3.3                    Cap a la vaga feminista

El 24 de novembre de 1975 les dones d’Islàndia van aturar el país amb un 90% de participació en la vaga que van convocar el 24 d’octubre. Va ser un punt d’inflexió i, de fet, avui Islàndia és el paradís de la igualtat en molts sentits. La vaga feminista del 8 de març de 2018 no va ser la primera, però en la retina quedaran les imatges dels carrers de moltes ciutats d’arreu del món – en especial les de l’Estat i les de ciutats com Bilbao, Madrid, Barcelona, Sevilla o Palma – plens de dones de diferents edats al crit de ‘si nosaltres ens aturam, el món s’atura’. De fet, des de llavors i també gràcies a campanyes anteriors com el #MeToo, #Cuéntalo o les manifestacions en rebuig a la sentència a ‘La Manada’ que ho han fet visible, comencen a aparèixer les primeres teoritzacions que, s’hi estarà d’acord o no, parlen de la quarta onada del moviment feminista precisament per la seva dimensió global i intergeneracional, entre altres factors com la crítica postcolonial i racialitzada o el qüestionament queer al subjecte del feminisme. Però, què volien aquelles dones islandeses i les de la vaga feminista del passat 8 de març? Per què tornar a convocar-la aquest any?

Perquè des d’aquell vuit de març 97 homes han assassinat a dones, segons dades de feminicidio.net. La meitat, segons dades oficials, que només han comptabilitzat els assassinats en els quals l’assassí i la víctima tenien una relació sexo-afectiva”. Perquè des que el “comptador” s’ha tornat a posar a 0, el gener d’aquest 2019 ja són 20 els feminicidis comesos a l’Estat. Perquè des de l’any 2010, 989 dones han estat assassinades a mans d’homes pel simple fet de ser dones. Perquè des del cas de ‘La Manada’ als San Fermins del 2016, a l’Estat s’han comptabilitzat 89 violacions en grup. Mentrestant, una comissió de penalistes (on ara hi ha dones juristes) debat si això és abús sexual, agressió sexual o què. I d’aquí poc farà un any de la sentència ‘d’abús-sexual-i-no-violació’. Perquè segons l’ONU una de cada deu dones serà agredida sexualment al llarg de la seva vida. Perquè segons dades de l’Agència de la Unió Europea per als Drets Fonamentals una de cada deu dones a Europa ja ha estat violada i la meitat ha patit assetjament sexual a l’àmbit laboral.

Un àmbit on la situació tampoc millora. El masclisme quotidià, el sexisme, la cosificació i la feminització de la pobresa (es calcula que la meitat dels vuit milions de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa a l’Estat són dones). Els sostres de vida i els sòls de fang que ens impedeixen poder desenvolupar-nos professionalment perquè les tasques del sosteniment de la vida, les cures, semblen seguir instal·lades en l’esfera femenina. Una feina no remunerada que no només suposa el fet que les dones no ens puguem desenvolupar professionalment, sinó que impedeix a moltes poder accedir a feines de dedicació exclusiva i/o de millor remuneració (amb el que això suposa també per a les prestacions per atur o per jubilació). Unes cures que, ‘en el millor dels casos’ són assumides per altres dones, migrades, reproduint la ‘cadena de les cures’ de sud a nord. Tot en un sistema de lleis d’estrangeria i violència institucional i en un context de neoliberalisme, masclisme, racisme i feixisme pujant del que el(s) feminisme(s) s’ha(n) mostrat com el moviment social més ben organitzat i coordinat per fer-hi front.

Perquè la vaga va d’això però no només. Perquè el masclisme (i el racisme) també és present a la sanitat, a la publicitat, a la mirada cap als drets de les persones trans (binàries o no), a l’escola, al teatre… però, com diria Kate Millet, allò personal és polític, i això també va de polititzar les relacions, de plantejar-nos què feim cada un de nosaltres. Per tot això i més, aquest pròxim 8 de març les dones tornarem a fer-nos els carrers nostres.