El 10 de maig del 2015 el cos de Chiara Páez, una al·lota de 14 anys, va aparèixer sense vida al jardí de cals padrins de la seva parella, a Rufino, Santa Fe, Argentina. Na Chiara, embarassada de tres mesos, havia estat assassinada pel seu company, Rubén Mansilla, de 16 anys, per haver-se negat a avortar. Aquell crim – i dècades de feina de formiga del feminisme organitzat a l’Argentina – va suposar una mobilització sense precedents contra les violències masclistes. El 3 de juny de 2017, marxes de milers i milers de persones sota el lema #NiUnaMenos van recórrer els carrers de 80 ciutats del país, replicant-se també en llocs com l’Uruguai, Xile, Mèxic, Equador o Perú, entre d’altres. El moviment no va perdre impuls i va tornar a mobilitzar-se el 3 de juny de 2016 amb la consigna #VivasNosQueremos i el 3 de juny de 2017 amb la consigna Basta de violencia machista y complicidad estatal.
Lluny d’aturar-se, l’embranzida feminista continuava estenent-se. El 21 de gener del 2017 va tenir lloc a Washington una de les manifestacions més multitudinàries dels EUA que es recorden, el Women’s March, impulsada pel moviment feminista i motivada per la repulsa i el malestar causat pel nomenament del president Donald Trump. La marxa va tenir la seva rèplica a altres ciutats dels Estats Units, i d’altres capitals com Londres, París, Roma, Madrid o Barcelona (616 en total).
Foto: Inès Mateu
El 8 de març del 2017 al crit de Ni una menos, vivas nos queremos les feministes argentines convocaven la primera vaga mundial de treball productiu i reproductiu i milions de dones es mobilitzaven en més de 57 estats d’arreu del món.
El 5 d’octubre del 2017, el New York Times va publicar el conegut com a Cas Weinstein, en el que desenes d’actrius acusaven el totpoderós productor de Hollywood, Harvey Weinstein, d’assetjament i agressió sexual. El cas va suposar posar en el focus social, polític i mediàtic la violència sexual, des de la visió feminista com a columna vertebral, i dones de tot el món van compartir les seves pròpies històries baix el hashtag #MeToo, replicant-se també en el context de l’Estat amb el #Cuéntalo iniciat per la periodista Cristina Fallarás.
El 8 de març del 2018, sota el lema Si ens aturam el món s’atura, l’efervescència feminista global es traslladava a l’Estat espanyol amb la convocatòria d’una vaga productiva, de cures, estudiantil i de consum. Una vaga feminista que va desbordar totes les previsions, adoptant una centralitat sense precedents en l’agenda política, social i mediàtica i que es tornaria a convocar l’any 2019 aconseguint els mateixos èxits.
Des de llavors i encara que les ones necessiten temps per sedimentar-se i quan hi som dins ens costa veure-les amb claredat, tots els símptomes i les mobilitzacions feministes massives arreu del planeta apunten que som en una nova onada feminista.
Una en la que els feminismes, que sempre han estat en plural – com han anat demostrant els diferents corrents i on, per cert, el conflicte no hi ha estat absent, s’han eixamplat quantitativament i qualitativa. Des de la lluita per vides lliures de violències masclistes, passant per l’habitatge, la valorització i redistribució de la cura, la derogació de la llei d’estrangeria o els CIEs, la lluita ecologista, el sindicalisme, la lluita contra la LGTBIQfòbia, les pensions, l’antiracisme, la factura del llum, les maternitats, l’antiimperialisme, la llei trans o l’antifeixisme.
El feminisme serà interseccional o no serà
Des de la tercera onada, de fet, les dones més precaritzades, les dones als marges, les chicanas i el moviment afroamericà, els feminismes postcolonials, el feminisme lèsbic i les teories queers ja començaven a reclamar una lluita molt més interseccional.
