4.1 Nosaltres, els representats, i els nostres representants

(Panorama postelectoral menorquí d’urgència)

Ha entrat la ultradreta de VOX al Parlament de les illes Balears. Heus aquí un fracàs de la ciutadania crítica, que palesa els dèficits culturals que tenim si entenem que la Cultura no és un aparador d’espectacles per entretenir sinó l’eina necessària per a la creativitat, l’anàlisi crítica i la capacitat transformadora. A Menorca, però, VOX no ha entrat a cap institució i obté un 2’91% de vots, però el mateix percentatge, ai las!, que un partit democràtic com el PI, amb molt poca implantació a l’illa: un regidor a es Castell, que a la passada legislatura donava la majoria al PP, i un altre a Sant Lluís, sense incidència en el pacte municipal ‘progressista’. Pos l’adjectiu entre cometes perquè només la praxi dels governs, i no les sigles de les formacions que pacten, ens diran si les polítiques que impulsin seran o no bones per a la majoria, per a la comunitat en general i, en especial, per a les classes més desafavorides. Tenim experiències que qualque vegada el progrés ha estat un bucle o, pitjor, un avanç cap a pitjor.

Fet aquest preàmbul, s’ha de dir que si es tractava d’impedir que les dretes més ferotges es fessin amb el poder institucional, aquest objectiu s’ha aconseguit a Menorca en gran manera. Alenem. Al Parlament, al Consell, als ajuntaments, tots llevat d’Alaior, on el PP ha tret més vots que l’altra candidatura unitària d’esquerres (l’estratègia unitària falla per segona vegada i caldrà replantejar-la), i d’es Migjorn Gran, on també s’ha imposat al PSOE per 5 vots i on, entre nuls i en blanc, se n’han sumats 75 (ço que vol dir quelcom de les picabaralles contra l’alcalde del PSOE hagudes durant el passat mandat dins el mateix equip socialista).

Excepte el cas de VOX, Menorca ha votat en clau espanyola, igual que la província balear. Era el moment ascendent del sanchisme i així, en general, el PSOE i Cs han pujat i han baixat les esquerres MÉS i Unides Podem (UP) i el PP respecte als comicis de fa quatre anys. I encara que Cs entra amb un conseller al CIM i als ajuntaments de Maó (1), Sant Lluís (1) i Ciutadella (3), en cap cas són determinants per als pactes.

Quant a diputats al Parlament, el PSOE n’hi envia 4, PP 4, MÉS 2, UP, 2 i Cs 1. En aquest punt no se’ns pot escapar que l’efecte unitari ha permès que Esquerra Unida hagi tornat a obtenir-hi escó. En perdre un escó, MÉS deixa de tenir grup parlamentari propi.

Al Consell Insular el PSOE amb 4 consellerS en reclamarà la presidència, MÉS (3) és imprescindible per als pactes i no així UP (1), que també formava part del govern en l’anterior mandat.

En els municipis és on els resultats de Menorca ofereixen una interessant varietat. Al principal municipi de llevant, Ara Maó (5) perd regidors en profit del PSOE (7), però la suma del PP (8) i Cs (1) permet revalidar el pacte de govern; açò sí, amb canvi d’alcaldia. A Ciutadella, tanmateix, el PSM, que no es presentava amb la sigla MÉS, ha incrementat encara un regidor i amb 7 podrà pactar amb el PSOE, que manté els 4 que tenia mentre que la candidatura d’UP amb 2 (en perd 1) ja no és imprescindible.

El PSOE continuarà amb l’alcaldia des Mercadal (5) si pacta amb l’Entesa (4), però també ho podria fer amb el PP (2) ateses les polítiques que s’han fet els quatre anys passats en aquest municipi. Així, doncs, les candidatures municipals d’esquerres s’han demostrat poderoses als pobles de Ferreries, on l’Entesa continuarà al capdavant del govern; Volem Sant Lluís i Som es Castell, són decisives per a pactar alcaldies amb el PSOE.

No es pot deixar de banda, tampoc, el resultat de les europees, on el comportament de l’electorat menorquí no difereix gaire de la resta de províncies espanyoles. Tanmateix, els 4.386 vots ‘indepes’ (3.094 a Jonqueras i 1292 a Puigdemont) donen un dels percentatges més alts (11%) dels Països Catalans fora de Catalunya. Potser hauríem de matisar que dins aquest paquet de vots n’hi ha també alguns clarament antisistema, per ficar el dit dins l’ull de l’establishment espanyol. Segurament, la plataforma ciutadana Menorca per la Democràcia, que des de la tardor del 2017 ha organitzat actes públics de denúncia dels tropells als drets bàsics de la democràcia a l’Estat espanyol, també ha col·laborat en la creació d’aquesta consciència crítica i a favor dels presos polítics i exiliats.

Més enllà, doncs, del panorama descrit i d’algunes característiques ja esbossades, gosaria afegir algunes altres, diguem-ne, percepcions. Sobre la davallada de les esquerres, constatem sense ambages que, com a la resta de l’Estat, molts han optat per votar l’original i no les rèpliques copiades. Vull dir que tan MÉS com Unidas Podemos, que han tingut l’oportunitat de governar i ara tornen a tenir-la, no haurien de deixar-la passat sense presentar perfils propis. Més enllà de la correcta gestió (fins i tot bona) que dels seus governs amb el PSOE s’espera, tenen l’obligació de “davallar al carrer”, d’explicar i explicar-se sempre que calgui, i cal sempre! El missatge sobiranista s’ha de palesar en l’exigència d’un REB que no sigui més una presa de pèl, amb la defensa a ultrança de les competències necessàries per millorar tantes coses a la nostra societat, a exercir el principi de subsidiarietat amb les que l’Estatut possibilita a cada illa respecte al Govern.

S’ha pagat peatge per la mala sortida a la crisi de les conselleries (Armengol la va gestionar amb astúcia ad domo sua, al seu profit). El caire d’esquerres implica sensibilitat i coratge per plantar cara als poders fàctics econòmics, mediàtics, culturals, etc. Sense complexos. Com s’explica que l’ajuntament de Maó en quatre anys no hagi sabut/pogut/volgut canviar el nom oficial de la ciutat, encara Maó-Mahón, en indigne bilingüisme? (Només és un exemple). Política és pedagogia: què està passant amb la carretera general i el transport aeri i marítim, amb l’accés a l’habitatge, amb la precarietat laboral, amb el creixement de places turístiques i la gentrificació, amb el PTI, amb el transport públic i la mobilitat sostenible, amb les energies alternatives, amb els serveis socials… Etcètera. La responsabilitat, però, no serà només dels electes, que ens “re-presenten” a les institucions sinó de nosaltres tots, els representats, si no deixam de banda la indiferència generalitzada i la fàcil desafecció per la política.

Per a això, hem de donar centralitat a la Cultura. Amb plantejaments innovadors i alternatius al model que ens imposen els poders multinacionals. Prou d’allò mateix de sempre!