La crisi de la COVID19 ho ha malmès tot, i el sindicat no n’ha estat l’excepció. L’estat d’alarma i el confinament domiciliari en els primers moments va fer que les necessitats de les treballadores i els treballadors, pel que fa a informació i assessorament, creixés, lògicament fruit de la incertesa que produïa una situació mai viscuda. Per tant, el sindicat va haver d’adaptar-se a aquesta nova realitat on a la dificultat de mobilitat se sumava a la necessitat derivada de les conseqüències de la pandèmia en l’economia i, en general, al món del treball.
El sindicat no ha aturat la seva activitat, més aviat al contrari, ha hagut de multiplicar-se per donar resposta a les situacions laborals que sorgien a conseqüència de les restriccions d’activitat, de la interpretació de multitud de normatives que anaven publicant els diferents governs (estatal i autonòmic), i ho va fer adaptant-se a la situació en qüestió d’hores per poder atendre al conjunt de la classe treballadora (afiliats i no afiliats a CCOO) posant tots els recursos humans a disposició d’aquesta tasca. El sindicat ha hagut de reinventar la manera de fer, passant de l’atenció personal al centre de treball a una atenció telefònica i telemàtica, fins i tot la negociació amb les empreses dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) s’ha fet d’aquesta manera.
Però a més, s’havia d’atendre la interlocució amb el Govern per poder protegir, laboralment i econòmicament a les treballadores i els treballadors de les nostres Illes, per tant, havíem de ser proactius per a fer arribar al Govern de les Illes Balears les propostes sindicals, com per exemple, la interpretació per la qual els fixos discontinus entressin en els ERTO o reclamant prestacions extraordinàries pels col·lectius que més vulnerables en una situació com la que estàvem vivint amb l’activitat laboral pràcticament aturada.
Aquesta crisi ens està posant a prova a totes i tots, i n’hem de treure algunes lectures positives: s’estan fent valdre els serveis públics i la necessitat de reforçar-los, així com la necessitat d’una fiscalitat que els pugui proveir aquests serveis amb qualitat. Enfront d’una necessitat social greu, no hi cap l’individualisme, i les solucions són col·lectives. El sindicalisme confederal i de classe es posa en relleu com a defensor i representant dels interessos de totes les persones treballadores.
En aquests moments, que la major part de la societat valora la tasca que fan les treballadores i treballadors que cobreixen les nostres necessitats essencials, els sindicats i, per tant, els sindicalistes també són valorats. I no ho dic per dir-ho, les dades objectives són que s’ha produït un important increment de l’afiliació -més de 500 persones des de l’inici de la pandèmia-, això ens fa ser optimistes de cara a la sortida de la crisi, on haurem d’estar més junts que mai per defensar els nostres interessos.
I és que, amb caràcter general, l’afiliació al sindicat creix, així com la seva legitimitat social, quan són percebuts com un instrument útil per a la millora de les condicions laborals i socials tant, en l’empresa com en els espais d’interlocució i concertació social, per tant, aquests increments d’afiliacions són un bon símptoma i ens donen forces per a seguir en la mateixa línia.
Probablement hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi sanitària, però sense dubte CCOO hi ha estat, i també hi serà.
