4.1 GABRIEL ALOMAR I ELS SOCIALISTES ILLENCS DEL SEU TEMPS (1901-1926). UNA APROXIMACIÓ

No hi ha dubte que Gabriel Alomar és un referent cabdal per a l’esquerra tant a les Illes Balears com a Catalunya, i ho era ja a la seva època. No obstant a la seva terra, a Mallorca, ha estat un “gran ignorat”, en paraules d’un dels seus biògrafs, Antoni Serra. Aquest fet va ser provocat per l’animadversió que generava entre els elements conservadors de Mallorca, basti recordar el seu enfrontament amb Mossèn Alcover (qui l’atacava des de les pàgines de “La Aurora”) o la campanya contra Alomar el 1919, quan la Diputació provincial de les Illes Balears es va plantejar encomanar-li una història de Mallorca que, davant la frontal oposició dels elements més conservadors, no arribarà a escriure mai. Podem esmentar fins i tot les paraules del mateix Alomar a El Obrero Balear de 18 de gener de 1924:”Siempre me he sentido fuera del pequeño mundo de mi isla…”, i al mateix article: ”he sido un desarraigado, un desterrado espiritual.”

La Guerra Civil i la dictadura franquista no van fer més que incrementar aquesta marginació de la figura d’Alomar a la seva pròpia terra, per Serra:»el franquisme no va combatre frontalment el seu ideari polític, sinó que marginà l’home i el condemnà a la soledat.» Aquesta tasca d’oblit va aconseguir en bona part els seus objectius, ha quedat el nom d’Alomar com un dels mites de l’esquerra mallorquina (“el desconegut mitificat”), però del que és difícil sentir a parlar, tot i la vigència, l’interès o la provocació que poden representar les seves idees encara avui en dia.

Tan revolucionàries eren aquestes idees com perquè generessin tan important rebuig? En aquest article volem analitzar quin ressò tengué realment l’Alomar més polític entre els partits i formacions polítiques del seu temps, i en particular entre els socialistes, i per això convé analitzar inicialment quin era aquest pensament d’Alomar que tant rebuig creava a una societat dominada pels valors conservadors.

Per Isidre Molas, Gabriel Alomar és essencialment un liberal, “hereu dels ideals de la Revolució Francesa i partidari de la democràcia, del progrés i de la reforma social”, l’identifica amb els liberals decimonònics més avançats, els més oberts al socialisme, en la línia de Pi i Margall, mantenint-se amb altres figures “fidels a la inclusió de l’ideal socialista com a component del pensament democràtic, sense incorporar-se a la socialdemocràcia.” A pesar d’aquesta afirmació, l’aferrissada defensa de la llibertat, eix central en el pensament d’Alomar, el durà, segons Molas, a accedir al socialisme, al que considerarà “el mitjà, per assolir la llibertat.”

Aquesta idea, que Alomar no arriba a identificar-se plenament amb el socialisme, (tot i que presidirà la Unió Socialista de Catalunya en el seu moment fundacional, 1923), també l’assenyalen altres autors, cas dels biògrafs Moner i Pons, que afirmen:” si seguim la trajectòria del nostre biografiat, es pot comprovar com no arribà a connectar amb les classes populars.” El cert és que s’ha fet més incidència, almenys des de Mallorca, en la seva relació com a representant del catalanisme (o del mallorquinisme polític si tant es vol) que no en el seu vessant més progressista, Isabel Peñarrubia considera a Alomar entre els intel·lectuals “que en un moment donat es comprometrà amb l’ideal regionalista.”

Gabriel Alomar, sense arribar a connectar amb el socialisme del seu temps, serà, però el primer a intentar la síntesi entre catalanisme i progressisme, el mateix Alomar s’atribueix haver estat el primer en haver associat a Catalunya els conceptes de catalanisme i socialisme, tal com afirma Antoni Serra. Alomar té un moment de ruptura amb el catalanisme conservador, que sempre va trobar vies de col·laboració amb el poder dominant, i proposa superar el catalanisme burgès, exposant una emancipació nacional compatible amb l’emancipació social, arribant a firmar (citat per Serra): «ells [la Lliga], representants de la burgesia… es confonien amb aquells espanyolistes [la Unió Monàrquica] en la defensa dels comuns privilegis…»

