3.2 Respostes extraordinàries

per un context extraordinari

I quan dic extraordinari, no em refereixo a magnífic. Ben bé al contrari. Dic extraordinari, en el sentit etimològic estricte de què és diferent del que és habitual. Per inesperat, desacostumat, insòlit, incert. Aquest és el context que vivim i afrontem.

La crisi sanitària de la COVID-19 ha deixat en evidència les vulnerabilitats, opressions, perversions, violències estructurals, privilegis, exclusions i impactes de la vella normalitat. Impactes que hem denunciat i lluitat des de fa anys des dels moviments socials. Realitats invisibilitzades, negades i ignorades pel relat hegemònic per què la feina i denúncia dels col·lectius i moviments socials representava petites esquerdes, qüestionaments que han anat guanyant terreny però no suficients per tombar-lo. La crisi de la COVID9 ho ha fet de cop. De cop s’ha romput la cadena de producció i mercat global en què hem convertit el món i les nostres vides i de cop, apareixen les pugnes per la correlació de forces econòmiques, empresarials, laborals, on tots els actors fins ara privilegiats de la lògica capitalista intenten col·locar els seus interessos.

De cop s’ha evidenciat la vulnerabilitat de les realitats concretes i s’ha evidenciat la necessitat d’enfortir la societat, enfocant cap a la resiliència i la recuperació de sobiranies, la necessitat de repensar el sistema productiu (què necessitam realment, què produïm realment) la consciència de la crisi climàtica, la crisi de les cures, sobretot s’ha evidenciat la necessitat de fer xarxa, de pensar-nos des de la col·lectivitat, de sumar, per sostenir el que vendrà, de tenir una agenda comuna de transició eco-social, de marcar objectius clars de nou model econòmic, de generar una alternativa política de base i, a base de propostes i mobilitzacions, empènyer els partits perquè siguin un instrument d’aquest canvi de paradigma.

Tot això es va desprendre de la primera trobada de col·lectius i entitats de Mallorca signants del Manifest “La vida al centre. Propostes per una transició eco-social”. Tot això implica aquest procés que encetam. Ens sabem forts i diversos, tenim el coneixement i les eines i ens volem escoltar entre nosaltres i fer-nos escoltar. Tenim clar que més enllà del posicionament clar i el relat comú, cal passar a l’acció, per exigir, però també per proposar. Per proposar alternatives de planificació econòmica i autogestió popular per fer front a la crisi econòmica que ve. Per generar espais i iniciatives comunitàries, re apropiar-nos de l’espai urbà, poble a poble. Per impulsar una producció social de l’espai contra la producció capitalista de l’espai i de les nostres vides.

Ens ha quedat ben clar – amb el decret llei impulsat pel Govern per a la reactivació econòmica – que no podem esperar de forma passiva que els partits d’esquerres plantegin les solucions mentre els carrers s’omplen de les veus de l’extrema dreta. Els partits han optat per tancar els espais institucionals a la participació dels agents socials i socioeconòmics de base desaprofitant tots els sabers col·lectius per fer front a una crisi sistèmica i multidimensional sense precedents. Aquesta és la situació extraordinària. I aquesta situació requereix sumar. Sumar visions, rompre esquemes del que era l’habitual, rompre inèrcies, inventar nous marcs mentals des d’on actuar i sobretot entendre que tots estem al mateix vaixell i que de no actuar en conjunt s’imposarà, amb violència si cal, un capitalisme de reestructuració, retallades i autoritari que acabarem pagant les de sempre.

Cal assumir el protagonisme des de la societat, des dels moviments socials amb una agenda compartida de transició eco-social. Per tot això, “La vida al centre” entès com a punt de partida, com a procés, com a suma, com assumpció de les regnes de les nostres vides, que volem al centre. Les nostres i les de totes i tots, de les persones i del planeta, a tot arreu.