4.1 La resposta a la crisi

provocada per la COVID19

Claus per una resposta

responsable i de futur¹

1. Punt de partida: un sistema fràgil, vulnerable, generador de desigualtats socials i amb un gran impacte ambiental tant en l’àmbit de Balears com a escala global.

L’absoluta dependència de l’economia balear del turisme i la gran fragilitat que en deriva per a la nostra economia han quedat paleses amb la crisi del coronavirus. El nostre benestar i els nostres recursos econòmics no poden dependre de fluxos de turistes que s’han demostrat altament volàtils. No només es tracta del coronavirus, qualsevol altra crisi sanitària, social o de seguretat pot tenir exactament el mateix efecte i colpejar fortament milers de famílies de les illes. A banda, el canvi climàtic està provocant ja una reducció dels fluxos turístics d’algunes contrades (països escandinaus), que no és sinó l’inici d’una tendència que s’accentuarà en les pròximes dècades a mesura que les temperatures augmentin a Balears per sobre del nivell de confort i les temperatures dels països d’origen es situïn precisament en aquestes zones de confort. A més, l’augment de malalties lligades al canvi climàtic així com la reducció important de superfície de les platges a causa de l’augment del nivell del mar o la possible desaparició de la posidònia i els seus serveis eco-sistèmics, fan imprescindible afrontar un futur en el qual el turisme no pot ser el nostre motor econòmic principal (o gairebé únic, com és ara).

El monocultiu turístic ha causat una pèrdua de diversitat en els sectors econòmics que provoca que avui hàgem d’importar gairebé tots els béns que consumim, la qual cosa és especialment greu si parlam de bens essencials, com l’alimentació. A més, el fet d’haver de comprar la majoria de productes a l’exterior provoca una fugida de capitals cap a l’exterior que altrament es quedarien a les illes i alimentarien l’economia local.

Per altra banda, cal tenir en compte que el turisme ha generat nombrosos impactes negatius, tant des del punt de vista social com ambiental. Les xifres d’abandonament escolar més elevades de l’Estat responen a un model que cerca mà d’obra barata i poc qualificada. A més, les Illes Balears eren l’any passat, ben abans la crisi actual i l’any que es van batre tots els rècords de visitants, el territori més desigual de l’Estat, amb un 21,5% de la població en risc d’exclusió social (més d’una de cada cinc!). Les condicions laborals dels treballadors i les treballadores del sector turístic son d’una gran precarietat, generant bosses de pobres i conflictivitat social. A més, molts dels joves de les illes que tenen esperit creatiu i aspiren a treballar en un sector diferent del turístic han de partir de les illes per a trobar un futur professional que correspongui a les seves expectatives, privant les Balears del seu talent i les seves capacitats.

Finalment, l’impacte del model turístic sobre el medi ambient ha estat catastròfic, no només amb problemàtiques en l’àmbit local, com ara la contaminació atmosfèrica i marina, la destrucció del territori, l’esgotament dels recursos hídrics o la pèrdua de biodiversitat, sinó també contribuint a problemes de nivell global, com ara el canvi climàtic. Tant el desplaçament dels turistes cap a les illes i els seus desplaçaments interns, com la necessitat d’importar un gran nombre de productes per a cobrir les seves demandes, és una font d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que contribueixen a l’escalfament global del qual, a més, serem víctimes en l’àmbit local.

2. Objectiu: dedicar la imprescindible acció i inversió públiques de resposta a la crisi del coronavirus per a bastir un sistema econòmic resilient i sostenible, que generi benestar compartit per a tota la ciutadania

La societat i l’activitat econòmica de Balears hauran patit molt durant els mesos que duri l’emergència del coronavirus i tardaran molt més encara a recuperar-se. És evident que les administracions públiques hauran de donar una resposta decidida que permeti resoldre els problemes socials i econòmics generats, i aquesta resposta s’articularà tant des de mesures legislatives o reglamentàries com des de mesures de caire fiscal, ajudes i inversions.

Les pressions perquè aquestes mesures vagin destinades als sectors econòmics actuals de les illes seran enormes, com s’ha vist amb el Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l’impuls de l’activitat econòmica. En certa manera, és comprensible que així sigui: els interessos econòmics són enormes i a més moltíssimes famílies treballen avui dia en aquests sectors. Ara bé, per tot allò que assenyala el punt anterior, seria una errada tornar al model que tants problemes crea i que tanta fragilitat, dependència i vulnerabilitat genera.