Amb aquests plantejaments a la Mallorca conservadora de principis de segle XX Alomar no podia trobar ressò, més aviat rebuig com ja hem comentat. D’entre les formacions polítiques existents a l’època per descomptat Alomar no podia coincidir amb el conservadorisme (i menys amb el maurisme), ni tampoc amb el liberalisme dinàstic, controlat per Joan March en els anys posteriors a la Guerra Mundial. El regionalisme mallorquí té poca força en aquell temps, no és comparable al catalanisme, amb ell si bé Alomar hi pot tenir relació o algunes coincidències (especialment en el vessant cultural o literari) el considerarà conservador, no s’hi identificarà, Peñarrubia recorda alguns comentaris de Gabriel Alomar sobre aquest regionalisme, al qual considerava “amb plantejaments socials molt més dretans” i que estava mancat “de tot sentit de la ciutadanisació i dins una estretor de sectarisme idolàtric”. Els intents d’alguns sectors regionalistes d’apropar-se al maurisme o la integració dins el Partit Liberal de Joan March (cas, per exemple, de Guillem Forteza) no ajudarien a què Alomar pogués sentir-se identificat o es consideràs referent d’aquest moviment.

Sí que tengué relació amb el republicanisme històric, és coneguda la carta de resposta a Pi i Margall que signà el mateix Alomar sota el títol “Federalisme i Nacionalisme: contesta a una carta de Pi i Margall” (que es pot trobar a “El mallorquinisme polític 1840-1936. Volum I, de Gregori Mir), on tot i reconèixer la influència o mestratge de l’històric dirigent republicà ja podem trobar alguns elements característics del pensament d’Alomar: ” el programa de la futura constitució federal no pot ser definitiu, ja que se tracta d’un procés de progressives emancipacions de personalitats polítiques col·lectives, sense altre límit que els interessos de la llibertat i la utilitat pràctica dels règims autonòmics…” o bé “l’ideal consisteix en la perfecta llibertat d’acció social i política dels ciutadans i de les col·lectivitats.” Dels republicans rebrà suport durant la polèmica sobre la història de Mallorca, a la que ja ens hem referit el 1919.

Respecte al socialisme illenc Alomar va esdevenint un referent de cada vegada més clar al llarg dels anys, podem fer notar com el 1901 El Obrero Balear se sentia empès a aclarir als seus lectors que Gabriel Alomar no formava part del “Partido Obrero” i no tenia el seu suport. En canvi, el 1909, amb motiu de la denominada Setmana Tràgica, el moment clau en què Alomar romp amb els elements més conservadors, ja el trobam a Mallorca compartint un acte de les forces oposades a Maura, a El Obrero Balear número 400 de 6 de novembre de 1909 a l’article “El mitin contra Maura” hi apareix la seva intervenció que comença tot dient:” Per primera vegada, parl avui en públic, de política als mallorquins.” Es mostra emocionat de veure’s “confús” amb la classe obrera, defineix als treballadors com a “veritables futuristes, suscitadors de dies novells…” Afirmarà allà que “la pàtria es construeix en la plaça pública, damunt la llibertat dels ciutadans, perquè pàtria vol dir sobirania de ciutadans lliures o no vol dir res.” Al mateix acte intervé Alexandre Jaume, a qui El Obrero Balear no considera encara, igual que a Alomar, correligionari socialista. No veim aquí, ni veurem més endavant, una identificació directa de Gabriel Alomar amb l’organització socialista, però sí, sempre, un discurs proper i cercant la complicitat dels obrers.

Podem pensar que a Mallorca la relació d’Alomar amb el moviment obrer i socialista a partir d’aquesta etapa es va intensificant, el ressò i suport que no troba entre la resta de formacions polítiques de l’època sí que la trobarà en el moviment obrer mallorquí, mancat de referents intel·lectuals, així el 1918 té lloc un gran acte al Teatre Balear per celebrar l’armistici de la Iª Guerra Mundial al qual Alomar no pot assistir però adreça una carta que serà llegida al públic, en la qual es refereix a Llorenç Bisbal (dirigent obrer i líder del Partit Socialista) com a “estimat amic i correligionari”.

El 1923 Alomar serà elegit president la Unió Socialista de Catalunya, una organització nascuda fora de la disciplina del Partit Socialista Obrer Espanyol, però a Mallorca continuarà amb aquesta “relació” amb el socialisme mallorquí, el 1924 participarà de la inauguració de la Casa del Poble, donació de Joan March a les societats obreres, on afirmarà durant el Cafè de Fraternitat en el que participa, davant uns 650 assistents (El Obrero Balear, 24 de gener de 1924):” Per primera vegada me sent mallorquí de veres, i m’assec entorn d’una foganya ont les flames no són tan sols una memòria resignada de l’avior, sinó una antorxa qu’espera l’hora de portar-la com una llum de guia pels camins nous de la victòria.”

