4.1 CRIDA MÉS QUE MAI

Irene Salamanca Pujol

Membre de la Coordinadora de Crida

No puc parlar de Crida sense que m’envaeixin sensacions i emocions diverses, i d’alguna manera contradictòries. En castellà diuen allò de «fue bonito mientras duró», però també va ser dur i problemàtic, encisador i desencisador alhora, especialment amb la perspectiva de deu anys vista. Analitzar-ho objectivament se’m fa difícil sense tenir en compte tot el que ha esdevingut d’ençà que la foscor ha anat apagant el verd de l’esperança fins a arribar a la grisor esmorteïda d’aquests últims temps.

Crida no va néixer, com en alguns moments es va voler interpretar, com a resposta a un TIL (Tractament Integrat de Llengües) que José Ramón Bauzá enarborava com a l’estendard d’un programa educatiu que, amb aires de modernitat, s’imposava a costa de la llengua pròpia, del català, i de qualsevol principi pedagògic. El TIL sí que va ser, per a molts, simplement la gota que va fer vessar el tassó. En realitat l’afanyat president de la Comunitat volia presentar-se com a l’avantguarda de la LOMCE que, sense cap mena de suport polític, social o professional, s’estava gestant com a nova llei orgànica d’Educació, la del ministre Wert. Però Crida era la resposta a moltes altres qüestions que afectaven l’educació i que, fins i tot, anaven més enllà irrompent en aspectes diferents d’una societat que es veia colpida per una política del Partit Popular autoritària, antipopular i afavoridora de l’elit dominant.

Potser el més sorprenent de tot, a hores d’ara, i alhora el que li atorga tota l’autenticitat d’un vertader moviment social digne de ser considerat una fita històrica, va ser l’espontaneïtat i la fermesa del seu sorgiment. La convocatòria d’un grup de pares i mares, a través de missatges, correus, telefonades,.. a diferents mestres, professors i pares, dels quals es tenia alguna referència, va aconseguir reunir el mes de març de 2012 en una escola de Palma una seixantena de persones disposades a organitzar-se i fer-se sentir per dir prou. Les propostes d’una camiseta identificativa (verda), d’un símbol (un embut) i d’un nom (Plataforma de l’Embut. Crida) van sorgir immediatament entorn d’un llistat de demandes que es concretarien en 10 punts, i tot seguit va venir la formació de comissions per difondre la proposta, organitzar assemblees, gestionar les camisetes, redactar documents,..

Així la Plataforma de l’Embut es va iniciar amb un manifest que era una «crida» a la societat illenca perquè s’impliqués en la defensa d’un model d’educació encaminat a la igualtat d’oportunitats, a compensar les diferències socials, econòmiques, de procedència o de gènere; a respectar i atendre la diversitat, a defensar una educació laica, gratuïta i de qualitat, és a dir, una vertadera educació pública. L’embut era el símbol de per on ens volien fer passar: retallades de la inversió en tots els aspectes, menyspreu de les aportacions dels professionals docents i de la participació dels pares i mares, gestió tecnocràtica i mercantilitzada de l’ensenyament,.. Arraconament de la llengua catalana. L’embut ens havia de servir per donar-hi la volta i cridar ben fort.

I sí, la societat s’hi va implicar de tal manera que es va enfrontar a un model d’ensenyament, i alhora a una forma de govern, per reclamar una educació, i una societat, amb valors democràtics, de solidaritat i de justícia. Milers de persones de tota edat i condició van dir basta amb accions massives de tota mena, i organitzacions de tota classe, polítiques, socials, culturals, esportives,.. s’hi van sumar. Als carrers es lluïa la camiseta verda amb l’orgull de lluitar per una educació millor, per una societat i un món millor.

És fàcil pensar que la situació, aquest abast tan gran que va tenir Crida de forma fulminant, se’ns hagués pogut escapar de les mans. Però no va ser així, perquè no es tractava de comptar amb un gran nombre de seguidors, solidaris i adherits, sinó de vertaders participants actius que, individualment o com a col·lectius de tota mena, col·laboraren amb feina, dedicació i iniciativa en mantenir i estendre el moviment.

Les assemblees, setmanals o quinzenals, eren el punt d’encontre de les diferents assemblees dels centres educatius i d’altres organitzacions on es valorava la situació, es distribuïen tasques, es feien propostes i es difonien les accions. El seguiment era massiu en concentracions, tancades, creació de vídeos i actes de tota casta. També ho era el «seguiment» de la Conselleria d’Educació que intentava tota mena d’estratègies per difuminar la lluita (prohibició de camisetes al lloc de feina, normatives d’aplicació del TIL als centres, Llei de símbols, menyspreu dels interlocutors del moviment…).

Mentre la LOMCE feia el seu camí a través de les altes negociacions parlamentàries, el professorat a casa nostra es constituïa, a partir de les ja existents assemblees de centre, en una Assemblea de Docents que, juntament amb Crida, va emprendre l’ofensiva amb la força que li donava un suport social cada vegada més fort i amb un Front comú d’organitzacions de cada vegada més ampli. El 2013 va ser l’any d’una vaga indefinida, sustentada per una caixa de resistència que s’omplia dia a dia d’aportacions provinents tant de particulars anònims com de personalitats reconegudes, el d’una manifestació de més de 100.000 persones a Palma que deixava bocabadats els mateixos mitjans de comunicació amb ressò a tot l’Estat, i el d’una unitat d’acció, ferma i conscient que no afluixava sinó que creixia amb la lluita.

Va ser quan a Crida vam pensar que, a més a més de dir NO, havíem de presentar alternatives concretes, i ens hi vam posar: un Llibre verd de l’Educació que, arrencant dels punts del manifest inicial, i fruit d’un procés de debat entre totes les organitzacions i persones interessades, havia de recollir tot allò que afectava l’educació que volíem. La victòria progressista de les eleccions del 2015, o més ben dit, el rebuig contundent a la política del Partit Popular, ens donava esperances …

Però tot d’una va arribar el «Pacte» i, ja se sap, pactar és consensuar, cedir per aconseguir. I quan els interessos sectorials, especialment polítics, empresarials i eclesiàstics, començaren a aflorar en una taula de diàleg entre diversos col·lectius, l’educació i la societat que volíem s’anava diluint entre reculades i covardies, concessions i desmentiments. L’esborrany del Pacte per l’Educació de les Illes Balears es va fer públic el 2015 i el nou govern el va acollir. Crida ja se n’havia desmarcat mesos abans quan verem que es traspassaven el que per a nosaltres eren línies vermelles: el vertader sentit del fet públic, la laïcitat, la consideració deguda a la llengua pròpia,…, és a dir, quan ens adonàrem que aquell pacte no recollia l’essencial de la nostra raó de ser. L’Assemblea de Docents continuà i aviat començà a emprendre el seu camí cap a la professionalització.

«No hi ha cap dubte que amb les eleccions de maig de 2015 s’ha acabat el període més conflictiu que ha tingut l’educació a les Illes Balears des de l’inici de la democràcia». Així figurava a la presentació del text del Pacte per l’Educació de les Illes Balears on gran part dels col·lectius que havien participat activament en el moviment educatiu durant més d’un any semblava que donaven per acabat el paper de Crida en favor d’un Govern que aparentava recollir l’esperit que els havia mogut i en el qual hi participaven molts d’ells. La realitat va demostrar, i encara demostra, que no era així. Des del primer moment el nou conseller socialista, Martí March, es refeia de «poder» modificar la nova llei, la LOMCE.

Sí, Crida va quedar aïllada i marginada de qualsevol procés negociador, però no anul·lada ni bandejada. La lluita semblava acabada, malgrat que la LOMCE fora implementada, malgrat que el nou govern autonòmic s’acomodés a sobreviure sense presentar batalla i malgrat que la majoria de col·lectius que s’hi havien implicat s’avinguessin a pal·liar els efectes nocius més mediàtics de la política educativa del PP i de la seva política en general.

Possiblement aquí radica en gran part l’abandó de la lluita, la sublimació de la batalla contra el Partit Popular com a principal objectiu, jo diria que inconscient, com si amb la seva derrota electoral la situació en Educació anés a canviar substancialment. Dues legislatures de governs «progressistes» han demostrat que les privatitzacions, les desigualtats i el retrocés del català, tant en l’àmbit educatiu com en general, han anat en augment dins un sistema de progressiu neoliberalisme al qual no se li ha presentat una contraofensiva real i efectiva.

Crida no va desaparèixer, encara segueix aquí, a l’aguait, per a quan tornin a sorgir totes aquestes veus dissonants que vulguin cridar totes a una davant les noves perversions educatives, i les antigues que encara persisteixen. Crida segueix sent un referent; va néixer com a un procés de confluència de gent i grups molt diversos i representa una forma determinada de plantejar la lluita: oberta, assembleària i compromesa amb els objectius que es plantegen més enllà de frustracions o fracassos.

Potser ara haurem de tornar a cridar més que mai.

Assemblea de docents de Marratxí