Per això és imprescindible que aquest esforç ingent que faran les Administracions públiques a tots els nivells (local, insular, autonòmic, estatal i europeu), es dediqui principalment a bastir un teixit social i econòmic a les illes que ens permeti a tots i totes sortir de la crisi enfortides, amb major igualtat, amb una economia molt més robusta i amb uns impactes sobre el medi ambient no només reduïts, sinó a poder ser positius. Únicament així podrem assolir un nivell de benestar real compartit que sigui resistent als embats i desafiaments que de ben segur ens afectaran en el futur.

Cal aprofitar la crisi per a bastir una societat més pròspera, democràtica, feliç, sostenible i resilient. L’alternativa és caure en una espiral autodestructiva de crisis repetides.

3. Línies de treball

Aquesta resposta imprescindible ha de tenir diversos eixos, que es poden agrupar principalment en dos grans sectors (que necessàriament estan lligats): l’economia i les polítiques públiques.

1. Economia

En el sector econòmic, l’objectiu és doble. Per una banda, reduir la dependència del turisme, que passa necessàriament per diversificar l’economia, i de l’altra, impulsar aquells sectors que són estratègics per assegurar el benestar de la ciutadania i per a tenir una economia preparada per als desafiaments ambientals, entre els quals hi ha el canvi climàtic, contribuint al mateix temps a donar-los resposta.

Un primer exercici imprescindible és doncs identificar quins son aquests sectors estratègics. Segurament el primer que ens vendrà al cap és l’agricultura. Efectivament, sense un sector primari que pugui cobrir les nostres necessitats alimentàries, som totalment vulnerables i això, com tantes altres coses, ha quedat palès amb la crisi actual. El camp, la pagesia, és un sector clau per a impulsar la diversificació econòmica, que permetrà reduir la nostra dependència de l’exterior, generar llocs de feina, produir aliments de qualitat amb petjada de carboni quasi inexistent, posar en ús tantes terres agrícoles que avui romanen infrautilitzades, reduir les pressions especulatives sobre el sol rústic, gestionar de manera més adequada els nostres espais forestals disminuint així el risc d’incendis i produint nous recursos com ara la biomassa que poden ser emprats com a recurs per a altres activitats. Evidentment, l’impuls caldria donar-lo a una agricultura respectuosa amb l’entorn, basat en varietats locals que permeti aprofitar i aprofundir els sabers locals i no basada en l’explotació intensiva, l’ús de pesticides i productes fitosanitaris perillosos, ni en varietats patentades per grans multinacionals que creen relacions de dependència.

Un altre sector estratègic que caldria impulsar és el lligat a la transició energètica. Això inclou les activitats lligades a la producció, emmagatzemament i transport d’energia renovable, així com aquelles destinades a la rehabilitació d’habitatges per reduir les seves necessitats en matèria d’escalfament, climatització o llum. Totes aquestes activitats creen llocs de feina qualificats, no des-localitzables, poden suposar un impuls a la formació professional, un fre a l’abandonament escolar i permeten a més no haver d’invertir diners en portar combustible de fora, reinvertint aquests diners en l’economia local i deixant d’alimentar empreses i règims que erosionen la democràcia. A banda, és una manera de facilitar l’ocupació de la gran bossa de treballadors de la construcció, dirigint-los a un sector de futur en lloc de seguir alimentant les bimbolles especulatives lligades a la construcció.

Un altre sector a tenir en compte és el manufacturer. Moltes indústries han tancat a Mallorca des que va començar el boom turístic. És hora de recuperar teixit productiu i, de nou, prioritzant aquells sectors essencials i des d’una perspectiva de sostenibilitat. Un exemple podria ser el teixit o el calçat, del qual hi ha a més un saber fer que es remunta molt enrere. No es tractaria, de nou, de promoure un sector tèxtil basat en l’explotació dels treballadors i del medi, sinó d’un sector que aprofiti els productes locals i es fonamenti en la recuperació de teixits, amb criteris ambientalment i socialment sostenibles.

Un quart sector fonamental ho constitueix la recerca i la innovació. Actualment ens trobem en una cruïlla històrica que marcarà l’evolució o involució de la humanitat i el manteniment o recuperació del medi natural (que és imprescindible per una vida digna i saludable) o la seva destrucció. En aquest moment, en el qual salten una rere l’altra les costures del sistema que ens ha portat fins aquest precipici, però en el que encara hem estat incapaços d’imaginar col·lectivament una alternativa, amb desafiaments socials, tecnològics, alimentaris, energètics, sanitaris i polítics i democràtics, entre d’altres, es fa imprescindible posar en marxa la intel·ligència individual i col·lectiva de la nostra societat per tal d’imaginar i trobar solucions factibles que permetin establir les bases per un futur desitjable que a poc a poc es vagi fent realitat.

Hem de pensar com vivim, com organitzam les nostres ciutats, la nostra feina, què menjam i com ho produïm, com ens movem, com ens cuidam, què necessitam realment per viure, i com ens organitzam per prendre aquestes decisions d’una manera inclusiva i que generi benestar per a tothom. Per a fer tot això, cal, entre altres coses, un sistema educatiu que estimuli els valors que han de facilitar aquesta transició: la solidaritat, la inventiva, la curiositat, el respecte, la capacitat d’escolta, de reflexió i d’expressió. l cal també una universitat activa i oberta, compromesa amb la societat en la qual s’emmarca i li dóna sentit. Tot això requerirà inversió pública i molta imaginació. Caldrà també que des del sector públic i des de la resta de sectors, canviem l’escala de valors per promoure com cal un sector clau com és l’educatiu, valorant tant les i les docents, com els i les alumnes. Disminuir ratios, millorar les instal·lacions, contractar i formar a més professorat amb vertadera vocació, son algunes de les mesures imprescindible si volem deixar de tenir el dubtós honor de tenir la tassa de fracàs escolar més elevada de l’Estat i la més baixa d’estudiants universitaris per habitant. Revertir això és clau no només des del punt de vista econòmic. Ho és també per a la qualitat de la nostra democràcia.

Segur que s’hi podrien afegir molts altres sectors importants si hi posam la nostra intel·ligència col·lectiva, com ara l’economia del tercer sector. Cal, a més, completar les inversions públiques en aquests sectors, amb polítiques públiques que permetin el desenvolupament d’aquest canvi social.

2. Polítiques públiques

Aquest apartat podria ser molt extens, però per es poden esbossar ja algunes propostes bàsiques.

Impulsar els serveis públics, que han demostrat ser crucials en la resistència i lluita contra el coronavirus: salut, educació i serveis socials són elements bàsics i determinants de la fortalesa de la nostra societat. Cal una inversió pública suficient, que no és despesa, sinó inversió. I també és important promoure aquests serveis des de la perspectiva de la prevenció, la col·laboració i la creació de comunitat, no des de la reacció a posteriori, la competitivitat i el tancament en un mateix.

Establir un model de mobilitat basat en el transport públic i els desplaçaments a peu o en petit vehicle (bici, patins…), i reduint al màxim l’ús del vehicle privat. La contaminació atmosfèrica que mata a milers de persones cada any s’ha reduït de manera dràstica amb l’actual crisi. Cal aprofitar aquesta oportunitat per salvaguardar la nostra salut, la dels nostres infants i la de les persones majors. No podem substituir una epidèmia per una altra que a més causem nosaltres mateixos.

Recuperar, protegir i ampliar els espais naturals. Una societat sana necessita un medi ambient sa. Una cosa no pot existir sense l’altre. Recuperar el vincle amb la natura com a font de benestar físic i mental.

Definir, d’acord amb l’estat, una política fiscal i tributària que sigui més justa, permeti lluitar de veres contra el frau fiscal, traslladi els majors costos als qui més tenen, permeti finançar part de les inversions necessàries per dur a terme aquesta reconversió i promogui hàbits saludables i la protecció del medi ambient.

Totes aquestes mesures tendran a més un efecte econòmic molt positiu tant per les inversions que es realitzin (nous centres de salut o escolars, teixit ferroviari, etc.), com pels llocs de feina que creïn.

I què feim amb el turisme? Donat el seu pes actual, cal donar una resposta intel·ligent que permeti anar reduint el seu pes al mateix temps que s’acompanya als treballadors i treballadores actuals i es genera ocupació a altres sectors. Es podria començar per amortitzar totes les places que encara no estan concedides i a partir d’aquí establir un pla per anar reduint el nombre de places anualment, per exemple reconvertint dues places en una i augmentant la categoria dels establiments turístics perquè la reducció del nombre de visitants no suposi una reducció d’ingressos. La formació de les treballadores i treballadors en els nous sectors productius serà bàsica, així com el seu acompanyament amb mesures de suport econòmic quan sigui necessari.

Aquestes línies no volen ni poden ser un pla complet i detallat de la necessària transformació econòmica que necessitam, però aquesta transformació és imprescindible si volem ser més forts i capaços de donar resposta als desafiaments que tenim sobre la taula. Enmig de la voràgine actual, és difícil aturar-se a pensar més enllà de com aturam els contagis i les morts i reactivam l’economia. Però davant les innumerables pressions que hi haurà per seguir fent el mateix que fins ara, seria important que qui ha de prendre les decisions se n’adonés que allò que alguns anomenen normalitat no és sinó un sistema que crea desigualtats, fragilitat i que està destruint el planeta que necessitam per viure. Repensar la normalitat i impulsar les polítiques que permetin fer-la realitat. Aquesta és la tasca imprescindible que tenim davant i que no podem esperar que acabi la crisi actual per afrontar-la.

Comparteix l'article