El trobarem a les pàgines d’El Obrero Balear, molt freqüentment aquests anys, que publicarà diversos articles presos d’altres publicacions, com ara “Justícia Social” (òrgan de la Unió Socialista de Catalunya), incloent-hi la polèmica per la crítica d’Alomar a la col·laboració de la Unió General de Treballadors amb la Dictadura primorriverista, tema molt polèmic també internament dins les organitzacions socialistes.

A pesar d’això, el pensament de Gabriel Alomar és ben present a la publicació obrera en aquesta època, en particular a través dels articles que extreu Alexandre Jaume del llibre d’Alomar “Política Idealista”, en aquests extractes es desenvolupen les seves idees sobre llibertat, república, idealisme, contra l’Església catòlica i la seva influència en la política espanyola. També en aquests anys (1924-26) trobarem referències a Alomar a altres articles publicats a El Obrero Balear, entre ells un signat per Julián Zugazagoitia (que seria director d’ El Socialista, diputat del Front Popular i ministre de la República durant la Guerra Civil) en el que qüestionarà que Alomar confiï en la capacitat dels antics liberals dinàstics per regenerar la política espanyola. El gener de l’any següent, 1926, El Obrero Balear publica un article d’Alexandre Jaume sobre Gabriel Alomar: ”Gabriel Alomar y el socialismo español”, a on es refereix i lamenta la polèmica entre El Socialista (òrgan del PSOE) i Justícia Social (òrgan de la Unió Socialista de Catalunya), en la qual Jaume defensarà la postura d’Alomar:” la aspiración de Alomar de levantar sobre la naturaleza catalana una concreción personal del socialismo, merece nuestra conformidad y nuestra aprobación”, apostant per una unitat d’acció entre el socialisme català de la USC i el PSOE, finalitzant: “Si de nosotros dependiera de buen grado cogeríamos la mano de Besteiro y la encajaríamos fuertemente en la de Alomar.” A aquest article la redacció de El Obrero Balear es considera en la necessitat de matisar:” En el fondo estamos conformes con el articulo que antecede” tot i que aclareixen la disciplina dels socialistes illencs amb el PSOE, desitjant la convergència entre els partits socialistes.

El cert és que el pensament d’Alomar difícilment podia encaixar amb el socialisme mallorquí o balear d’aquell temps, de base societària, Isabel Peñarrubia el defineix tot dient:” les files socialistes es nodrien exclusivament d’obrers fabrils i de taller, tant ciutadans com de la part forana, i els seus líders eren membres autodidactes de la classe obrera, i no comptaven amb elements de la intel·lectualitat mallorquina, llevat del cas del misser Alexandre Jaume.” En tot allò que fes referència a la qüestió nacional Alomar no trobaria ressò en aquest moviment obrer, al que la historiografia ha considerat més aviat espanyolista, tot i que tampoc ens sembla correcte afirmar-ho així, el 1918 el mateix Llorenç Bisbal a un article titulat “La Personalidad Balear” a El Obrero Balear (núm. 851, 31 maig 1918) afirma que el seu socialisme “en cierto modo, es regionalista desde el momento en que funda su organización futura sobre la base de la Federación económica y proclama la autonomia municipal y, por consiguiente, de las provincias o regiones, excluyendo toda tutela del Estado sobre su régimen de administración interior”, rebutjant, això sí, tota idea de separatisme. El cert és que aquest pensament evolucionarà cap a un autonomisme més clar, especialment durant els anys de la II República, amb figures com el ja esmentat Alexandre Jaume o Andreu Crespí.

Gabriel Alomar mai va ser, ni va considerar-se, ni va ser considerat membre del Partit Socialista a les Illes Balears, com sí que ho va ser Alexandre Jaume, però hi va mantenir una relació més o menys estable al llarg del primer terç del segle XX, ens sembla que de cada vegada més intensa. En una Mallorca molt dominada pels elements conservadors la figura i el pensament d’Alomar no trobaven cap ressò en les formacions polítiques dominants, però sí que ho va trobar en el si del socialisme illenc, que el va considerar un referent a pesar de les diferències i matisos que podríem trobar entre el pensament d’Alomar i el senzill obrerisme de què es nodria el primer socialisme balear.

BIBLIOGRAFIA CITADA.

Mir, Gregori. El mallorquinisme polític 1840-1936. Volum I. Editorial Moll.

Molas, Isidre. Les arrels teòriques de les esquerres catalanes. Edicions 62.

Moner, Catalina i Pons, Joan. Gabriel Alomar: Pedagog, publicista, escriptor, poeta i polític. Illa Edicions.

Peñarrubia, Isabel. Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Serra, Antoni. Gabriel Alomar, l’honestedat difícil. Ed. Ajuntament de Palma.

PUBLICACIONS:

El Obrero Balear.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad