camp.
Finalment, pel que ens pertoca a la gent d’aquestes Illes, el retard en l’aplicació del 75% de descompte de residents i en el calendari del nou Règim Especial (REB) són la demostració que governi qui governi a Madrid, callant no s’arriba enlloc.
Així que o ens mobilitzam o no serem tenguts en compte. I és un bon moment per a més de fer-nos escoltar, tenir proposta.
I per això no cal esperar cent dies.