Amb la quarta onada, eclosionada a casa nostra amb les vagues feministes del 2018 i 2019, cuinada amb treball persistent durant dècades i marcada per impactes recents com la crisi del 2008, s’han incorporat noves generacions de feministes que, gràcies a la genealogia de feministes que ens han precedit, han aportat noves mirades. En el nostre context, a més, la inauguració d’aquest nou cicle ha permès també – encara que queda molt camí per recórrer – la visibilització de subjectes polítics que fins ara no tenien veu, com el cas de les migrants, les racialitzades, les trans, les no binàries, les treballadores sexuals, les kellys, les lesbianes, les treballadores de la llar… .
El nou cicle ha tengut com a punt de partida i com un dels focus la lluita contra totes les violències masclistes – especialment la sexual – i les desigualtats per raó de gènere, però també ha connectat i posat en pràctica la idea de la interconnexió amb la resta de violències i desigualtats estructurals i la necessitat de combatre-les juntes.
Perquè les assemblees feministes, carrers, places i cases estan compostes per realitats diverses creuades per diferents eixos d’opressió que són més que el ser dones: perquè no tenen papers, perquè són lesbianes, són negres, són trans o han de conviure amb factures de llum, precarietat, racisme, sexisme, preus de lloguer abusius i desnonaments, LGTBIQfòbia o emergència climàtica.
Lluites comunes, punts de trobada
Per descomptat i com en tota ona hi haurà debats i resistències. No serà la primera vegada. A tall d’exemple, és cèlebre la disputa recordada amb el nom d’Amenaça Lavanda iniciada per Betty Friedan – considerada la que va inaugurar del feminisme liberal i autora de La mística de la feminitat en la qual analitzava la insatisfacció de les dones de classe mitjana que no es conformaven en ser àngels de la llar – quan va qualificar així a les lesbianes franceses i les va acusar “d’amenaça pel moviment” en una reunió de la NOW (l’Organització Nacional de Dones, la més important dels EUA).
En aquella trobada de 1969 Friedan argumentà que la presència d’aquelles dones distrauria dels objectius d’obtenir igualtat social i drets laborals per a les dones. Va tenir seguidores, no es pot negar. Però, com no podia ser d’altra manera, després que moltes feministes lesbianes abandonessin l’organització, després de l’exclusió de qualsevol qüestió relacionada amb els drets de les lesbianes en el II Congrés per a Unir a les Dones, partrocinat per la NOW i després de l’activisme de grups com el lesbofeminista Lavender Manace, finalment, l’any 1971 la NOW va incloure els drets de les lesbianes entre les seves polítiques i punts clau.
Irònicament, aquesta exclusió a qui qüestionava l’heterosexualitat va ser un gran impuls per a la creació de grups feministes de lesbianes i l’any1977, en la Conferència Nacional de Dones de Houston, Friedan es va disculpar i donar suport actiu a una resolució contra la discriminació per orientació sexual.
Els debats i resistències, les disputes i els corrents han existit sempre en el moviment feminista però lluny de ser un perill poden ser un mecanisme per avançar, enquirir-nos i estendre lluites i drets. El feminisme hauria de ser el punt de trobada i una eina per comprendre millor les relacions de poder entre classe, gènere, raça, edat, sexualitat, i un llarg etcètera. Per entendre que els eixos d’opressió es creuen i generar desigualtats específiques i que l’enemic comú i el punt de trobada és el sistema patriarcal, racista i capitalista amb la resta de llinatges. És aquest punt de trobada en el que cal construir. Perquè el sistema que volem transformar ens ha mostrat que és polièdric i que és tots aquests enemics a la vegada.
Existeix un impuls indubtable cap a una visió dels feminismes que faci possible un compromís amb totes les lluites d’emancipació des de l’assumpció de privilegis. Allò de no volem drets per a unes, volem drets per a totes. Com diu la politòloga Noelia Adánez, “el feminisme no ha de transversalitzar-se, sinó arrelar-se perquè no es converteixi en un gueto”.
La potencialitat del feminisme interseccional és el de fer un moviment més horitzontal i democràtic capaç d’alterar la situació actual de les coses i des de la lògica col·lectiva conquerir una nova generació de drets. Sense transformació social la lluita feminista serà molt limitada.
